Fulles de tardor

Un nou Maldo a la col·lecció familiar. Aquest a Cal Mateu, la casa pairal. 

Ni fet a mida. Queda perfecte. 

MÉS FOTOPERIODISME "Visa pour l’Image – Perpignan" a Barcelona 2012

Per primera vegada a Barcelona, arriba al CCCB una selecció d’exposicions de «Visa pour l’Image – Perpignan», el festival professional de més prestigi en el sector de la fotografia documental internacional.. D’entre totes les exposicions que es van exhibir en l’edició del 2011 s’han triat quatre projectes fotogràfics.
Les quatre mostres triades i coproduïdes pel CCCB, Photographic Social Vision i el mateix festival, són :

• El tsunami que va devastar l’est de l’illa del Japó al març. Una mirada col•lectiva publicada per la revista Days Japan.
• Les revolucions àrabs iniciades al febrer des d’Egipte fins al Iemen passant per Tunísia i Bahrain captades per l’ull de Yuri Kozyrev (Agència NOOR).
• Un reportatge de Shaul Schwarz (Getty Images) sobre la narcocultura com a retrat de la societat que conviu amb i gràcies al narcotràfic a Mèxic.
• La vida quotidiana a la Uganda postbèl•lica a través de la història d’una dona mutilada que lluita per sobreviure al camp. Un treball de Martina Bacigalupo (Agència VU’).

Exposició que et porta , a l’igual que la del World Press Photo ( tot i que d’una altra manera i una altra intensitat), a reflexionar sobre la funció del fotoperiodisme, els límits entre la informació i el voyeurisme i la sobreexposició d’informació i d’imatges a la què estem sotmesos (amb la conseqüent ràpida caducitat de l’impacte que ens provoquen)

Difícil triar alguna foto (o tan sols alguna de les exposicions). Em quedo amb la veu narradora de la dona ugandesa mutilada, l’impacte de les imatges del tsunami, el desconcert sobre les revoltes dels països àrabs (algú sap com està la situació ara a Libia? Algú sap com han acabat a Bahrein?) i la perplexitat del món dels narcocorridos (i la creixent industria cultural que es mou al voltant, fins al punt de crear un nou gènere cinematogràfic basat en aquest “negoci” tan lucratiu i perillós) i el fenomen sociològic de l’entronització de la figura del narco.

Imprescindible en majúscules. Teniu temps fins el 28 de maig.

World Press Photo 2011 / Miró. L'escala de l'evasió

No acostumo a trobar temps per anar a veure exposicions. Però coses de la vida, en pocs dies n’han caigut dues. (ara només falta arribar-se al CaixaForum...)

World Press Photo 2011. La mostra recull les 170 fotografies guanyadores del premi internacional World Press Photo 2011 ( com el seu nom indica) que premia a les millors fotografies de premsa de l’any anterior (en diverses categories) . Excel•lent manera de fer un resum de l’any i una bona oportunitat per reflexionar sobre el paper i l’ètica del fotoperiodisme (la fina línia entre informació i morbo), el treball dels fotògrafs (quina part és esforç, quina aptituds i quina pura i simple casualitat) i l’efecte i impacte ( per desgràcia terriblement efímer) que tenen les imatges en nosaltres.
Imprescindible. I impactant (jo encara no m’he recuperat de la sèrie de fotografies de Sarah Elliott sobre sanitat i avortaments a Kènia. Esfereïdor... )
Podeu veure un parell de comentaris sobre l’exposició aquí i aquí.

Miró. L'Escala de l'evasió. Un luxe d’exposició que permet fer un repàs per l’obra de Joan Miró, des dels seus inicis, de manera cronològica i perfectament situada en el context històric. Molt ben muntada. Una altra cosa ja és si l’obra d’aquest senyor t’agrada més o menys, però és una bona oportunitat per veure la seva obra amb luxe de detalls (amb permís de les aglomeracions que hi ha el cap de setmana) Personalment té uns quants quadres dels que jo em penjaria al menjador. Una altra cosa és l’apassionant debat sobre el mercat de l’art i si certes obres són una evolució del llenguatge artístic, transgressores o una gran presa de pèl.
El vermut posterior si que va ser una obra d’art (sense cap mena de dubte )
Altres opinions, aquí i aquí.

Genius Loci

Setmana musical intensa, la passada. I què millor que escalfar motors fent una visita a l’exposició “Genius Loci” de la Fundació Joan Miró.
10 instal•lacions dedicades al grups Els Amics de les Arts, Hidrogenesse, Illa Carolina, Internet2, Manos de Topo, Mishima, Mürfila, Standstill, The Pinker Tones i Za! : Un bar que reconstrueix la sala Heliogàbal amb música de Mishima com a banda sonora , un estudi de treball la vista ( L'Standstill zoo, per desgracia sense els músics a dins, que tenien concert), 366 caràtules de vinils que reprodueixen el títol de la cançó, Sampleame de The Pinker Tones, amb una cabina amb 10 auriculars al centre que permet esmicolar la cançó i escoltar-la per pistes, un divertíssim curtmetratge- trailer d’ Internet2... O l’imprescindible instal•lació de Manos de Topo , reconstruint les estances d’un pis que il•lustra el pas de l'amor a l'odi d'una parella amb fragments de les seves lletres de fons (simplement brutal). Excel•lent pinzellada de l’escena musical barcelonina, que permet veure els tics de modernor i de disseny característics de la ciutat comtal, però alhora l’augment de la qualitat musical, la recerca de veu pròpia de cada un dels grups i la pèrdua de complexes.

Imprescindible. S’acaba aquest diumenge dia 5. Espavileu....

Desapareguts / Gervasio Sánchez

Diumenge encara va donar temps de trobar un forat per arribar-se al CCCB a veure l’exposició de fotografies de Gervasio Sánchez “Despapareguts” .
Es tracta d’un projecte del fotoperiodista, realitzat entre 1988 i 2010, amb l’objectiu de per documentar la desaparició forçada de milers de persones en diferents conflictes bèl•lics arreu del món. Mirada sobre els estralls que causen aquestes desaparicions en els familiars i la titànica feina dels equips forenses per identificar i informar. Les xifres ( esgarrifoses) es transformen en cares. Exposició relativament breu ( tot i que el material audiovisual requereix certa estona), però terriblement intensa . Et genera moltes preguntes: en quin moment un ésser humà deixa de veure a la resta com a humans? Per què hi ha conflictes que mereixen més atenció que d’altres? (si, Argentina, Xile...Però Guatemala? El Salvador?), Com és que això continua i continua passant? I si celebrem tant la tasca que s’està realitzant en altres llocs ( i la reclamen) per què ens costa tant aquí aixecar la catifa i mirar les nostres foses?
Colpidora. Però imprescindible . S’avisa, però, que no deixa indiferent (teniu temps fins l’1 de maig)

Col·lecció privada

A la col•lecció familiar hi ha entrat un altre Maldo.
Aquest anirà a la casa que hi ha prop de la nova carretera C-37. I l’obra s’inspira en aquest tema.

(Roderes de cotxe en mig d’un camp)

“Spectacular”. Joan ets un artista!

Miquel Barceló 1983 / 2009

Recorregut per l’obra de Miquel Barceló al CaixaForum de Barcelona. La veritat és que m’agrada com acostumen a fer les exposicions els senyors de La Caixa. I m’agrada l’espai on les fan (l’edifici de la fàbrica Casaramona és una de les meves debilitats de la ciutat) . Si a sobre serveix per conèixer millor l’obra d’un artista que, tot i ser conegut, poca cosa seva havíem vist (sobretot en directe). Molt curiosa la idea que té Barceló sobre les semblances entre pintar i cuinar. I la influència que té el paisatge que l’envolta en la seva creació ( de Mallorca a Mali, aigua, mar, rius , sorra, pols, desert....) Potser per això li surten unes obres molt orgàniques i amb molta textura. La veritat és que venen unes ganes boges de tocar els seus quadres. L’exposició també permet veure un audiovisual amb la performance “Paso doble “ que va fer juntament amb Josef Nad al Festival d’Avignon (brutal)
Exposició imprescindible. A veure si ens podem arribar a l’Arts Santa Mònica a veure la complementaria sobre els seus primers anys.
(Aquí podeu accedir a la visita virtual de l'exposició)

Thomas Bayrle. Diria que ja no som a Kansas

Visita “in extremis” a l’exposició de Thomas Bayrle (l’exposició s’acabava el dia següent). I aprofitant que hi havia visita guiada, ens vam deixar explicar les obres amb molt de gust.

I el resum és això: fascinant. Exposició de les de sortir entusiasmat/da. Sota una aparença de pop art, vam poder veure obres calidoscòpiques, la majoria fetes amb imatges repetides que formen una supraimatge. Un seguit de wallpapers, collages fotogràfics i escultures on es podien veure els temes recurrents de l’artista: la societat com una fàbrica engranatge, el ritme de la societat com el ritme d’una màquina que no para, la repetició , l’autopista com a símbol de la tecnologia, però alhora del teixit que enganxa la societat, l’individu que perd la seva individualitat engolit per la massa, ... Un artista totalment desconegut per mi (i per molta gent, donat que aquesta és la primera retrospectiva que es fa d’aquest senyor a tot el món) que està considerat el precursor de la nanotecnologia, la cibernètica i la revolució digital. (Segons ens van dir, va ser consultor d’IBM als inicis dels programes de disseny gràfic). El més impressionant, és que les seves obres (apart d’alguns vídeos) estan realitzades íntegrament a mà.

Impressionant. Llàstima que l’hagi visitat quan ja s’acaba. Així ni hi ha manera de recomanar la seva visita.

Art al menjador

Ha costat…però finalment l’operari ha pogut venir a penjar el meu primer Maldo










La veritat és que van venir 8 operaris…O més ben dit…en va venir un i 7 que miraven…

(i és que queda taaaan bé...)

Maldo

Aquí us presento la que (espero) serà la meva propera adquisició per la paret del meu menjador.

(clickar per ampliar)

Es tracta d’una obra de Maldo (Joan Maldonado), bibliotecari, amic, company de feina i pou de sorpreses que, a més de ballant salsa, deixa anar tota la seva vena artística reciclant material per crear aquestes espectaculars obres d’art .

(clickar per ampliar)

Si algú està interessat en veure més obres, o en adquirir-ne alguna, només m’ho ha de dir. (Preu a convenir i servidora no cobra comissió. “Palabrita”.....)

Modernitat americana / Alphonse Mucha

Dissabte artístic – cultural: quedes per dinar, fas sobretaula, i enfiles cap a la Fundació Joan Miró per veure l’exposició “Modernitat americana” , sobretot atretes pel reclam dels noms de Mark Rotko y Edward Hopper.
Es tracta d’una mostra de les obres de la Corcoran Gallery of Art, que serveixen per fer un retrat de l’evolució artística del segle XIX cap al XX del paisatgisme i l’art figuratiu cap a l’expressionisme i l’art abstracte.
No és una exposició que m’hagi deixat entusiasmada, bàsicament per que algunes obres em deixen absolutament freda. Si que destaco la part de fotografia, que em va semblar interessant, i l’etern debat que es va tornar a generar sobre què és l’art, el valor de segons quines obres tretes del seu context històric i artístic i l’absurditat del mercat de l’art (aquí és on ens ho passem bé...Sobretot quan comencem a entrar en “aquest me’l penjaria al menjador de casa”..”Aquest no el penjaria al menjador de casa per no haver de donar explicacions”, com en el cas de l'obra "Blue blood"etc..)
I com que s’ha d’aprofitar que el pòquer s’ha pogut reunir (Maite, Marta, Núria i servidora), sortint d’aquí s’enfila cap el CaixaForum (quina meravella d’edifici!), per veure per fi l’exposició de l’Alphonse Mucha. Encuriosida per les crítiques del diari i engrescada per la crònica que en va fer la Grine quan la va veure al CaixaForum de Madrid. Un gran contrast. Una art més fàcil, que entra bé. Estètica pura. Bellesa ornamental i, s’ha de dir, una excel•lent exposició (es nota que l’Obra Social va bé de diners).

No va donar temps d’acabar-la (s’hi haurà de tornar), però increïble veure l’abast de l’obra del que probablement va ser un dels pioners en el disseny gràfic (publicitat, merchansiding, disseny industrial: des d’un moble, a un pot de perfum precursor dels vaporitzadors, passant per cartes de restaurants i interiors de botigues.). Francament recomanable. (més informació aquí)