C'est fini

S’acaba l’any, estimats lectors del Guaitatu. Espero que el balanç hagi estat positiu per tots vosaltres. I que el 2012 , que diuen que ve el llop, ens tracti a tots bé.
La veritat és que si que cada cop les coses pinten més bastos. O això diuen. Però jo cada cop gaudeixo més d’estar aquí i de passar anys (vagin les coses cap on vagin).
Per la meva banda tinc intenció d’acabar-lo amb molt bona companyia i una bona festa. Espero que tots pugueu fer el mateix.

Un plaer compartir aquest espai amb vosaltres.

(Mentrestant continuo elaborant l’ estudi de camp que ha de demostrar que cada anys els anys són més curts . si o, no m’ho explico)

Redecorant

(Mica en mica, redecorant. I el nou Maldo de la col·lecció ja llueix com cal)

Fum. fum. fum...

Els sentiments són igual de sincers, però la crisi ofega: el pressupost no dóna per targes via correu postal. Espero que sigueu comprensius.

Seguirem en antena próximament ...

World Press Photo 2011 / Miró. L'escala de l'evasió

No acostumo a trobar temps per anar a veure exposicions. Però coses de la vida, en pocs dies n’han caigut dues. (ara només falta arribar-se al CaixaForum...)

World Press Photo 2011. La mostra recull les 170 fotografies guanyadores del premi internacional World Press Photo 2011 ( com el seu nom indica) que premia a les millors fotografies de premsa de l’any anterior (en diverses categories) . Excel•lent manera de fer un resum de l’any i una bona oportunitat per reflexionar sobre el paper i l’ètica del fotoperiodisme (la fina línia entre informació i morbo), el treball dels fotògrafs (quina part és esforç, quina aptituds i quina pura i simple casualitat) i l’efecte i impacte ( per desgràcia terriblement efímer) que tenen les imatges en nosaltres.
Imprescindible. I impactant (jo encara no m’he recuperat de la sèrie de fotografies de Sarah Elliott sobre sanitat i avortaments a Kènia. Esfereïdor... )
Podeu veure un parell de comentaris sobre l’exposició aquí i aquí.

Miró. L'Escala de l'evasió. Un luxe d’exposició que permet fer un repàs per l’obra de Joan Miró, des dels seus inicis, de manera cronològica i perfectament situada en el context històric. Molt ben muntada. Una altra cosa ja és si l’obra d’aquest senyor t’agrada més o menys, però és una bona oportunitat per veure la seva obra amb luxe de detalls (amb permís de les aglomeracions que hi ha el cap de setmana) Personalment té uns quants quadres dels que jo em penjaria al menjador. Una altra cosa és l’apassionant debat sobre el mercat de l’art i si certes obres són una evolució del llenguatge artístic, transgressores o una gran presa de pèl.
El vermut posterior si que va ser una obra d’art (sense cap mena de dubte )
Altres opinions, aquí i aquí.

Octubre / Novembre musical ( part II ) : Primavera Club '11

La bogeria de l’agenda musical dels mesos d’octubre i novembre va acabar amb l’assistència al Primavera Club 2011. Primer cop que hi assistia (jo abans em limitava a entrades de dia pel Primavera Sound... aix...) I, vista l’experiència, no es descarta repetir. Tastet de grups (desconeguts per mi) en sales de mida pròxima, la majoria al costat de casa i en bona companyia. Què més es pot demanar? (si, anar-hi acreditada / sense pagar, ho sé... Algun dia ho aconseguiré)
Me n’adono que m’agrada més anar a concerts que escriure sobre concerts, però intentaré fer un resum ( ni que sigui per recordar els noms en un futur)

Dimecres 23 de novembre

Després d’assistir a una estona del documental sobre el Primavera Sound ’11 que ens van passar a l’Apolo Diner (si, una estona. L’avorriment ens va fer fugir) i d’un avituallament, direcció a la sala Apolo per assistir al concert de Charles Bradley . Per fer-se una idea, una mena de James Brown vestit de Mister T que, malgrat el seu estil i gestualitat “oldfashioned”, ens va proporcionar una dosis de soul&funk excelsa . I els músics, mantinguts en segon pla per l’estrella, de nota. Bon començament.

Dijous 24 de novembre

Arriba el conegut com “el dia fluix” del PC11 segons els experts. Ens ho prenem amb calma i ens plantem un altre cop a la sala gran de l’Apolo. Trobem ja començat el concert d’ Spectrals. Pop correcte, pintes de jovenalla dalt de l’escenari ( amb samarreta del Barça inclosa) : no molesten, però no deixen cap mena de petjada. Tampoc sonaven de nota. Poc públic, que no es va arrancar (tampoc és que dalt de l’escenari hi posessin massa esperit). Brutal el contrast amb Jeff The Brotherhood, que van tocar després. Dos músics dalt de l’escenari ( sembla ser que són germans), però semblava que tocaven 10 persones . Rock “garajero” a tot drap. Ens van despertar de cop. (fins i tot es va organitzar algun intent de pogo a les primeres files). Directe demolidor. Si ells no s’ho passen pipa, ho sembla . I el públic, com que si. Jo me’ls apunto .

Divendres 25 de novembre

El dia del Casino. És a dir que desplacem la zona d’acció i ens dirigim a prendre posicions al Casino de l’Aliança del Poblenou (bàsicament per assegurar un bon lloc pels concerts de vespre).
Servidora arriba per escoltar les últimes cançons de Still Corners (no puc fer gaire valoració, malauradament).
Per St. Vincent ja estem plenament operatius. Grata sorpresa. La cantant va estar, crec, es estat de gràcia (què mona ella, tot i que per alguns portava certa “ pose”) .Indie pop, diuen, però amb atacs de ràbia. Contundència i textures. Apuntadissims.
Després els esperadíssims, per alguns, Girls. Un bon concert, però al tocar darrera de St. Vincent a mi em van sonar tous. Musicalment no són el meu estil de capçalera i em va constar entrar. Per sort, van anar “in crescendo”.
El pla era retirar-se aquí, però la resta del comando PC11 volia seguir el programa (i per desgràcia meva era al costat de casa).
Cap a l’Apolo per veure ( ja començat) Stephen Malkmus & The Jicks (si, Pavement és una llacuna per mi. Ho confesso). No estàvem massa ben col•locats i el so no semblava especialment bo, però les demostracions guitarreres van ser prou interessants. I després, per acabar, els Givers. Un grup cosí germà dels Vampire Weekend, menys “pijos” i amb un so menys polit, i amb molta, molta percussió. No, tampoc seran el meu grup de capçalera, però hem de reconèixer que va estar bé per rematar la festa. Surts de bon humor.

Dissabte 26 de novembre

Comencem la jornada amb Margarita . Un concert fred, amb la sala molt aturada i el so no especialment bo. No m’ha quedat gaire gravat. Seguidament, Mazes: indie pop / brit pop. No va estar gens malament. Al cap d’una estona teníem als músics fent-nos companyia a baix, esperant el proper concert: Superchunk. Mandíbules desencaixades (i lumbars petades). En plena forma 20 anys després. “Guitarreo” sense treva. I saltant com si tinguéssim 20 anys. Ens ho vam passar pipa. El concert del PC11.

Els inicis de la sessió de DJ de després no van ser gens encoratjadors (massa sideral) i es va procedir a una retirada digna.


Diumenge 27 de novembre

El final. Jornada a la sala 2 de l’Apolo, amb calma. Comencem amb Autumn Comets, uns xicots madrilenys que potser necessiten unes horetes més de vol, però que apunten maneres de les bones. Ho reconec: que posin un violí al mig de baixos i guitarres (i no desentoni) els fa guanyar molts punts. I se’ls veu simpaticots. Ens quedem amb el nom. El so no els va acompanyar gaire. Llàstima.
Seguidament Puro Instinct, el fail majúscul del festival. Cantant amb corsé estil “Dita von Teese” amb poca veu i fent posturetes (tenim la teoria que s’intentava camelar al tècnic de so. És que si no hi ha explicació la cosa encara és més delictiva) i cançons vuitanteres , per mi avorrides (i calcades les unes a les altres). No, no vam aguantar tot el concert. No sabria dir si estava més avorrida o “dels nervis”.
Per sort, després EMA, una cantautora americana, ens va deixar amb bon regust de boca.. So brut, distorsions, cançons d’angoixa i actitud de la bona. Un bon fi de festa.


I de moment una treva. No hi ha concerts a la vista. A veure quants dies dura....

Les aventures de tintín: el secret de l'unicorn

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Ja fa dies que em vaig deixar caure al cinema per veure l’adaptació de Tintín realitzada pel sr. Steven Spielberg . Dubtosa estava per diversos motius ... Les primeres imatges que havia vist em tiraven una mica enrere (el dibuix del còmic del sr. Hergé està incrustat a la retina ). Però un altre dubtós em va convèncer.
Visionada en 2D (crec que ja he parlat de la meva certa al•lèrgia al 3D ( pel preu de les entrades que comporta, per les maleïdes ulleres i la seva incomoditat , pels danys col•laterals , també coneguts com a mareig i per les escenes sobreres , innecessàries i forçades que ens hem d’empassar per justificar el preu de les entrades , l’incomoditat de les ulleres i el mareig)
En resum, és com veure una pel•lícula d’Indiana Jones (tirant més cap a la darrera que a les primeres) en animació, cosa que fa que passi força millor i s’aguantin amb més dignitat les escenes d’acció sense cap ni peus. S’ajusta força a l’obra original, pel que puc recordar ( amb certes llicències) , es veuen, com no, les escenes pensades pel 3D i s’allarguen en excés les escenes d’acció. Però tot i així entreté i sembla ser que passa l’aprovat dels militants tintinòlegs.
Vista. Diuen que la segona serà dirigida pel Sr. Peter Jackson. (Ja no té res de director de sèrie B que era, però personalment li tinc més fe que al Sr. Spielberg. A veure què farà)

Poden llegir una altra opinió aquí i una visió diferent aquí.

Tocats del bolet

El menú de la setmana: sopa de fredolics. (a grapats...)