dijous, 15 de desembre de 2011

World Press Photo 2011 / Miró. L'escala de l'evasió

No acostumo a trobar temps per anar a veure exposicions. Però coses de la vida, en pocs dies n’han caigut dues. (ara només falta arribar-se al CaixaForum...)

World Press Photo 2011. La mostra recull les 170 fotografies guanyadores del premi internacional World Press Photo 2011 ( com el seu nom indica) que premia a les millors fotografies de premsa de l’any anterior (en diverses categories) . Excel•lent manera de fer un resum de l’any i una bona oportunitat per reflexionar sobre el paper i l’ètica del fotoperiodisme (la fina línia entre informació i morbo), el treball dels fotògrafs (quina part és esforç, quina aptituds i quina pura i simple casualitat) i l’efecte i impacte ( per desgràcia terriblement efímer) que tenen les imatges en nosaltres.
Imprescindible. I impactant (jo encara no m’he recuperat de la sèrie de fotografies de Sarah Elliott sobre sanitat i avortaments a Kènia. Esfereïdor... )
Podeu veure un parell de comentaris sobre l’exposició aquí i aquí.



Miró. L'Escala de l'evasió. Un luxe d’exposició que permet fer un repàs per l’obra de Joan Miró, des dels seus inicis, de manera cronològica i perfectament situada en el context històric. Molt ben muntada. Una altra cosa ja és si l’obra d’aquest senyor t’agrada més o menys, però és una bona oportunitat per veure la seva obra amb luxe de detalls (amb permís de les aglomeracions que hi ha el cap de setmana) Personalment té uns quants quadres dels que jo em penjaria al menjador. Una altra cosa és l’apassionant debat sobre el mercat de l’art i si certes obres són una evolució del llenguatge artístic, transgressores o una gran presa de pèl.
El vermut posterior si que va ser una obra d’art (sense cap mena de dubte )
Altres opinions, aquí i aquí.

5 comentaris:

eleternoaprendiz ha dit...

Endevina qui va sortir del World Press Photo amb els ulls vermells...

Jo em pregunto per què a la prensa d'aquest país no es cuida més la informació gràfica. De fotos impactants, només recordo les de l'atemptat al Teatre Bolshoi, i allà sí que van trespassar la línia del morbo uns quants kilòmetres.

I tot i que mai he entès a Miró, veure'l en directe (jo vaig aprofitar la visita al Genius Locii per visitar l'expo permanent) permet copsar coses que se m'havien escapat. Malgrat la gentada, és cert. M'apunto la de L'Escala, doncs.

acolostico ha dit...

Vistas ambas si. La de las fotos te hace cabrear si lo piensas en bastantes aspectos... Y sales pensando que asco de mundo...

Marta ha dit...

El World Press Photo aquest any quedarà pendent, al pas que anem.
Miró bé, i si, també me'n penjaria algun al menjador (sempre i quan la paret donés :p)

El vermut de després també es mereixeria una exposició :p ;)

Bororo ha dit...

Da gusto y da asco. gusto estético, asco conceptual. I és com ha de ser. Imprescindibles les dues.

Zonia ha dit...

Apuntada la del Mirò, aunque no soy muy fan su obra es interesante y original.
La World Press vista, impresionada y emocionada salí de allí.