(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula. Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)
Sinopsi: Frank i April Wheeler són una jove parella que sempre s’ha considerat especial. Però quan es traslladen a viure a Revolutionary Road, descobreixen que s’estan convertint en un bon home amb una feina sense sentit i una mestressa de casa infeliç. Decidida a canviar el seu destí, April vol comentar de nou i deixar enrere les comoditats de Connecticut i tralladar-se a Paris per donar un gir a la seva vida. Però quan el pla comença a prendre forma, Frank i April comencen a tenir serioses discrepàncies.
Seguim en la cursa per veure films nominats als Oscar abans de la cerimònia. ( això acabarà sent un blog monotemàtic, a aquest pas)
Basada en una novel·la de Richard Yates , i dirigida por Sam Mendes, “Revolutionary Road” és una altra història del somni americà trencat i de la desintegració de l’estructura de la família de classe mitjana americana. Si American Beauty, del mateix director, ens ho explicava als 90 i la Tormenta de hielo d’Ang Lee als 70 (com adoro aquesta pel•lícula!) , aquesta pel•lícula va més enrere, als anys 50. I aquí tenim un drama cru que ens parla d’autoenganys, de la por al canvi, de façanes i aparences, de frustracions, d’amors malentesos, d’expectatives incomplertes, de rancúnia i covardia. Un retrat demolidor de la desintegració d’una relació de parella, de com pots acabar odiant a la persona que t’has estimat i pots condemnar-te a la infelicitat. Un bon guió, una excel•lent posada en escena (rodó el joc de llums càlids, l’estètica anys 50 i aquesta aparent “perfecció” superficial que amagar tot un món d’imperfeccions ) i un excel•lent treball dels actors principals, esplèndids. El meu vot a la travessa dels Oscar anirà per la Sra. Kate Winslet (encara que estigui nominada per una altra pel·lícula)
Ideal si us agrada anar al cine i que us donin un cop de puny a l’estómac.
(Més informació aquí i aquí)
Basada en una novel·la de Richard Yates , i dirigida por Sam Mendes, “Revolutionary Road” és una altra història del somni americà trencat i de la desintegració de l’estructura de la família de classe mitjana americana. Si American Beauty, del mateix director, ens ho explicava als 90 i la Tormenta de hielo d’Ang Lee als 70 (com adoro aquesta pel•lícula!) , aquesta pel•lícula va més enrere, als anys 50. I aquí tenim un drama cru que ens parla d’autoenganys, de la por al canvi, de façanes i aparences, de frustracions, d’amors malentesos, d’expectatives incomplertes, de rancúnia i covardia. Un retrat demolidor de la desintegració d’una relació de parella, de com pots acabar odiant a la persona que t’has estimat i pots condemnar-te a la infelicitat. Un bon guió, una excel•lent posada en escena (rodó el joc de llums càlids, l’estètica anys 50 i aquesta aparent “perfecció” superficial que amagar tot un món d’imperfeccions ) i un excel•lent treball dels actors principals, esplèndids. El meu vot a la travessa dels Oscar anirà per la Sra. Kate Winslet (encara que estigui nominada per una altra pel·lícula)
Ideal si us agrada anar al cine i que us donin un cop de puny a l’estómac.
(Més informació aquí i aquí)
8 comentaris:
Yo no diría tanto, bueno ya diré lo que diria.... Pero vamos, la sensación fue pensar, pues joder, menos mal que el Titanic se hundió...
A veure, a veure què diu…Tot i que ja m’ho imagino (que la peli no li va agradar gaire….per no dir…)
I mira que li va costar enfonsar-se al titànic...pal de peli (redéu...)
I si.. té raó... les grans històries d’amor són grans històries d’amor pq són platòniques o pq algú la palma aviat...(Que si no, ja sabem què fa la convivència, la rutina i les lleganyes amb mala llet matinera amb l’amor...)
Lo he leído muy por encima, no quiero saber mucho más aparte de su opinión de que los actores y la historia son excelentes... Esta es la próxima (o una de las próximas si me aguanto sin ver Benjamin Button que me está llamando...) que iremos a ver.
A ver que nos cuenta cuando la haya visto...
Y si...en la lista está el Benjamin y Slumdog millionare....y “Waltz with Bashir” (que de todas tengo unas referencias de lujo...)
Tiempo…falta tiempo….
Tiempo…falta tiempo….
Tiene usted razón, la temporada "preoscar" es muy estresante. Y luego en verano nos ponen unos rollos impresionantes, deberían dosificar mejor la cartelera...
(això acabarà sent un blog monotemàtic, a aquest pas)
Me suena, me suena de algo...
I tant si falta temps per anar al cine... jo encara he de començar amb les pelis dels oscars i ja veig que no arribare a temps...
I si, gran peli la tormenta de hielo :)
Y luego en verano nos ponen unos rollos impresionantes, deberían dosificar mejor la cartelera...
¿En verano?
De marzo a octubre te mueres de aburrimiento....
ja veig que no arribare a temps...
Marta, repeteixo: 22 de febrer. Encara tens temps!
va...que a tu et perdono que no vagis a la Beckett :-P
I si, gran peli la tormenta de hielo :)
És una pel·lícula tremenda...Però què puc dir del Sr. Ang Lee que no hagi dit per activa i per passiva.. Adoro com explica les històries... (has vist "Lust, Caution"?)
us donin un cop de puny a l’estómac
Ja tinc prou amb la realitat, no necessito anar al cinema per això...
Publica un comentari a l'entrada