dimecres, 4 de febrer del 2009

Mi nombre es Harvey Milk

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula. Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)


Sinopsi: Harvey Milk va ser el primer càrrec electe de San Francisco que va reconèixer obertament la seva condició d’homosexual. Això, als anys 70, fou origen de controvèrsia i aversió cap a la seva figura, fins i tot dins del propi govern de la ciutat (especialment en el regidor Dan White). La lluita per la igualtat de drets farà que les hostilitats creixin i la vida d’aquests activistes es vegi amenaçada.


Estranya sensació al acabar de veure la pel•lícula. Es tracta d’un film correcte, molt ben interpretat (sorprenentment Sean Penn, per mi un actor amb massa tendència a l’excés, troba el punt just per dur a terme una bona interpretació). La història és interessant (i per mi totalment desconeguda, donat que no coneixia el personatge ni la història de la lluita pels drets dels homosexuals als Estats Units) . Probablement el problema és la meva certa aversió als biopics versió americana (tan i fa que sigui un esportista, un músic o un polític, acostumen a no interessar-se massa aquestes històries de personatge, turmentat o no, fet a si mateix, que puja i es converteix en una icona). I sorprèn del Sr. Gus van Sant (del qual no he vist massa filmografia, però si algunes pel•lícules que, m’hagin agradat o no, són molt més arriscades). Tal i com he dit, és un film correcte: ben interpretat, ben ambientat, ben estructurat....En resum, fa olor de premis Oscar.

8 comentaris:

manu ha dit...

Mi nombre es Manu, Manu Bond...

Grine ha dit...

Me gustó la película, sobre todo las interpretaciones de Sean Penn y de Josh Brolin. Y salí del cine con alma reaccionaria y anticonservadora, muy motivada sí señor...

Anònim ha dit...

Doncs, en contra del que es descriu a l'argument i tothom n'acaba opinant, jo no vaig trobar que el Dan White tingues una actitud tan obertament anti-homosexual... Em va semblar més que la seva actitud era en general fruit d'un desconcert davant de la seva vida, de no saber com encarar-la, i va acabar traslladant aquesta frustració (i culpabilitzant-ne, suposo) a qui tenia més aprop, que era, en aquest cas, el Harvey Milk...
Però, en això sí que coincideixo amb l'Anna, els biopics tampoc són el meu fort... :-(

Això si, les anxoves d'abans del cine eren molt bones!

Anna ha dit...

Mi nombre es Manu, Manu Bond...

Juàs…

La verdad, Grine, es que creo que el problema no es la película, si no mi falta de interés por el género. Aunque el final me chirrió un poco (la escena de la llamada telefónica y el momento “fachada de la ópera” me parecieron un poco tendenciosas, la verdad). Ahora, totalmente de acuerdo con el tema Penn y Brolin. Están impresionantes.

Doncs, en contra del que es descriu a l'argument i tothom n'acaba opinant, jo no vaig trobar que el Dan White tingues una actitud tan obertament anti-homosexual...

Cert, Martona . La veritat és que a mi tb em va semblar que el motiu era més enveja o frustració per la carrera política .
(i què puc dir de les anxoves....i les olivetes!)

Anònim ha dit...

Pero cuanto va al cine...

Anna ha dit...

M'encanta la ficció.... (molt sovint més que la crua realitat...)

I això no és res...Encara en queden per resenyar...encara en queden...Estem en temporada alta...

Marta ha dit...

Aquest any els òscars m'enganxaran sense haver vist cap peli, al pas que anem...

Anna ha dit...

Marta,diumenge 22 de febrer…
Tens temps, tens temps....