Mi nombre es Harvey Milk

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula. Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Sinopsi: Harvey Milk va ser el primer càrrec electe de San Francisco que va reconèixer obertament la seva condició d’homosexual. Això, als anys 70, fou origen de controvèrsia i aversió cap a la seva figura, fins i tot dins del propi govern de la ciutat (especialment en el regidor Dan White). La lluita per la igualtat de drets farà que les hostilitats creixin i la vida d’aquests activistes es vegi amenaçada.

Estranya sensació al acabar de veure la pel•lícula. Es tracta d’un film correcte, molt ben interpretat (sorprenentment Sean Penn, per mi un actor amb massa tendència a l’excés, troba el punt just per dur a terme una bona interpretació). La història és interessant (i per mi totalment desconeguda, donat que no coneixia el personatge ni la història de la lluita pels drets dels homosexuals als Estats Units) . Probablement el problema és la meva certa aversió als biopics versió americana (tan i fa que sigui un esportista, un músic o un polític, acostumen a no interessar-se massa aquestes històries de personatge, turmentat o no, fet a si mateix, que puja i es converteix en una icona). I sorprèn del Sr. Gus van Sant (del qual no he vist massa filmografia, però si algunes pel•lícules que, m’hagin agradat o no, són molt més arriscades). Tal i com he dit, és un film correcte: ben interpretat, ben ambientat, ben estructurat....En resum, fa olor de premis Oscar.