Amour

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...) 

Moltes ganes de veure “Amour” de Michael Haneke. Les referències que n’havien obtingut del festival de Cannes eren excel•lents i ja ha quedat clar tenim certa debilitat per les obres del Sr. Haneke. 

 No ens ha decebut gens . Retrat cru , sense cap mena de concessió, d’una historia d’amor i de vellesa a través de la relació d’una parella d’octogenaris. Una història d’amor (o més ben dit, sobre què és l’amor), sense cap mena de filtre ni de treva per l’espectador. Cinema despullat, sense música afegida i un sol escenari (un pis) , amb imatges que no amaguen ni disfressen res. Ara mateix no em ve ningú al cap que hagi pogut retratar d’una manera tan fidedigne la degradació d’un cos físic ( sense necessitat de fer servir cap tipus d’escenes escabrosa o excessiva) i les conseqüències que comporta. Costa trobar adjectius per l’excel•lent treball de l’actriu Emmanuelle Riva. 

Feia molt de temps que no veia un silenci tan tancat al acabar un film en una sala força plena. Avís: si teniu alguna experiència més o menys propera amb avis, agafeu un paquet de mocadors. Per que us farà mal. 

Dolorosament imprescindible.