Poupurri de teatre

El mes de juliol també ens va donar per anar força al teatre.

  “Celobert”, text de David Hare dirigit per Josep Maria Pou. Text contundent sobre el retrobament d’una professora amb un antic amant. Excusa per fer sortir a la llum misèries personals, retrets i ferides antigues , però alhora de confrontar dues maneres molt diferents de veure i afrontar la vida.. Traïció, culpabilitat i visió pràctica de la vida enfront de l’idealisme. Lluita i diferència de classes. Tot això posat en un bon text, amb actos més que solvents, tot i que potser el muntatge peca de certa durada . I d’una escena final que a mi personalment em sobra. 

Desconeixíem el text del sr. Belbel (en el seu moment no vam veure l’exitós muntatge que es va fer). Aquest cop anàvem a fer claca a la companyia Besets de Mart. Un joc teatral sobre com un petit fet pot canviar de manera radical els esdeveniments. 14 escenes , aparentment sense relació, sobre fets dramàtics explicades , però, amb certs tocs d’humor. Per desgràcia, les condicions ambientals de la sala (vam estar apunt de morir de calor) i la llargada de l’obra van dificultar la feina als espectadors. Tot i l’esforç de retallar certs fragments, el muntatge pateix la lentitud dels canvis d’escena i d’algun fragment excessivament llarg. Una autèntica llàstima. Per què el nivell de l’equip artístic ha millorat moltíssim i no acaba de lluir la seva feina. 

“Els jugadors”, text i direcció de Pau Miró. Quatre homes als voltants de la seixantena, fracassats i cansats de no arribar enlloc, que queden per fer les seves partides. En el fons són jugadors. No són res més. I encara que per la història que explica no ho pugui semblar, es tracta d’una obra amb molt d’humor. Repartiment de luxe (no es pot definir d’una altre manera a aquest pòquer d’asos), muntatge sobri i perfecte i durada encertada (90 minuts, no cal més). Vista in extremis l’últim dia de funció. Quina sort. Hauria estat una autèntica llàstima perdre-s’ho.