Diumenge encara va donar temps de trobar un forat per arribar-se al CCCB a veure l’exposició de fotografies de Gervasio Sánchez “Despapareguts” .
Es tracta d’un projecte del fotoperiodista, realitzat entre 1988 i 2010, amb l’objectiu de per documentar la desaparició forçada de milers de persones en diferents conflictes bèl•lics arreu del món. Mirada sobre els estralls que causen aquestes desaparicions en els familiars i la titànica feina dels equips forenses per identificar i informar. Les xifres ( esgarrifoses) es transformen en cares. Exposició relativament breu ( tot i que el material audiovisual requereix certa estona), però terriblement intensa . Et genera moltes preguntes: en quin moment un ésser humà deixa de veure a la resta com a humans? Per què hi ha conflictes que mereixen més atenció que d’altres? (si, Argentina, Xile...Però Guatemala? El Salvador?), Com és que això continua i continua passant? I si celebrem tant la tasca que s’està realitzant en altres llocs ( i la reclamen) per què ens costa tant aquí aixecar la catifa i mirar les nostres foses?
Colpidora. Però imprescindible . S’avisa, però, que no deixa indiferent (teniu temps fins l’1 de maig)
Es tracta d’un projecte del fotoperiodista, realitzat entre 1988 i 2010, amb l’objectiu de per documentar la desaparició forçada de milers de persones en diferents conflictes bèl•lics arreu del món. Mirada sobre els estralls que causen aquestes desaparicions en els familiars i la titànica feina dels equips forenses per identificar i informar. Les xifres ( esgarrifoses) es transformen en cares. Exposició relativament breu ( tot i que el material audiovisual requereix certa estona), però terriblement intensa . Et genera moltes preguntes: en quin moment un ésser humà deixa de veure a la resta com a humans? Per què hi ha conflictes que mereixen més atenció que d’altres? (si, Argentina, Xile...Però Guatemala? El Salvador?), Com és que això continua i continua passant? I si celebrem tant la tasca que s’està realitzant en altres llocs ( i la reclamen) per què ens costa tant aquí aixecar la catifa i mirar les nostres foses?
Colpidora. Però imprescindible . S’avisa, però, que no deixa indiferent (teniu temps fins l’1 de maig)
6 comentaris:
Falti, pero el tema, aix el tema...
De todas formas la iremos a ver en cuanto estrenen también la nueva, sobre Trieste...
Apuntada i ens aproparem..
I per sort passa cada cop menys.
Pero aún pasa...había fotos de Colombia de hace dos años!!!!
Una exposición impactante...
Falti, pero el tema, aix el tema...
Durillo....Jo recomano anar a la visita amb un paquet de kleenex (que si, que va a dies i a persones. Em podeu dir bleda, però el nus a la gola no te'l treu ningú)
I per sort passa cada cop menys.
si...però la sensació que l'home és l'únic animal que ensopega 46 vegades amb la mateixa pedra i que no n'aprenem no me la treu ningú de sobre...
Una exposición impactante...
A fe de déu...
yo quiero yo quiero
corred insensatos!..digo avisad!!
"La Trieste de Magris" s'inaugura el 8 de març a les 19:00 h.
Avisats esteu... :-D
Publica un comentari a l'entrada