Seguim amb la marató de concerts del novembre.
Divendres va tocar desplaçar-se al Sant Jordi club per anar de concert.
Vam fer el pack complert: teloners de teloners + teloner + grup telonejat.
El primers a començar van ser els Chinese Christmas Cards, grup autòctons que tenia la difícil tasca de tocar per les poques persones que anaven arribant amb comptagotes (ni les mares ni els amics no hi havia, pobres). Esforçats i correctes. Però no deixa de ser un grup que sona igual que molts grups (i que no deixen gaire petjada).
Després, Four Tet. Una mica desconcertant. Després d’un començament prometedor, va semblar que no acabava de trobar el ritme (o a mi no m’enganxava) i va quedar tot plegat una mica avorridot. De vegades les cançons de més de 15 minuts amb canvis de ritme (no, home, no. Quan ens tens a dalt no ens facis baixar de cop) són complicades de digerir.
I finalment el plat fort: els !!!. Ja puc dir que he sobreviscut a un concert seu a primera fila (i té mèrit, per què el cantant, Nic Offer, té tendència a interactuar molt amb el públic. Això s’avisa!)
Avassalladors i divertidíssims. Ens ho vam passar pipa. I van aconseguir escalfar una sala que no arribava a mitja entrada (i que quedava de bones a primeres molt freda). Ara ja puc dir amb coneixement de causa que el Sant Jordi Club no és un espai gaire afortunat per fer-hi concerts ( ni per acústica, ni per ubicació ni per res)
Dissabte tocava la segona cita: Els Vampire Weekend a Razzmatazz.
A la cua ja vam detectar que ajudaríem a pujar la mitjana d’edat del públic (o ens fem grans o és que la gent cada cop va abans a concerts...O les dues coses). Els teloners Jenny&Jonny començaven prou bé. Sonava agradable i la cantant mostrava una bona veu. Però a la cinquena cançó (que sonava com les quatre anteriors) la cosa ja començava a ser repetitiva. Per oblidar (curiosa l’estètica. El Jonny podria haver sortit perfectament de qualsevol anunci de perfum de Jean Paul Gaultier. I la Jenny, semblava la filla de la Sissy Spacek. Tot i que la seva faldilla, pel que vaig sentir, va agradar molt)
I dels Vampire Weekend, poca cosa podrem dir que no s’hagi dit abans (podeu llegir aquí , aquí i aquí) La primera part del concert , molt bé. Música enganxosa, públic entregadíssim, so força correcte ( a primera fila. Al darrera es van queixar força del tema). Divertit. Llàstima que no hi va haver segona part del concert. Hora justa ( molt justa) i un únic bis. No sé si per passotisme, divisme o falta de vista. Però per mi, una falta de respecte cap al públic. Tenir dos discos de poca durada no és excusa. La gent va sortir enfadada (i amb raó)
La setmana vinent més. La bogeria del novembre s'acaba (crec...)
Divendres va tocar desplaçar-se al Sant Jordi club per anar de concert.
Vam fer el pack complert: teloners de teloners + teloner + grup telonejat.
El primers a començar van ser els Chinese Christmas Cards, grup autòctons que tenia la difícil tasca de tocar per les poques persones que anaven arribant amb comptagotes (ni les mares ni els amics no hi havia, pobres). Esforçats i correctes. Però no deixa de ser un grup que sona igual que molts grups (i que no deixen gaire petjada).
Després, Four Tet. Una mica desconcertant. Després d’un començament prometedor, va semblar que no acabava de trobar el ritme (o a mi no m’enganxava) i va quedar tot plegat una mica avorridot. De vegades les cançons de més de 15 minuts amb canvis de ritme (no, home, no. Quan ens tens a dalt no ens facis baixar de cop) són complicades de digerir.
I finalment el plat fort: els !!!. Ja puc dir que he sobreviscut a un concert seu a primera fila (i té mèrit, per què el cantant, Nic Offer, té tendència a interactuar molt amb el públic. Això s’avisa!)
Avassalladors i divertidíssims. Ens ho vam passar pipa. I van aconseguir escalfar una sala que no arribava a mitja entrada (i que quedava de bones a primeres molt freda). Ara ja puc dir amb coneixement de causa que el Sant Jordi Club no és un espai gaire afortunat per fer-hi concerts ( ni per acústica, ni per ubicació ni per res)
Dissabte tocava la segona cita: Els Vampire Weekend a Razzmatazz.
A la cua ja vam detectar que ajudaríem a pujar la mitjana d’edat del públic (o ens fem grans o és que la gent cada cop va abans a concerts...O les dues coses). Els teloners Jenny&Jonny començaven prou bé. Sonava agradable i la cantant mostrava una bona veu. Però a la cinquena cançó (que sonava com les quatre anteriors) la cosa ja començava a ser repetitiva. Per oblidar (curiosa l’estètica. El Jonny podria haver sortit perfectament de qualsevol anunci de perfum de Jean Paul Gaultier. I la Jenny, semblava la filla de la Sissy Spacek. Tot i que la seva faldilla, pel que vaig sentir, va agradar molt)
I dels Vampire Weekend, poca cosa podrem dir que no s’hagi dit abans (podeu llegir aquí , aquí i aquí) La primera part del concert , molt bé. Música enganxosa, públic entregadíssim, so força correcte ( a primera fila. Al darrera es van queixar força del tema). Divertit. Llàstima que no hi va haver segona part del concert. Hora justa ( molt justa) i un únic bis. No sé si per passotisme, divisme o falta de vista. Però per mi, una falta de respecte cap al públic. Tenir dos discos de poca durada no és excusa. La gent va sortir enfadada (i amb raó)
La setmana vinent més. La bogeria del novembre s'acaba (crec...)
9 comentaris:
Nena, no pares!
I si, em sembla que m'ha quedat clar que millor el Barça que els VW ;)
Su ritmo de mala vida es simplemente inviable para los pobres mortales...
Todavía no sabemos ni a que hora ni como acabó el sábado...
Nena, no pares!
No tant, no tant...Només que aquest novembre he agafat una mica el ritme!
Todavía no sabemos ni a que hora ni como acabó el sábado...
Amb molta dignitat...(com sempre)
El diumenge la vaig perdre una mica quan va sonar el despertador.
Per cert, un altre comentari sobre els concerts, força més "pufessiunal", aquí
Yo me siento una ignorante...no conozco ningún grupo de los mencionados...
no conozco ningún grupo de los mencionados...
Els Vampire Weekend et sonen segur, Zonia. Sonen a icat cada dia matí o tarda!
Dios! estaré atenta...
el cantant, Nic Offer, té tendència a interactuar molt amb el públic. Això s’avisa!
Que conste que ibas avisada, que yo ya os lo había comentado en el Feisbuc. :-P
De Four Tet vi cinco minutos en el Daydream de 2008 y llegué a una conclusión que no haces sino confirmar: son muy rayantes en directo, pero en disco, escuchándolos tranquilamente en casa, son un grupo más que interesante. En tres palabras: "Everything Is Alright". Una de mis canciones favoritas para trabajar con música de fondo, y la que más me gusta de su segundo disco, "Pause". Además, sólo dura dos minutos y medio. :-P
Que conste que ibas avisada, que yo ya os lo había comentado en el Feisbuc. :-P
Si...però no em pensava que fos tant! :-D
En tres palabras: "Everything Is Alright". Una de mis canciones favoritas para trabajar con música de fondo
D'acord, d'acord...Li donarem una altra oportunitat. :-D
(però el directe no em va convèncer...)
La Jenny i la Johnny els millors.. impagable veu de la Jehnny o el Johnny .. i gran canço de 45 minuts...
Els vampire.. be.. que he de dir.. a mi m'agraden... i no.
Publica un comentari a l'entrada