Mapa de los sonidos de Tokyo

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar la opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Reconec que vaig anar a veure la nova pel•lícula de l’Isabel Coixet amb cert recel. (podeu llegir l'argument aquí). Tot i que sóc una fan entregada de Mi vida sin mi i vaig gaudir molt d’Elegy (basada en la novel·la de Philip Roth), la Vida secreta de las palabras em va semblar una pel•lícula poc rodona que començava a presentar certs tics que no m’acabaven de convèncer i que amenaçaven a anar a més.. I Mapa de los sonidos de Tokyo, no sé per quin motiu, em semblava que podia tenir-los i augmentar-los. I malauradament és així.

De fet, la pel•lícula té tots els elements per ser una obra fantàstica. Es tracta d’una pel•lícula bellíssima estèticament. És evident la formació en publicitat de la directora, que aconsegueix gravar imatges fantàstiques i captivadores de la ciutat de Tokyo. De la pel•lícula en podria sortir un videoclip excel•lent o un spot impactant.
Res a dir dels actors, Sergi López en el seu paper d’espanyol que no parla bé ni l’anglès ni el japonès (però, què voleu que us digui, el fa la mar de bé) i Rinko Kikuki (una de les protagonistes de Babel) una noia amb un físic molt especial que és un bon encert de càsting.
I l’argument, la història, una idea potent: una assassina a sou que s’enamora d’una de les seves víctimes. Realment dóna molt de joc.
Però tot i així, la pel•lícula avorreix. Si...avorreix. No aconsegueix arribar , no capta l’interès i té, fins i tot, coses que grinyolen força. El personatge de l’enginyer de so obsessionat amb els sons de Tokyo, que fa la tasca de narrador, queda totalment forçat. Les escenes de sexe , força explícites (molt ben rodades i tractades des d’un punt de vista molt “femení”) no aconsegueixen fer arribar la suposada relació que surt entre els dos personatges. Fins i tot la banda sonora (repleta de cançons excel•lents) queda forçada i sobreposada, distraient molt sovint l’atenció de la història (i alguna cosa no va bé quan en una pel•lícula et fixes gaire en la banda sonora).

No sé si és un problema de guió, de mal muntatge o de tot una mica. Però no...No funciona.

Llàstima.