dijous, 7 de maig del 2009

El Rei Lear

És un clàssic. Si juga el Barça i el Chelsea toca teatre. Si el 2006 va ser “La Cabra o qui és Silvia?”, enguany ha tocat “El Rei Lear”, muntatge de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya. I és que a aquesta sala li tenim molt de “carinyu”. No per degeneració professional, si no per què hi vam veure una versió d’Antígona que ens va entusiasmar.
I és que l’espai és mereix un apartat per ell sol: una nau nua (que probablement va ser en el seu origen o si més no recorda una quadra o una bodega) de parets de pedra, terra de sorra i sostre de volta amb arc , on els textos clàssics flueixen com peix a l’aigua.
Per si no sabeu l’argument de l’obra, podeu fer una ullada aquí. Però tal i com us podeu imaginar, la cosa és un drama en majúscules. Un molt bon muntatge ben portat pels actors, amb opcions en alguns casos molt imaginatives per solucionar la varietat de personatges i els canvis d’escenari amb un mínim atrezzo i escenografia. I un luxe això de tenir els actors a dos pams de distància i poder observar gestos, mirades i fins i tot respiracions alterades.

I a la mitja part, com en l’anterior obra, copeta de vi. Si és que això no té preu.


I a la sortida....doncs bé... un gran contrast amb l’obra... Coses que té estar pel centre a segons quines hores...



Cosa que confirma dues de les meves teories: la gent té molts ganes de celebrar coses i a Barcelona no treballa ni déu (que si a les 12 de la nit surts de casa per anar a Canaletes, gaire d’hora no t’has de llevar...)

(tot i que m’han dit que van patir més els que van veure el partit que no nosaltres amb tots els cadàvers que ens van passar pel davant. I , catxis!, el dia 27 no podrem anar a veure la Madame Buterfly. Que la final potser si que s’haurà de veure....)

15 comentaris:

acolostico ha dit...

Ninguna obra del xeispir ese puede compararse con la tensión y épica del partido de ayer...

Alba ha dit...

No té color, si haig de triar , em quedo amb el Barça.
Pensa que després d'un partit com el d'ahir, quedés molt im olt tranquil (evidentment al final eh11), has descarregat tot el mal humor, nervis i de mès, que portes a sobre.
Va ser... La Sort dels Campions.

Marta la que dóna sort al Barça quan no el veu ha dit...

Tot el què vulgueu, però després d'una tragèdia com la d'ahir, surts per a trobar-te amb un missatge cantant el golàs del "gusiluz" i la gent cridant pel carrer; i el contrast és increïble...
A més a més, sense nosaltres en un teatre, vés a saber què hauria fet el Barça... (i és que l'altra vegada també va guanyar, i crec recordar que eren els quarts de final...).

Això sí, la final no ens la perdem, ja buscarem una altra Madame Butterfly per alguna banda (i si ens n'hem d'anar a Amsterdam, doncs també!).

Marta ha dit...

Si juga el Barça i el Chelsea toca teatre Post patrocinat pel Mourinho??? ;)

Anna ha dit...

Ninguna obra del xeispir ese puede compararse con la tensión y épica del partido de ayer...Tensió segur que no… Èpica…no sé si és la paraula (a mi em bé “però quina potra..)

Pensa que després d'un partit com el d'ahir, quedés molt i molt tranquilPerò el que arribes a patir…Que no, pateixo menys amb 4 o 5 vils assassinats teatrals…

A més a més, sense nosaltres en un teatre, vés a saber què hauria fet el Barça...Que quedi clar que no som (gaire) supersticioses….

(i si ens n'hem d'anar a Amsterdam, doncs també!).Ara m’he perdut…A Amsterdam hi hem d’anar per la Butterfly o pel Barça?

Post patrocinat pel Mourinho??? ;)No, dona, no. Una vegada és casualitat. La segona ja crea tradició. A partir de la tercera ja serà un clàssic....

Marta la que dóna sort al Barça quan no el veu ha dit...

Exposicions perdudes... Amsterdam
Obres perdudes... Amsterdam?
:-P

Anna ha dit...

Si és que avui estic leeeeenta.....

com si necessités una excusa per tornar a Amsterdam... (queuna altra cosa no, però sempre hi trobes holandesos... ;-) )

Marta la que dóna sort al Barça quan no el veu ha dit...

Holandesos i barcelonistes:
Una servidora hi va anar a veure el Barça - Madrid de la primera volta (2-0) i a més per allà també hi ha l'U-u-u-uleguer! :-P

Pepi Toria ha dit...

Gran obra, gran posada en escena i grans interpretacions, i clar, un ja va sobre segur, no és tan emocionant com anar a Manchester, que podia pasar de tot...

Pepi Toria ha dit...

Sí, sí, he dit Manchester... millor que me'n torni al teatre...

Anna ha dit...

un ja va sobre segur,mmm...No creguis, no creguis… Podria fer una llista de “decepcions teatrals sonades malgrat que l’obra i els actors són suposadament estel•lars ” (començant per “Un tramvia anomenat desig” fet per la “que bé que plora” Emma Vilarasau i seguint amb “El Bordell” de la reputadíssima Lluïsa Cunillé. Però si...A “el Rei Lear “ hi anàvem tranquil•les.

Sí, sí, he dit Manchester... millor que me'n torni al teatre...Ai...El lapsus no serà seqüela d’alguna celebració futbolística, no?

Pepi Toria ha dit...

No sóc practicant... només 'fistra'... aich

Mecatxis ha dit...

Ostres! M'hauria encantat venir! Al barça que li donguin! Vull dir molts trofeus... La propera, a veure si compteu amb mi, eh?

Anna ha dit...

Molt bé, Mecatxis. Ja t'informarem! (de totes maneres aquesta va ser molt improvisada, que se'ns acabaven els dies de funció)

manu ha dit...

Te nassos, les samarretes són del Larsson i el Deco :P