El Rei Lear

És un clàssic. Si juga el Barça i el Chelsea toca teatre. Si el 2006 va ser “La Cabra o qui és Silvia?”, enguany ha tocat “El Rei Lear”, muntatge de la perla 29 a la Biblioteca de Catalunya. I és que a aquesta sala li tenim molt de “carinyu”. No per degeneració professional, si no per què hi vam veure una versió d’Antígona que ens va entusiasmar.

I és que l’espai és mereix un apartat per ell sol: una nau nua (que probablement va ser en el seu origen o si més no recorda una quadra o una bodega) de parets de pedra, terra de sorra i sostre de volta amb arc , on els textos clàssics flueixen com peix a l’aigua.
Per si no sabeu l’argument de l’obra, podeu fer una ullada aquí. Però tal i com us podeu imaginar, la cosa és un drama en majúscules. Un molt bon muntatge ben portat pels actors, amb opcions en alguns casos molt imaginatives per solucionar la varietat de personatges i els canvis d’escenari amb un mínim atrezzo i escenografia. I un luxe això de tenir els actors a dos pams de distància i poder observar gestos, mirades i fins i tot respiracions alterades.

I a la mitja part, com en l’anterior obra, copeta de vi. Si és que això no té preu.


I a la sortida....doncs bé... un gran contrast amb l’obra... Coses que té estar pel centre a segons quines hores...

Cosa que confirma dues de les meves teories: la gent té molts ganes de celebrar coses i a Barcelona no treballa ni déu (que si a les 12 de la nit surts de casa per anar a Canaletes, gaire d’hora no t’has de llevar...)

(tot i que m’han dit que van patir més els que van veure el partit que no nosaltres amb tots els cadàvers que ens van passar pel davant. I , catxis!, el dia 27 no podrem anar a veure la Madame Buterfly. Que la final potser si que s’haurà de veure....)