dissabte, 18 d’abril de 2009

Temps


Tres anys….Passa el temps. Alguns records es tornen borrosos, d’altres curiosament es mantenen. Sobretot queden sensacions, més o menys somortes, que de vegades es disparen quan sentim algun so familiar, revivim una situació quotidiana o ens apropem a una data concreta.
És molt curiós veure amb certa perspectiva tot el procés: adonar-se que algú pot continuar sent tan present en la seva absència, assimilar que la vida segueix, sorprendre’t fins i tot de com pots interioritzar una cosa que de bones a primeres et semblava absolutament impossible. I veure que fer-se gran és això: acumular coneixences, experiències...i pèrdues . I de tot se n’aprèn, diuen. I si, les coses doloroses de vegades serveixen per donar una sacsejada a l’escala de valors, per tenir cada cop més clar quines coses són realment importants i quina gent és realment important en la vida d’un mateix i deixar-se estar de tonteries.
Llàstima que amb el temps de vegades se’ns oblida i tornem a perdre el temps i l’energia en foteses.

14 comentaris:

Alba ha dit...

Estic d'acord amb tu, en què quant passa alguna cosa, veus realment qui tens al costat i qui no, i amb lo dels valors igual, però com tu dius...amb el temps se'ns oblida.

Un petonet.

Alba

Anna ha dit...

Si Albeta, del que més s’aprèn és les coses dolentes, a base de garrotades…
I si que aquestes coses ajuden a clarificar: a veure què carai és important i que no. Sembla mentida. Una cosa que se suposa que hauria de ser tan fàcil... I necessitem que ens ho vagin recordant...

Marta ha dit...

Doncs si, te el seu que que les patacades siguin el que serveixi per relativitzar segons que i per donar a les coses el valor que realment tenen

Marta la que avui no té adjectius ha dit...

La primavera... qui la va inventar s'hi va ben lluir...
Per què hem d'aprendre-ho tot a base de cops?

Anna ha dit...

Doncs si, te el seu que que les patacades siguin el que serveixi per relativitzar segons que i per donar a les coses el valor que realment tenenSi...no deixa de ser una mica trist, que no es valorin les coses fins que es deixen de tenir o es veuren posades en perill...Però és així...

La primavera... qui la va inventar s'hi va ben lluir...Ja ho pots ben dir, reina. Per si no fos prou complicada de per si, a sobre se'ns hi acumulen dates difícils.. .(què t'he de dir que no sàpigues!)

Ester ha dit...

hola Anna estem fent proves amb l'Aurora i l'Aurèlia per ensenyar-els-hi com funciona tot això

Anna ha dit...

Provant, provant....1,2,3...

(ja només em falta l'Aurèlia comentant aquí i tanquem el cercle......I jo que encara no he superat que s'hagi apuntat al Facebook!!!!!!)

Ester ha dit...

Ostres, aquest escrit m'ha fet posar melancòlica....`sniff, sniff

Anna ha dit...

Ai Ester, és aquesta maleïda estació, que és com una muntanya russa!
De totes maneres, està bé recordar. De fet, cal fer-ho. I també està bé posar-se melancòlic de tant en tant. (... sempre que un no s’hi quedi permanentment en aquest estat.) Les emocions s’han de fer servir...i s’han de deixar sortir. Que si no s’atrofien o ens surten per la banda que no toquen .

Marta la que avui no té adjectius ha dit...

Filla, que em posaré a plorar al mig de la feina!

manu ha dit...

Esteu ben sensibles avui...

Anna ha dit...

Filla, que em posaré a plorar al mig de la feina!No era la meva intenció :-(

Esteu ben sensibles avui...La veritat és que és un defecte de fàbrica, Manu ...

Replicant ha dit...

Hi ha pèrdues i pèrdues...algunes són irrecuperables...De la meva farà 6 anys al maig...com passa el temps...

Cristina ha dit...

Jopelines, ja m'heu fet plorar...una abraçada ben forta a les Annes :*****