divendres, 7 de novembre del 2008

Madame Butterfly : la traición



La meva cercadora d’ofertes teatrals em va fer, fa unes setmanes, una proposta innovadora: I si ens arrisquem i anem a veure una cosa diferent?
I vam decidir anar a veure “Madame Butterfly”, espectacle de dansa de la Companyia Metros amb coreografia i direcció de Ramon Oller.

L’opció tenia un punt d’arriscat donat que ambdues som analfabetes pel que fa a la dansa, clàssica i contemporània (La meva connexió amb la dansa és diferent, força diferent.)
Però va ser una grata sorpresa. Suposo que ajuda que hi hagués un fil argumental, amb una història més o menys coneguda ( la història d’un desengany amorós amb final tràgic, amb el xoc entre dues cultures com a rerefons). Tot i que és sorprenent com es pot arribar a seguir una història sense paraules, només amb la música i el moviment. La coreografia, amb moments curiosos i estranys, compta amb certes escenes d’una plasticitat bellíssima. I l'escenografia té punt francament impactants (l’escena final, en concret, és francament emotiva, amb pluja inclosa dalt de l'escenari). La música, que combina fragments de l’opera de Puccini amb música tradicional japonesa, és un fil conductor perfecte. Va ser increïble veure com pot ser d’expressiu i commovedor el cos humà en moviment i com pot transmetre sentiments i emocions. I l’enveja que provoquen els ballarins, amb aquesta sensació de control i d’ingravidesa que sembla que tenen.. Molt meritori el seu treball (especialment el de Sandrine Rouet en el personatge de Goro, tota una exhibició d’elasticitat, força i ritme)

Seguirem la pista dels propers espectacles del Sr. Oller.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Per desgràcia, jo no entenc res de dansa :(

Marta ha dit...

El meu problema amb la dansa es que no em diu res (si, ja ho se, se suposa que ballen en comptes de recitar :p), en cap de les seves variants. No es per a mi...

Anònim ha dit...

no para mi, tampoco.

Anna ha dit...

De vegades s'han de tastar les coses per saber si agraden o no... I de vegades tens sorpreses agradables, com en aquest cas.

Us asseguro que va valer la pena...

El meu problema amb la dansa es que no em diu res
Doncs a mi em fascina, em sembla molt meritori i em fot (perdó per l'expressió) profundament no saber-ne... Aix...

Marta ha dit...

De vegades s'han de tastar les coses per saber si agraden o no...
Hi estic d'acord. De fet fa un parell de caps de setmana em vaig deixar "enredar" per anar a veure flamenco. La meva amiga i el public en general ven sortir encantadissims. Jo amb el convenciment que allo no era per a mi.
Total, no tothom sap apreciar 22 tios en pantalons curts corrent darrera una pilota ;)

Anna ha dit...

Doncs les meves tímides incursions en el flamenc tb han estat més que acceptables... Això si, el ball... (el cante em costa més de digerir ... )

Total, no tothom sap apreciar 22 tios en pantalons curts corrent darrera una pilota ;)

"Touché"
La veritat és que la meva relació actual amb el món del futbol és de desencant.. De fet, sóc una ex-forofa dels esports (televisats, s’entén..) Si sóc del grups dels masoquistes que es va llevar a les 5 del matí per veure com el Carles Cardús fallava a Australia i acabava subcampió de 250cc !
M'agrada veure un partit de futbol, així com de bàsquet o d'handbol... Però tota la martingala que ho acompanya i totes les bestieses que comporta l'esport "professional" i el mercat futbolístic en si m'han acabant decebent ...

I justament els pantalons curts en segons quins jugadores és el que menys em molesta ! ;-)

òscar ha dit...

mai no he anat a veure un espectacle de ballet. és curiós com la ignorància et posa límits del tipus com-no-ho-he-tastat-mai-segur-que-no-m'agrada.

entre els propòsits del 2009 (l'efecte nadal m'obliga a postposar-ho :) fins l'any vinent) hi inclouré anar-hi.

Anna ha dit...

Doncs de vegades val la pena arricar-se, Òscar... (ara, si vas a veure un espectacle de dansa i no t'agrada... no vull responsabilitats! ;-) )

A mi un dia d'aquests em falta llançar-me i fer un tastet amb l'òpera... és l'assignatura pendent...

Anònim ha dit...

Jo a l'òpera si vols t'hi acompanyo... em sembla que deu ser de les poques coses que tenim pendents... ;-)
Coincideixo amb els teus comentaris, però: era una aposta arriscada, pel desconeixement que en teníem les dues, però crec que de tant en tant val la pena córrer certs riscos a la vida. I és que sinó, què ens queda? Allò conegut i reconegut, i se'ns pot anar acabant la il·lusió...
Uix, avui estic potser una mica massa... no em surt l'adjectiu, però segur que ja m'heu entès!
P.D. No pateixis, seguirem el senyor Oller a partir d'ara (bé, tots dos, el Joan i el Ramon!).
P.D. 2. No era Madame Bovary el que vam veure? :-P

Anna ha dit...

Uix, avui estic potser una mica massa... no em surt l'adjectiu, però segur que ja m'heu entès!

Dilluns... avui estàs "dilluns sant tornem-hi"...

P.D. No pateixis, seguirem el senyor Oller a partir d'ara (bé, tots dos, el Joan i el Ramon!).

Se’ns acumula la feina... I els Ollers!

P.D. 2. No era Madame Bovary el que vam veure? :-P

[no contestis, Anna, no contestis, sigues forta i no contestis...]

Guassona! "Por un perro que maté..."

Anònim ha dit...

Ja veig que el mantra "sigues forta, no contestis" no t'acaba de funcionar del tot... Hauràs d'estar més atenta a les classes de ioga i no adormir-te com cada dilluns! :-P

P.D. No et coneixia aquesta vessant assassina de gossos... Me n'alegro de ser una persona (encara)