dimecres, 8 de gener del 2014

Cinema d’hivern

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

És pràcticament impossible portar al dia la cartellera aquests mesos , però s’ha intentat fer-hi una mica de forat.


12 años de esclavitud” Tercera pel•lícula del director Steve McQuenn, del qual ens hem convertit en fans devots. Ens explica la història real del Solomon Northup, un home lliure de raça negra que dues dècades abans de la guerra civil americana és segrestat i venut com a esclau. Crua i sense concessions, no estalvia imatges explícites de maltractaments, però sense caure en l’exhibicionisme (aquest do que té el Sr. McQueen per trobar el to adequat...). Michael Fassbender menjant-se la pantalla, com sempre, aquest cop amb la competència de Chiwetel Ejifor, un gran descobriment per mi que fa olor de premi Oscar . Imprescindible. 



"De tal padre, tal hijo" Una altra de les meves dèries a la cartellera: una pel•lícula del director Hirokazu Kore-eda. Història de dues famílies que descobreixen que els seus fills van ser intercanviats per error a l’hospital el dia del seu naixement. Potser no és el seu film més reeixit, donat que el punt de partida és una mica forçat (amb la presentació de dues famílies antagòniques que manipula una mica l’opinió dels espectadors: es veu massa cap a on ens vol fer anar). Però a partir d’aquí ens trobem amb l’excel•lent narrador d’històries petites que expliquen grans coses que és el Sr. Kore-eda. Drama familiar emotiu narrat per un home que té un do per retratar la quotidianitat i per triar uns nens que quan actuen (o no) se’t posen a la butxaca. Recomanable. 


"Nymphomaniac. Vol.1" L’última (i polèmica, com no) pel•lícula de Lars Von Trier estrenada, per la seva llarga durada , en dues parts. Petita decepció. Les expectatives eren altes i una servidora esperava una sacsejada emocional que no va arribar. El punt de partida que fa de fil conductor (una dona és recollida pel carrer per un bon samarità curiós i mentre es recupera a casa seva li acaba explicant la seva addicció al sexe) és massa forçat pel meu gust (i alguns d’aquest diàlegs, tirant a pretensiosos. O a mi m’ho va semblar) . I per més que per motius comercials semblés una bona idea partir el metratge en dues parts, a nivell de narració és una autèntica errada. Surts amb la sensació que has vist mitja pel•lícula. Esperarem a emetre el judici definitiu quan haguem vist la segona part (que si, que tenim intenció de veure malgrat tot), però de moment sembla que hem vist una llarga (i poc impactant) introducció. Si volen veure una pel•lícula sobre l’addicció al sexe i els estralls que causa, no ho dubtin i mirin “Shame” (de l’anteriorment esmentat Steve McQueen). M’ho agrairan profundament.

2 comentaris:

acolostico ha dit...

No diré nada sobre el cine. Nada.

Marta ha dit...

Ui, estic tan fora de joc amb el tema cine últimament