dilluns, 18 de febrer de 2013

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...) 

L’any 1988 , davant les pressions internacionals, la dictadura xilena es veu obligada a organitzar un referèndum que legitimi si el general Augusto Pinochet segueix 8 anys més al capdavant del país. René Saavedra (Gael García Bernal) un jove i prometedor publicista, és convençut per col•laborar en la campanya del no, malgrat els indicis que la consulta estarà manipulada. 

No, film de Pablo Larraín, ens explica una part de la història recent xilena, que a mi personalment em va passar desapercebuda (suposo que per un tema d’edat). Excel•lent pel•lícula del gènere polític, sense estridències ni efectismes. Ficció amb rigor de documental. Es mereix una menció especial a la recerca de material gràfic i audiovisual que s’ha fet al film (deformació professional) . A més, una bona immersió a l’estètica dels anys 80. Farà les delícies dels interessats en propaganda política i el poder la publicitat. Si senyors: una idea ben venuda por fer girar la truita. 

Tot i que passa molt desapercebuda per la cartellera, us recomano que no us la perdeu.

3 comentaris:

acolostico ha dit...

Esta es de las que van directamente en La 2 a las tantas?

Marta ha dit...

Apuntem per si hi ha oportunitat

Bororo ha dit...

la carteque?

maremeva el cine.. ahh el cine.. quan podia anar... quina epoca...