dilluns, 17 de desembre de 2012

Primavera Club 2012


Enguany hem repetit al Primavera Club (el festival petit que acompanya al Primavera Sound) Edició estranya, amb moltes incidències de cancel•lacions i canvis de sales (per motius diversos). Malgrat el desconcert i les traves, com sempre és un plaer gaudir de bona música en directe al costat de casa. 

Dijous 6 de desembre
La mala gestió horària ens va fer arribar a l’Arteria Paral•lel (Cal reivindicar aquesta sala com a espai per concerts. Bona mida. L’acústica, com sempre, segons l’humor del tècnic de so) per sentir una cançó i mitja de Dusted. Una autèntica llàstima per què semblava que prometien un bon concert. 

El següent grup, Great Lake Swimmers, prometien (si, quan veig un violí juntament amb una bateria tinc tendència a emocionar-me). Folk (per mi massa) tranquil. Molt bona execució, però no van aconseguir que ens quedéssim. Era massa fàcil caure en una semi migdiada o a repassar la llista de la compra (malgrat els intents d’alguns d’amenitzar el concert amb l’Spotify). 

Parada tècnica d’avituallament, i, al mateix espai, els finlandesos Cats On Fire (celebrant el seu dia de la independència). Potent veu la de Mattais Björkas, que recordava molt per to i per girs a la de Morrissey. Pop finlandés, desconegut fins ara per mi, de qualitat. I per acabar, desplaçament a la sala Sidecar per veure als autòctons The Destroyed Room. Decepció. Cantant molt fluix i poca personalitat musical ( es poden confondre fàcilment amb qualsevol grup americà post-adolescent) 

Divendres 7 de desembre 
Els horaris tampoc van permetre començar a primera hora i ens vam dirigir a Arteria Paral•lel per veure The Monochrome Set, banda londinenca post punk (diuen, (tot i que a mi no m’ho va semblar gaire) de la qual no teníem cap mena d’informació. Bon concert (tot i que va semblar una mica fet per encàrrec). Ens van fer passar una bona estona. 

Seguidament, al mateix espai, Redd Kross, uns clàssic del rock alternatiu que, per variar, no coneixia (coses d’estar immersa, durant els 90, en l’anomenat ”rock català”) . Rock sense concessions. Van començar molt fots, amb tres cançons que ens van deixar ja sense alè. Després potser la tensió va decaure una mica (els últims discs són una mica més pop), però van acabar remuntant. Personalment, m’ho vaig passar pipa. El concert del festival (amb permís del Antonia Font). 

I aquí va acabar la jornada. El cartel del Sant Jordi Club no era prou atractiu per mi... 

Dissabte 8 de desembre
L’inici un altre cop al costat de casa, a l’Arteria Paral•lel, per veure els Antonia Font. En aquesta ocasió, amb butaques a la platea. Ja els hem vist forces vegades, però aquí venien a presentar el seu estrany nou disc : “Vostè és aquí”. 40 cançons de poc més d’un minut cada una. Desconcertant, el disc, i desconcertant l’inici del concert. Una hora de cançó rere cançó sense gaire treva, que al començament descol•loca, però que sense adonar-te’n et va portant cap el seu terreny i et col•loca dins d’una atmosfera encisadora. Pau Debon cantant a capella, ja gairebé al final, ens va rematar a tots (i em fa retirar tot el que he dit abans sobre que va just de veu). Emoció i bellesa (fantàstica l’escenografia, amb tot de bicicletes penjades). Realment em sembla una meravella com són capaços de reinventar-se. El Sr. Joan Miquel Oliver és un creador privilegiat. Espero que el temps li doni el reconeixement que es mereix. 

I després de dos dies d’evitar-ho, sortint, emocionats, de l’Arteria, direcció cap al Sant Jordi club (espai que continuo afirmant que NO és idoni per fer-hi concerts). Vam arribar amb el concert de Mark Lanegan començat. Prodigiosa veu, seductora i profunda, la d’aquest senyor, que hauria merescut un espai com el Casino de l’Aliança, l’Arteria o fins i tot l’Apolo (que per sort ja ens ha reobert). Personalment m’agrada molt. Però, com ja he dit, el Sant Jordi Club no és un espai apropiat per fer concerts, i menys d’aquest estil. So que ressonava i molta fredor. Diluït. Una llàstima.

Seguidament, Ariel Pink’s Haunted Graffiti. Psicodèlia desconcertant, histriònica i, per mi, demodé, i amb un volum excessiu que feia el so del Sant Jordi Club impossible, Crec que és un bon resum del que no m’agrada a nivell musical. Gens. Amb tots els respectes pels seus fans, per mi un fail absolut. 

I per acabar, The Vaccines. Teníem ganes de veure’ls. I tocar després Ariel Pink’s Haunted Graffiti els posava les coses molt fàcils. Bon actuació. Indie rock sense sorpreses. Concert correcte, tot i que no ens van fer perdre els papers. 

I fins aquí el tastet musical d’hivern. Esperem que les negociacions de l’organització amb l’ajuntament funcionin i ens permetin gaudir d’una nova edició l’any vinent.

4 comentaris:

acolostico ha dit...

demode...ha dicho demode...

Si va a ser verdad lo de Zappa, que escribir de música es como bailar sobre arquitectura.

Vamos que ni uno me suena, para nada, será la demode esa que me ha llegado...

Marta ha dit...

Anava a dir que per variar no em sona cap grup... però no, aquest cop me'n sona un, oleeeeeee! :p

Anna ha dit...

Demodé era la paraula idònia... :-D

Bororo ha dit...

Dmeode demode.. L'important és que conec un parell.. i ara tinc algun nom més ja que el folk m'agrada..

i el so d'aquest país... es mare de deu

I les relacions amb l'ajuntament, pitjors. De moment un anyet fora, no?

Però.. tenir-ho al costat de casa fa goig...