dilluns, 21 de novembre de 2011

Octubre / Novembre musical (part I )

Agenda cultural intensa els mesos d’octubre i novembre (i encara no s’ha acabat).
No dóna temps de fer les cròniques dels concerts on hem anat. Prendrem mesures d’emergència i les posarem totes en un.



El primer de la llista va ser Triángulo de Amor Bizarro, a la sala Music Hall. Ganes de veure’ls en sala tancada després del bon gust de boca que ens van deixar al passar Primavera Sound. Petita decepció: música contundent, alt volum de decibels, però va fallar (i força) la qualitat el so (cosa que a aquestes alçades ja no acostumo a perdonar) , concert just d’una horeta o poques ganes d’interactuar amb el públic des de dalt de l’escenari. Esperava més del seu concert en sala petita. No acabo de saber què és, però hi ha alguna cosa de l’espai de la sala Music Hall que no acaba de funcionar.



Dies després ens vam estrenar a el Casino de l’Aliança del Poblenou (espai que hem pogut constatar que és una delícia per assistir a concerts. Llàstima que els seients no estiguin numerats. Obliga a anar d'hora a fer cua). En aquesta ocasió per veure Bonnie ‘Prince’ Billy, cantant folk que ja havia vist a l’Apolo l’any 2005 i que cal reivindicat com un dels “ves-lo a veure encara que no sigui del teu estil”. Proper, emotiu, acompanyat d’una excel•lent banda ( la noia que li feia els cors té una veu prodigiosa) , graciós i xerraire, dues hores d’espectacle i uns bisos ( a capella, al passadís enmig de les butaques) que trigarem anys a oblidar. Vam acabar tots aplaudint drets. Podeu llegir una ressenya més professional aquí.

(menció especial al teloner: El Hijo. Ens va avorrir de mala manera)



L’endemà (si, l’endemà. Coses de la frenètica programació musical barcelonina) tornàvem a el Casino per encetar el cicle “Imperdibles” que ha organitzat el Primavera Sound. L’engegada era amb Mogwai. Els dies anteriors, molta broma sobre si portar taps per les orelles (per la fama de decibels que tenen). Quan vam veure que a l’entrada del Casino en repartíem, ens va baixar una suor freda per l’esquena... Vam sobreviure, tot i la contundència. I vam sortir més que contents. M’agrada molt el que fan aquests nois. I ho fan molt bé. I et deixen amb la boca oberta. T’arrosseguen dins del seu univers (emotius i contundents a l’hora. Se’ls ha d’escoltar per entendre-ho) i et venen ganes de quedar-te allà.
Cal fer una menció especial al teloner, Gruff Rhys. Barreja de nen juganer i savi despistat, jugant a crear construccions i textures musicals . Se’ns va posar a tots a la butxaca.
Excel•lents. Un altre cop d'empeus (podeu llegir una altra ressenya entusiàstica aquí).




La setmana següent, Wilco al Palau de la Música. Les entrades no ens van col•locar en gaire bon lloc : llotja lateral gairebé sobre l’escenari, segona fila, amb visió si et posaves dret, i al costat d’un altaveu. Però tot i així, s’ha de dir que si una cosa té el Palau és que sona de meravella. I veure el grup des de dalt té un valor afegir que no acostumes a tenir si estàs a platea: veus amb detall com toquen els músics (com vam gaudir veient el bateria en acció. I el seu ajudant fent la migdiada...)
Rock madur , enèrgic i molt ben executat. Desplegament de guitarres en estat de gràcia i molt bon ofici (de debò que va ser un luxe poder apreciar la bateria). No són el meu grup de capçalera, però s’emporten una menció especial de directes que valen molt la pena. Per treure’s el barret (si, el Palau també va acabar dret)

(teloner Jonathan Wilson: Quedeu-vos amb aquest nom. Cal seguir la seva pista)




El segon concert del cicle “Imperdibles” va ser “Explosions in the sky”. Tenia l’espineta d’haver-me’ls perdut al Primavera Sound ( intentant agafar posicions per Pulp) i al Casino de l’aliança pintava que la cosa estaria molt bé.
I així va ser. D’aquests també he de dir que m’agrada (i m’emociona) molt el que fan. I ara ja puc dir que veure’ls en directe és una meravella (i un espectacle. No he vist gaire gent fer anar així els instruments). Fan que sembli senzill un complex engranatge de sons i ritmes i provoquen la mateixa sensació que veure un castells de focs : t’emocionen i et deixen bocabadat (amb “Your hand in mine” a la nena se li va posar la pell de gallina)
(teloners: The Drift. La gent va comentar que s’havia avorrit una mica. A mi em semblen un grup a reivindicar. No em van desagradar. Són com els cosins germans petits d’EITS )
Maco, maco, maco.



El cicle “Imperdibles” es va tancar ahir amb el concert d’Elbow. També havia de ser al Casino de l’Aliança, però dies abans es va anunciar el canvi de sala a l’Apolo. Per una banda una decepció (veure’ls asseguts amb la sonoritat de la sala hauria estat un luxe), per l’altra, un concert de peu dóna més joc ( i més per la música d’Elbow). I em queda al costat de casa...
Aquí també hi havia ganes de treure’ns una espineta: el seu concert del FIB va ser terrible. No per culpa del grup, sinó per culpa del públic ( anglès i molt begut) que van destrossar completament la seva actuació.
Ara ja podem dormir tranquils. Una altre concert de sortir content. Toquen de pistons i a sobre et cauen bé. Semblen els amics que et trobes al pub i amb els que acabes compartint un parell de rondes. El cantant, Guy Garvey, en estat de gràcia. Xerraire i graciós. Un encant. Amb “Grounds for Divorce” vam tocar el sostre. Va ser un bon colofó al cicle “Imprescindibles”.
(teloners: The Howling Bells. Gens malament…)

Llàstima que la tornada a la crua realitat va ser tan dura...

No ens podem queixar. A veure si el Primavera Club manté el nivell ...

5 comentaris:

acolostico ha dit...

Puf, tanto concierto solo pensarlo me canso... que energías.

Marta ha dit...

Ja veig que després d'aquest octubre/novembre algú necessitarà vacances...

Bororo ha dit...

Això es com una lllista de cerveses però amb musica, no? Em sembla que deu ser molt més cansat.

però, igualment, que aprofiti .. i que continui.. qee encara queda.

eleternoaprendiz ha dit...

#quèbéenshopassaremalPC11

Però t'has passat amb això de "ressenya més professional"! Si de cas, "amb patinades" :-)

Jo, al final, del cicle Imperdibles, els que em van captivar més van ser Elbow. Tan maco, tan emotiu... :'_)

Zonia ha dit...

Que fuerte, que fuerte, justo estoy catalogando la crítica de Elbow :-)
Suerte que en diciembre se te acaba el chollo, que hay que descansar un poco!