59ª edició Donostia Zinemaldia

Un altra any, escapada a Donostia aprofitant que es fa el festival de cinema. Crec que ja ho he dit per activa i per passiva: per mi és l’escapada ideal. Una ciutat preciosa per passejar (i menjar) i cinema. Si, allà sóc feliç.
Va ser breu, però vam tornar amb 4 pel•lícules al sac. I totes més que recomanables.

“Las razones del corazón” de Arturo Ripstein. Segona pel•lícula que veig del director. Peculiar la seva manera de narrar les històries. Melodrama en blanc i negre , amb un ritme lent, que es basa molt lliurement en la història de Madame Bovary, al voltant d’una mestressa de casa angoixada per una vida mediocre que s’obsessiona amb el seu amant. Excessiva en alguns moments, un cop entres en el to és absolutament espectacular i colpidora. Hi ha frases del guió que encara em ressonen al cap.

Kiseki (I wish), del director Hirokazu Kore-eda. La pel•lícula explica la història d’un nen de 12 anys que només té un desig: tornar a reunir la seva familia, separada després del divorci dels seus pares. Vagi per davant que sóc fan d’aquest director , capaç d’explicar històries aparentment petites i quotidianes i fer-les grans. ( Si no heu vist encara “Nadie sabe” o “Still walking” esteu badant). La pel•lícula és una perla. Un conte deliciós. (Un altre persona hauria fet d’això una història ensucrada insuportable. Ell ens explica una història preciosa i tendra) Fan absoluta. Si s’estrena penso portar els meus nebots a veure-la.

“The days after”, també del director Hirokazu Kore-eda. Episodi per una sèrie de televisió que vam tenir el luxe de veure en pantalla gran i presentat pel propi director. Història trista, amb component sobrenatural i/o de misteri, d’uns pares afectats per la mort d’un fill. Tornem al mateix punt d’abans: una radiografia de la quotidianitat entranyable. Per mi, un narrador excel•lent.

“Shame” del director Steve McQueen. La pel•lícula es vendrà, segurament, com la història d’un addicte al sexe explicada de manera explícita ( incommensurable Michael Fassbender, en el sentit més ampli de la seva interpretació). No us quedeu amb l’anècdota. “Shame” és molt més. De fet, el tipus d’addicció és el de menys. El tema és la soledat, el dolor i la impotència d’uns personatges atrapats per unes circumstàncies que segurament no són culpa seva. Crua, incòmode i dolorosa, però imprescindible. Moltes ganes de repescar la seva pel•lícula anterior, “Hunger”, que encara no he vist.

( A veure si l'any vinent hi podem tornar....)