dilluns, 12 de setembre de 2011

Sopa de Cabra



La passada diada vam anar de concert. L’últim concert a Barcelona de la gira de celebració del 25è aniversari de Sopa de Cabra.
Per una banda hi havia moltes ganes d’anar-hi ( l’excursió amb part del acolla pessigolla prometia, per una altra feina una mica de mandra. El xou que es va acabar organitzant amb els 3 concerts i les dificultats per comprar les entrades no van ajudar gaire (per cert, el diumenge el Sant Jordi no estava ple. Hi havia molt bona entrada, però o hi va haver una passa molt gran que va causar moltes baixes o no s’havien esgotat les entrades ). Ens ho vam prendre com un exercici de nostàlgia.
Espectacle de gairebé 3 hores concebut per fer un regal als fans. Bon ofici dalt de l’escenari per part dels músics i sorprenent la forma i el nivell d’en Gerard Quintana (que va aguantar el ritme la mar de bé). Repàs exhaustiu de la seva discografia i entrega per part del públic ( que venien més que convençuts de casa). Va ser curiós comprovar que realment la base de la seva música és el rock clàssic dels 70s, cosa que fa que les cançons sonin igual de vigents ( o de retros) que fa 20 anys.

Però....
Si, tinc uns quants “peròs”.
La qualitat del so va ser nefasta. I em sembla imperdonable. Pel preu de l'entrada, un concert preparat amb tant de temps i sent el tercer en el mateix espai, no permet cap excusa possible. A més, sabem del cert que al Palau Sant Jordi els grups poden sonar la mar de bé (per desgràcia dels Sopa de Cabra, l’últim concert que havia vist allà va ser el dels Arcade Fire. Les comparacions són odioses)
La química entre el Gerard Quintana i el Josep Thió és nul•la. I es nota. Es notava distància dalt de l’escenari. Això fa que tot el muntatge semblés una mica fred. Correcte, però fred. Era un concert pensat, no sentit. Un producte preparat per acomplir.
Quan es fa un concert de més de dues hores és impossible mantenir el ritme alt tota l’estona. Per força hi ha d’haver alts i baixos. Jo hauria preferit un concert un pèl més curt i més intens. En alguns moments l’espectacle decau i inevitablement surts del concert.
Definitivament m’he fet gran pels rituals dels concerts d’ “estadi”. El tema dels bisos (que de vegades es veu molt forçat), les arengues i discursos dalt de l’escenari (i les reaccions de masses del públic) ... Em fan mandra (i no m’arriben. No puc evitar mirar-m’ho des de lluny) I el discurs polític, aprofitant que era la diada, doncs un pèl oportunista (i si, ja sé que la situació està per fer mítings i discursos, però tots tenim memòria i sabem d’on venim i per on hem passat) . Sobtava una mica veure al Gerard Quintana recuperant els texans i la samarreta roquera de l’armari per reprendre un personatge que ja no fa servir.
En definitiva, un concert que estic convençuda que va deixar contents a (gairebé) tots els assistents. Però per mi, el millor la companyia. I el sopar “Sopa” previ per preparar el concert. Allà si que ens ho vam passar pipa.

5 comentaris:

acolostico ha dit...

Lo del sonido en este país es de pena. Más si has visto lo que hacen en cualquier pueblo en Alemania...será una metáfora?

aix

Juanma ha dit...

Definitivament m’he fet gran pels rituals dels concerts d’ “estadi”.

Es que con veinte años escuchas según qué canciones y sacas el mecherito para corearlas junto con el resto del público. Con..., con... treinta años vuelves a escucharlas y sacas el mecherito para prenderle fuego al pesado del cantante, por repetir las mismas arengas que cuando tenías veinte años.

Sí, yo también estoy mayor para ese tipo de conciertos.

En cuanto al sonido, no he ido al Sant Jordi, pero no puede ser peor que el Palacio de los Deportes de Madrid. Allí me tragué a Manowar, y a quién narices se le ocurre meter allí a un grupo que por aquella época estaba en el Guinness de los Récords por ser el grupo más ruidoso del mundo: tres días pitándome los oídos, qué horror. :-$

eleternoaprendiz ha dit...

Quan es fa un concert de més de dues hores és impossible mantenir el ritme alt tota l’estona.

Excepció feta de Bruce Springsteen (als seus 60 tacos), i m'ensumo que Arcade Fire i alguns altres (pocs, poquíssims) escollits. I sent el Boss un dels referents dels Sopa de Cabra, doncs ja podrien haver après...

I efectivament, els discursos polítics, o et surten del cor (com podria ser el cas de Billy Bragg, militant polític com a pocs) o sonen forçats. Sempre molt forçats. Però a casa nostra, com et vaig comentar, una cosa que em molestava de l'anomenat rock català dels 90, a banda del nivell, poc... en fin... era la identificació amb una certa tendència política. A mi em sonava tot molt "convergent" (i llavors aquest ambient era molt hegemònic, molt al contrari que l'escena d'avui dia) volguessin els artistes o no (perquè, segons deies, en Quintana no havia sigut mai d'arengues; però d'estelades no hi faltaven als seus concerts); sembla que les ràdios de l'època hi van tenir a veure. Avui, amb Spotify, no hi passa.

Ara, que també...:

(...) però tots tenim memòria i sabem d’on venim i per on hem passat (...)

Si fos així, ai, no tindríem els dirigents que tenim... :-(

Marta ha dit...

Pel que he sentit, tot més aviat per causar un "trip down memory lane"...
...i els discursos polítics, si ja fan mandra quan venen de dins... (mama mandra, campanya a la cantonada...)

Zonia ha dit...

Es que a mi esto del "retrobament i despedida de la banda" me suena a "necesitamos pasta vamos hacer unos conciertillos".
Esto de que grupos que se han separado hace años vuelvan otra vez, a veces, me parece una tomadura de pelo...