Janelle Monae

Setmana de contrastos musicals. Després de l’espectacular concert del dilluns, dimarts baixàvem cap a l’Apolo a veure Janelle Monae (que venia envoltada de certa expectació). Per sort, es tractava d’un estil totalment diferent (ser el següent concert després del de la Patti Smith no posa les coses fàcils).
Noia jove, guapa, que canta bé, balla igual o millor, que va acompanyada d’una excel•lent banda (coi, com ballen els músics també), fa una música endimoniadament enganxosa i porta un xou concebut com a espectacle ( balls, ballarines amb canvis de vestuari, globus, un quadre pintant in situ, pantalla amb projeccions amb referències a Metròpolis de Fritz Lang, etc). Potser m’equivoco, però en sentirem a parlar. Apunta maneres per ser la nova diva del R&B (tot i que toca més pals musicals). El final del concerts, encadenant Cold war i Tightrope, demolidor. Pel bis, ja estàvem tots morts i entregats.Ja ens van avisar al començar: “Dance or die”
Llàstima que fos una actuació breu ( no hi ha encara prou material per fer un concert més llarg) i que el so li matés una mica la veu (una autèntica llàstima)

(per desgràcia vam marxar massa ràpid. Sembla ser, pel que he pogut llegit, que al cap d’una estona la Monae va sortir i va regalar el quadre a un dels espectadors que feia anys aquell dia. Xou fins al final)