Cinema de setembre

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Les vacances també han permès anar al cine (tot i que enguany no ha caigut el Festival de Donostia. Catxis! ).
Com que sóc bona persona (i tampoc no es tracta de torturar als soferts lectors) agrupo les pel•lícules en un sol post (Si, ho sé, ho sé. Si és que sóc bona persona.... De res! )

“London River”, interessantíssima pel•lícula que ens explica la historia de dos personatges que pràcticament no tenen res en comú apart de la desaparició dels seus respectius fills el dia dels atemptats terroristes del 7 de juliol de 2005 a Londres. Espectacular treball de la sempre solvent Brenda Blethyn i del desconegut Sotigui Kouyaté. Per mi imprescindible. I no, no és una comèdia (tal i com us podeu imaginar)

"Todo lo que tú quieras", pel•lícula d’Achero Mañas, un bon narrador d’històries. Ens explica la història d’un pare que ha d’afrontar la mort de la seva parella i la relació amb la seva filla petita (no negarem que és una història que ens toca de prop per motius personals. Suposo que això influeix en la valoració del film). El punt de partida i la situació que presenta és molt interessant. Llàstima que al final el director caigui en un parell de moments “ara vaig a tocar-te la fibra” i se li vegi una mica el llautó (per què no calia). Una pena.

“El Americano”, nou film d’Anton Corbijn (que sembla que deixa la fotografia i els videoclips per dedicar-se al cinema). Història d’un assassí a sou que es replanteja la seva vida i intenta retirar-se. Pel•lícula de poques paraules (i cal dir que George Clooney aguanta i transmet bé). Interessant, però una mica fallida. No és rodona: els personatges secundaris són poc creïbles. I és nota la mà del director en l’estètica del film, però massa. Em temo que li ha quedat una postal tòpica de la zona italiana de l'Abruzzo.

“Conocerás al hombre de tus sueños”, nou film (i van....) de Woody Allen. La producció d’aquest home és inabastable. Ens té acostumats a molta irregularitat (i això que jo encara no he vist “Vicky Cristina Barcelona”), però aquí sembla que torna a apuntar maneres. No té l’humor de “Si la cosa funciona”. De fet, és una pel•lícula força agredolça. I repeteix els seus temes habituals. Però té una parell d’escenes memorables (i els actors estan en estat de gràcia). Recomanable. Tot i que al Sr. Woody Allen li exigim més.

“Elisa K”, de Jordi Cadena i Judith Colell (premiada a Donostia). Adaptació d’una novel•la de Lolita Bosch. Història dura que et fa encongir a la butaca ben transmesa per l’actriu Aina Clotet. I curiosa (no amaga el seu origen literari ). Recomanable (però després queda poc cos per la tertúlia posterior). Tot i que tinc la sensació que és d'aquelles pel·lícules que tindrà opinions molt divergents.