(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)
“La vida en tiempos de guerra” és la continuació de la historia que Todd Solonz ens va explicar a la crua “Happines”. Amb un equip artístic diferent, el director ens explica la continuació de la història 10 anys després. El fil conductor són 3 germanes que han de sobreposar-se a un marit condemnat per pedofília, una ruptura amb una parella amb addiccions inconfessables i una vida buida i una fama mal portada. Dóna una mica sensació que el director està entrant en una mena de repetició i l’impacte que provoca no és el mateix que el que aconseguia amb “Hapinnes” o “Bienvenido a la casa de muñecas” . Però tot i així, ningú com ell per descriure una sèrie de personatges i situacions esperpèntics i patètics i ser capaç de combinar humor àcid amb situacions que deixen a l’espectador clavat a la butaca.Recomanable (Però potser només per seguidors del Todd Solonz). Podeu llegir una entrevista amb el director aquí.
(Per cert, només estrenada a una única sala en tot Barcelona. No ho posen fàcil…)
9 comentaris:
el otro dia vi Iron Man, y ayer Blade Trinity, en la tele...
Estas también las pondran asi en prime time y tal?
el otro dia vi Iron Man, y ayer Blade Trinity, en la tele...
...pasapalabra...
Estas también las pondran asi en prime time y tal?
Doncs sembla ser que si...He sentit a dir que estan apunt de cancelar "las fiestas de mi pueblo" per passar la del Solonz....
(només a una sala... "Storytelling" ja va tenir els seus problemes per arribar a les pantalles...Entre poc i massa...)
Glups, tenc curiositat per veure la continuació idò. Quina retxada la primera (no saps per on agafar-la. Em va passar el mateix amb los idiotas). Record que vaig anar a un cinema petit, fosc i estava gairebé totsol.
Era un cinema amb mala fama, on anteriorment s'havien projectat films una mica dubtosos (en tots els sentits i posicions).
Malauradament el varen tancar, els mutlicines i Festivals Parks s'ho han menjat tot...
Ara és un bank, tot i que amb la crisi qui sap si també desapareixerà, com molts dels caixers d'aquesta ciutat...
“Los idiotas” és l’única pel•lícula del Von Trier que m’ha fet enfadar (i que no puc….no puc). I mira que la resta (les que he vist) m’agraden (amb “Antichrist” no em vaig atrevir, però. Massa anada de la bola...)
“Happiness” la vaig trobar més que interessant i em va impactar força ( impossible oblidar l’escena de les postals enganyades a la paret amb...) pel què explica i per com ho explica. Si et va interessar, està bé veure aquesta. (I si no has vist “Bienvenido a la casa de muñecas”, repesca-la en dvd, si la pots trobar. )
I no preguntaré què carai feies en una sala de cinema de reputació dubtosa tot sol.... :-P
(però ja veig que el circuit i la distribució de cinema a Ses Illes tb és complicat...)
Mentida, acab de recordar que anava amb una ex al·lota. Veus com les esborro? És com si retallàs les fotografies i només em deixassàs a mí, jaja.
També record que hi havia només un senyor, que era el que ens va vendre els tickets a la cabina, el que le sva comprovar a la porta i el que ens va fer i vendre les crispetes. Era com l'home orquestra (jodeeeeeeeeeeeer, no m'enrecordava d'això). Quan vegi a s'antiga companya li recordaré, segur que li fa gràcia :-).
A mí los idiotas em va agradar (no sabia que era del mateix director, per això trobava que tenien a veure), de fet em va encantar, després d'una estona inicial d'indignació.
Vaig intentar veure una que es diu bailando en la oscuridad o quelcom similar però va ser llegir la sinopsi i agafar una altra peli (probablement estil American Pie, ho he de reconèixer).
Què hi farem, tenc un gusts ambigus i mundans quant als films!! (ejem)
Complicat? Aquí només hi ha el Renoir que salva una mica els mobles, la resta tots el mateix...
Veus com les esborro?
Em comença a preocupar, Sr. Julià.
Però vaja...si et funciona i et va bé, em faràs enveja i tot!
Amb “Los idiotas” no puc. No vaig entendre (o encaixar bé) la broma del director.
I “Bailar en la oscuridad” és una meravella (quin fart de plorar…per déu),. Musical amb la Björk cantant (i els espectadors suplicant que canti per tal de donar-nos una treva). S’ha de veure (però un dia que et vingui de gust. És de les que deixen petjada)
I està bé veure de tot. Són una fervorosa defensora de què el cinema també és espectacle i entreteniment. Però dins d’uns límits. No accepto aquesta línia de cinema que idiotitza a l’espectador i ho dona tot mastegat i amb final feliç pq dóna per suposat que la gent no està preparada per entendre-ho o suportar-ho. S’està patint una infantilització terrible ( sobretot via cinema americà) . I així ens va....
Complicat? Aquí només hi ha el Renoir que salva una mica els mobles, la resta tots el mateix...
Em temo que és cap on es va a tot arreu: 4 multisales que programen el mateix. Trist…. Només ens quedaran els CineClubs….
Idò jo pas de drames, ja en tenc abastament a sa realitat. Si no són molt bons...
Quant a los idiotas jo sí la vaig encaixar bé. No em va semblar una broma, més bé una crítica o una forma d'ironitzar sobre l'estupidesa de la nostra societat!!
Però vaja, tot són gusts
Idò jo pas de drames, ja en tenc abastament a sa realitat. Si no són molt bons...
Aquest és excel•lent…
I si, jo ho trobo terapèutic i catàrtic.
De totes maneres, accepto recomanacions de comèdies encantada. Però les bones pel•lícules d’humor acostumen a escassejar a la cartellera (això ho és que he sortit amb un sentit de l0humor massa particular..)
I “Los idiotas” em va incomodar profundament. Probablement era un dels objectius de la pel•lícula... Però vaja...que no...que no la penso tornar a veure...
Anna, jo és que continuo rient amb els acudits escatològics i sexuals. TEnc una ment simple, molt activa però simple, jaja
Publica un comentari a l'entrada