(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)
La setmana passada ens vam apropar a les “Gandules ‘10” del CCCB per veure “La ley del más fuerte”, pel•lícula de Rainer Werner Fassbinder (la primera que veia d’aquest director, que ja tocava).
La pel•lícula ens explica la història de Fox (interpretat pel propi Fassbinder), un jove obrer que veu canviar la seva sort quan guanya un premi de la loteria. Això li permet introduir-se en un cercle homosexual més sofistica ton coneixerà i s’enamorarà d’Eugen Thiess, fil d’una família burgesa amb problemes econòmics que s’aprofitarà d’ell.
Excel•lent pel•lícula on es retrata una burgesia decadent i uns ambients més aviat sòrdids. Sorprèn la naturalitat i la manera explícita com es tracta el tema homosexual , tot i que no deixa de ser una anècdota en l’argument en si: l'abús i la relació de poder dins d'una parella (Homo Homini Lupus ) . La pel•lícula és de 1974, cosa que fa plantejar la diferència amb el cinema que es feia i que arribava aquí i el que ha trigat a tenir un tractament més o menys normalitzat el tema (posant totes les cometes que falti a aquesta última frase).
Imprescindible per omplir llacunes del cànon filmografia europea bàsica.
La pel•lícula ens explica la història de Fox (interpretat pel propi Fassbinder), un jove obrer que veu canviar la seva sort quan guanya un premi de la loteria. Això li permet introduir-se en un cercle homosexual més sofistica ton coneixerà i s’enamorarà d’Eugen Thiess, fil d’una família burgesa amb problemes econòmics que s’aprofitarà d’ell.
Excel•lent pel•lícula on es retrata una burgesia decadent i uns ambients més aviat sòrdids. Sorprèn la naturalitat i la manera explícita com es tracta el tema homosexual , tot i que no deixa de ser una anècdota en l’argument en si: l'abús i la relació de poder dins d'una parella (Homo Homini Lupus ) . La pel•lícula és de 1974, cosa que fa plantejar la diferència amb el cinema que es feia i que arribava aquí i el que ha trigat a tenir un tractament més o menys normalitzat el tema (posant totes les cometes que falti a aquesta última frase).
Imprescindible per omplir llacunes del cànon filmografia europea bàsica.
4 comentaris:
Esteso y Pajares, no dire más...
Ay, las gandules, las tenía en cabeza y luego se me pasan, pero es que la programación es de gafapastismo para arriba... Ni tanto, ni tan calvo, parece pierden el espirítu lúdico-hedonista del cine de verano en sí, pero es una opinión, no más...
Esteso y Pajares, no dire más...
Sarpullido...no diré más... :-P
L’esperit més lúdic que comenta potser es troba més al cinema a la fresca de Montjuïc (tot iq ue s'hi ha d'anar d'hora igual per agafar lloc, pel que veig)
I si, la programació d’enguany de les Gandules és potent. Però a mi em sembla una manera excel•lent d’emplenar llacunes cinèfiles veient pel•lícules que jo , personalment, tinc ganes de veure però no em veig amb cor d’empassar-me a casa en dvd. I de gorra i tot prenent una cervesa. No em digui que no és un pla “stupén”
Al llegir el titol, per un moment, he pensat que ens explicaria com la llei del més fort impera alhora d'aconseguir un gandula en el pati del CCCB.
Jijijiji!
No, s'imposa la llei del més puntual (untualitat tirant a arribar-hi el dia aans, per cert.... Ens hi vam plantar 1 hora i mitja abans i ens va tocar cadira. Les gandules, plenes.)
Publica un comentari a l'entrada