(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)
“Nothing personal” és el debut de la directora Urszula Antoniak. Ens explica la història d’una noia que decideix viure sola recorrent les carreteres d’Irlanda com una sense sostre i la seva trobada amb un home que viu sol en una casa situada en una illa. Dues persones que, a la seva manera, han decidit optar per la soledat com a opció vital , però en trobar-se acaben construint una especial relació. Pel•lícula de silencis, gests i mirades, conduïda per dues interpretacions excel•lents (un sòlid Stephen Rea i una sorprenent i desconeguda Lotte Verbeek) i on el paisatge irlandès s’acaba convertint gairebé en un tercer personatge. Una de les sorpreses de la cartellera d’estiu (que ja no és tan pobre com acostumava a ser mentre estem a l’espera ansiosa de l’estrena de “Origen” del Nolan)
4 comentaris:
Curiós,
Dues persones que s'havien decidit a passar una vida trista en solitud es troben i són feliços. No és per res, però si a l'argument hi poses en Hugh Grant tens una bona peli pel dissabte de capvespre, jaja. (Vaja, aquesta és la primera impressió que he tengut en llegir l'article)
Merdaaaa, no havia llegit el paràgraf inicial (el de mirar la peli abans de llegir la'rticle). Si és que aquesta lletra tan petita :-p
Dues persones que s'havien decidit a passar una vida trista en solitud es troben i són feliços
uhm...No sabria dir-te si és això el que passa...
(no treguis conclusions precipitades...I LLEGEIX SEMPRE LA LLETRA PETITA! :-P)
La veritat és que trobo que és una pel·lícula francament recomanable. T'asseguro que no té res a veure amb una comèdia romàntica....
Pues no sé, no sé si me acabó de convencer del todo. Creo que podía haber acabado perfectamente después de la escena de la cama (la del cartel), el resto me sobró totalmente para hacer la película redonda.
Eso sí Stephen Rea tan maravilloso como siempre...
Pues a mi me gustó mucho el tono de toda la pelicula... Te deja una sensación muy especial al final.
Eso sí Stephen Rea tan maravilloso como siempre...
Si...Está espléndido.
Publica un comentari a l'entrada