dilluns, 26 d’abril de 2010

Un déu salvatge

Aprofitant que la setmana de sant Jordi els teatres fan descomptes, dijous passat ens vam apropar al teatre Goya a veure “Un déu salvatge”, un text de Yasmina Reza ( autora de la celebrada “Art”), dirigit per la Tamzin Townsend.
Dues parelles reunides per solucionar, de manera civilitzada, una baralla entre els seus fills. A mesura que avança la trobada, de l’actitud tolerant inicial es passa a un progressiu clima de tensió que acaba fent aflorar els problemes reals de les dues parelles i els pitjors instints individuals de cada personatge. Text àcid, ritme trepidant i bons actors amb molt bon ofici. Més que recomanable. Un bon exemple del que és un bon teatre comercial (que confirma la línia de programació del teatre Goya) .

12 comentaris:

acolostico ha dit...

Esto... como saca el tiempo pàra todo?

Anna ha dit...

¿para todo?
para todo no.
Es tracta de prioritzar.
Si vol un dia li paso una foto de la pila de roba que tinc per planxar...

Marta ha dit...

Teatre con déu mana... vet aquí una cosa que fa massa que no faig...

La pila de planxar... pobreta sempre va l'última a la llista de prioritats ;)

Replicant ha dit...

M'apunto la recomanació...per cert, jove, tenim alguna cosa pendent...

Anna ha dit...

Teatre con déu mana... vet aquí una cosa que fa massa que no faig...

Faci una volteta per l'atrapalo, dona.

La pila de planxar... pobreta sempre va l'última a la llista de prioritats ;)

Millor que no parli...

M'apunto la recomanació...
si t'animes ja diràs què t'ha semblat!

Pepi Toria ha dit...

Padres que se acaban peleando mientras "mediaban" por sus retoños... a veces la realidad supera la ficción.

Grine ha dit...

El año pasado estuvo esta obra en Madrid con Maribel Verdú, Aitana Sánchez Gijón, Pere Ponce y Antonio Molero. Nos gustó mucho. Qué bien, una que ya he visto...

Anna ha dit...

Padres que se acaban peleando mientras "mediaban" por sus retoños... a veces la realidad supera la ficción

Pos si. T'asseguro que et creus que pugui passar una cosa així (o pitjor) "visto lo que hay"

El año pasado estuvo esta obra en Madrid con Maribel Verdú, Aitana Sánchez Gijón, Pere Ponce y Antonio Molero.

Pasó por Barcelona y se me escapó de la cartelera. La he “repescado” con un equipo artístico nuevo y en catalán. Merece la pena. ¿A que si?

Marta la que, vist com són els déus, s'ha tornat atea (si és que no ho era ja) ha dit...

Si mai tinc un fill, em sembla que no se m'acudirà anar a casa dels pares d'un amic seu amb qui s'hagi barallat... no vull acabar amb tots els meus draps bruts per terra (bé, en aquest cas els seus, i per obligació, que els "tatin" de poma tenen efectes secundaris...)

Anna ha dit...

Si mai tinc un fill, em sembla que no se m'acudirà anar a casa dels pares d'un amic seu amb qui s'hagi barallat...

No, no… Molt millor arreglar-ho al carrer, al parc…”me he quedao con tu cara” , jajaja!

La veritat és que el text fa pensar molt en el comportament “animal” de l’espècie humana i en les projeccions que fan els pares en els fills (la meva cria és millor)

Bororo ha dit...

ostres, doncs aquesta me l'apunto totalemnt.. pero es veritat, d'on treus el temps?

Anna ha dit...

pero es veritat, d'on treus el temps?

Per desgràcia de dormir i de feines domèstiques (que no se pq no estan mai a la llista de prioritats)

Però em continuen faltant unes 4-5 hores al dia...