Ajami

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Argument: Ajami és un barri multicultural de la ciutat israeliana de Jaffa. Jueus, musulmans i cristians intenten conviure malgrat les enormes diferències que hi ha entre ells. A través de diferents personatges som testimonis de la vida quotidiana, pràcticament insostenible: Nasri, un noi de 13 anys que viu atemorit pel que pugui passar-li a la seva família i sobretot al seu germà gran; Malek, un refugiat palestí que treballa il•legalment a Israel; Binj, un palestí ben situat econòmicament que es planteja un bon futur junt a la seva novia jueva; i Dando, un policia jueu obsessionat en trobar el seu germà, soldat, desaparegut.

Ajami es una impactant pel•lícula israeliana, nominada a millor pel•lícula de parla no anglesa en l’última edició dels premis Oscar. Es tracta d’un retrat molt sincer del dia a dia de la vida d’una zona on viure és molt difícil. Una mirada fresca al conflicte Israel-Palestina, des de peu del carrer (però que es pot extrapolar a pràcticament qualsevol altre conflicte político-religiós). Amb un estil mig documental, seguim les peripècies d’uns personatges que intentes sobreviure en una entorn on l’equilibri s’aguanta amb agulles d’estendre. És una pel•lícula crua, que sona terriblement sincera.
En la meva opinió té un petit punt negatiu i un gran punt positiu. Per una banda, l’argument gira al voltant d’uns personatges que estan relacionats. Es tracta d’un grup petit on passen certes coses i on certes casualitats acaben desencadenant certs esdeveniments (no els desvetllarem). És una tècnica narrativa molt efectiva a l’hora de provocar empatia i reaccions en l’espectador. Però alhora és un pèl efectista. I crec sincerament que no calia (o no calia tant)
Per l’altra banda, es tracta la situació des de tots els angles. I no hi ha bons ni dolents. Hi ha víctimes d’un conflicte que crec que ningú sap com arreglar. No és gens maniqueista, en aquesta sentit. I s’agraeix. No cau en l’error d’explicar que Israel és el culpable de tot (cosa que no és que no pensi en part. Però d’aquí a, com a contrapartida, acabar donant per fet que els palestins són les úniques víctimes del conflicte i a més són tots bons i innocents... ). La pel•lícula parla de la gent de carrer, les veritables víctimes de tot plegat (siguin de la religió que siguin), que han de conviure amb una situació que s’han trobat i que ni si saben com va començar. I que els condiciona i de vegades els porta a llocs on no haurien volgut arribar. Curiosament també apareix la comunitat cristiana d’Israel (que acostuma a ser invisible en la majoria de pel•lícules sobre el tema). Suposo que la doble direcció (director jueu i director musulmà) ha ajudat a mantenir l’equilibri.
Al sortir del cine em va venir al cap “Amores Perros” d’ Alejandro González Iñárritu. Crec que pel to. Per ser una pel•lícula que surt de la boca de l’estómac , feta per algú que sap de què parla i que li toca el tema de prop.
Molt recomanable, però molt dura. Penso que és d’aquelles pel•lícules que es podrien passar a les escoles. És una excel•lent explicació de què està passant.