Títol: La Carretera
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: Labutxaca
ISBN : 978-84-9930-002-3
236 pàgines
Per fi hem llegit La carretera (ja fa uns dies). S’havia de llegar abans de l’estrena de la versió cinematogràfica i si em descuido la treuen ja de cartellera. Però crec que encara hi serem a temps.
Ja sabia més o menys de què anava l’argument. Però tot i així és de les novel•les que definiria com “ lectura d’impacte”. M’ha semblat senzillament espectacular. Què explica i com ho explica. L’estil , entre sobri, cru i directe (que no es recrea en escenes escabroses o excessivament descriptives. T’ho deixa anar i allà et queda) I la relació entre el protagonistes, pare i fill, que és corprenedora, pel que es diuen i no s’arriben a dir i per com s’ho diuen. Inevitable que et vingui al cap el “Mecanoscrit del segon origen” o la pel•lícula “Hijos de los Hombres”. I m’he quedat amb ganes de rellegir el final (així que me’l tornin). Per que a mi el suposat final optimista no em va deixar precisament tranquil•la ni esperançada.
Per mi, imprescindible (en majúscules).
Podeu llegir dues opinions més al respecte aquí i aquí (amb comentaris molt diversos).
5 comentaris:
Aquesta sí la penso veure.
La peli ni fu ni fa, flojilla pero decente...
El libro bien.
Vist el tràiler... em sembla que aquesta la deixaré passar. No el que em ve de gust al cine ara.
A mí se me escapó la lagrimita varias veces cuando leía el libro. De lo mejor que he leído en mucho tiempo, y uno de los poquitos libros de género fantástico con cuya lectura he llorado. (Los otros: "Flores para Algernon", de Daniel Keyes; "Nunca me abandones", de Kazuo Ishiguro; "La velocidad de la oscuridad", de Elizabeth Hand y, por supuesto, "Solaris", de Stanislaw Lem.)
Sí es cierto que recuerda al Mecanoscrit.
Y los diálogos entre el padre y el niño son tan sencillos y descarnados que se leen con la boca abierta. No es un libro, es un milagro.
Aquesta sí la penso veure.
jo també! (espero que no me la treguin de la cartellera...)
El libro bien.
A mi m'ha semblat "stupendu".
I la pel·li, a veure quan cau. Però tenint en compte que hi surt el Viggo (ni que sigui demacrat) ja té molts punts positius :-D
Vist el tràiler... em sembla que aquesta la deixaré passar. No el que em ve de gust al cine ara.
Dona....alegre, alegre, com que no. El llibre (i imagino que la pel·li igual) és dels que han de venir de gust (i tot i així et deixa...)
De lo mejor que he leído en mucho tiempo, y uno de los poquitos libros de género fantástico con cuya lectura he llorado
Jo he quedat entusiasmada.
Y los diálogos entre el padre y el niño son tan sencillos y descarnados que se leen con la boca abierta.
Brutals. Tenen un efecte demolidor.
Publica un comentari a l'entrada