Il trovatore

Ja està. Ja he tingut el meu bateig operístic. Tot i que entre cometes, ja que no ha estat en directe en un teatre, sinó en directe des d’una sala de cinema (retransmitint una representació del Liceu). L’òpera és per mi una vessant musical coneguda bàsicament per les notícies referents als grans “divos” de la lírica (que acostumen a sortir a les pàgines de “societat” dels diaris) i per fragments inconnexes escoltats en anuncis, ràdios i altres mitjans. Així doncs, esteu avisats. Aquí va l’opinió d’una analfabeta lírica.
La primera impressió és que l’òpera té un punt d’excés, de melodrama portat a l’extrem en el que costa entrar-hi de bones a primeres (sóc conscient que faig aquestes sentències a partir d’una única òpera) . Però també és cert que aconsegueix portar-te a uns nivells d’emoció difícils d’explicar. Costa , avesada com estic al cinema i al teatre, no jutjar als cantants per les seves dots actorals (que hi són, però en un nivell diferent. L’expressió es fa definitivament a través de la veu). El fet de veure l’òpera en una sala de cinema fa que et puguis fixar més en els detalls (els primers plans són constats). Potser et perds el caliu i l’emoció de la música en directe (tot i que el so i les pantalles dels Cinesa són més que correctes) i en la visió global de l’escenografia, però guanyes en l’expressivitat dels cantants.
A partir d’aquí, Il trovatore en qüestió: una tragèdia de les de debò, on no se salva ni l’apuntador (i diuen dels grecs...). Amor passional romàntic i incondicional, odi i venjança. Pel que fa al repartiment, per si a algú li sonen els noms, doncs Fiorenza Cedolins en el paper de Leonora (que va arrencar més d’un bravo, però a mi em va fer patir, amb aquestes acrobàcies que fa amb la veu), Marco Berti en el paper de Manrico (bé, tot i que per mi li falla l’expressivitat), Vittorio Vitelli en el paper de Conde de Luna ( bé, bé, bé) i Luciana D'Intino en el paper de la gitana Azucena (per mi, impressionant. Aquesta dona té molts escenaris a la seva esquena). I l’escenografia terriblement sòbria (escenari buit i telons de fons que canvien i cauen) que, no sé què opinen els experts, però a mi em va semblar la mar de bé (tot i que els uniformes em recordaven lleugerament, no sé per què, als bombers de Fahrenheit 451)

Experiència més que interessant, que segurament es repetirà.

(si voleu llegir l’opinió d’algú que, a més d’escriure bé, sap de què parla, passeu per aquí )