diumenge, 1 de novembre de 2009

Tots Sants

Un dia per recordar a la gent que ens falta, sense dramatismes.
La mort forma part de la vida (encara que sembla que ens entestem a amagar-ho)

(heu vist quines flors més boniques que han fet els meus nebots?)

10 comentaris:

acolostico ha dit...

Los que se van no nos dejan, se quedan con nosotros y nuestras memorias...

La muerte es parte de la vida, o la vida es parte de la muerte...

Qui lo sap, pero muchos lo han cantado antes...

Pepi Toria ha dit...

"recordar a la gent que ens falta, sense dramatismes" això es el segurament voldriem tots, que els que ens estimàvem ens recordin i puguin continuar gaudint de la seva vida.

manu ha dit...

No crec que un dia específic sigui la millor manera de recordar, ni anar tots el mateix dia als cementiris.

Marta la que per Tots Sants, tot i que no ho sembli, dedica una estona a la memòria (si és història o no, ho podríem discutir...) ha dit...

No havíem quedat que estàvem sols? I que així seguiríem, i així acabaríem les nostres solitàries vides?
Què hi pinten els records aquí?
Hi ha alguna cosa que no em quadra...

Anna ha dit...

Cert, de fet nosaltres som la suma de la individualitat i de tota la gent que ens acompanya i ens ha acompanyat, no ? Per presència i per absència.
No és només recordar un dia específic, Manu. Cadascú recorda a la seva manera i quan vol. Però som animals de costums i tradicions. I en certa manera penso que ja està bé que es dediqui un dia als que no hi són ( és que últimament estic molt “obsessionada” amb el fet que cada cop tenim menys cultura de la mort i que així ens va...)

No havíem quedat que estàvem sols? I que així seguiríem, i així acabaríem les nostres solitàries vides?

Si…i no. Sols, però no solitaris.
Nena, quin coi d’idea vaig tenir amb l’Osho... Si ho arribo a saber...

Marta ha dit...

Recordar sense dramatismes sempre és bo... ara, que el cementiri sembli la rambla on has de demanar torn per pillar escala per deixar les flors on toc, ja no ho tinc tan clar

Maite ha dit...

Estic amb tu, jo hi aniré aquesta setmana. Saber estar sols implica saber estimar els altres, els q hi han estat i hi són encara.
L'Osho va estar molt bé, Anna. Potser ens cal q ens obliguin a pensar en el q no ens agrada, de vegades?! :o) M'encanta q impliqueu els nebodets...

Replicant ha dit...

Un s'ha d'ocupar sobretot dels que hi són...per que un cop no hi ets, per molt que et portin flors, en fi...De totes maneres, que consti que a casa també fem el nostre recordatori i anem al cementiri, això si, solem organitzar-nos per evitar les cues anant uns dies abans...Les tombes abandonades i deixades fan molta pena.

Anna ha dit...

M'encanta q impliqueu els nebodets...

Crec que és important que es visqui amb la major naturalitat possible. I que no se'ls amagui. De vegades es peca de "sobreprotecció" als nens. I com més els protegeixes, de vegades més gran és la patacada que es donen!

Un s'ha d'ocupar sobretot dels que hi són...per que un cop no hi ets, per molt que et portin flors, en fi...

Evidentment...Tal i com es diu a casa meva, a la gent se l'ha de cuidar en vida! Però això no treu que sigui bo recordar.. I , de fet, és un acte pels vius. Per ajudar a calmar, processar, etc...

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.