Das weisse Band

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar la opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

La breu incursió al Fecinema d’enguany ens ha deixat el visionat del curt guanyador (Parking , de Jorge Molina ) i de la impressionant última pel•lícula del director Michael Haneke. Per qui no el conegui, es tracta de tot un expert en posar el dit a la ferida i posar (o llançar) davant de l’espectador els horrors quotidians. Das Weisse Band (El lazo blanco), premi Palma d’Or al passar festival de Cannes, no és una excepció. El director ens explica la història d’un tranquil poblet protestant d’Alemanya abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial. En blanc i negre, i amb una estètica polida i precisa, el director busca i es planteja quin és l’origen del feixisme. Un poble com podria ser qualsevol altre, una gent com podrien ser els nostres besavis i avis.... Com en moltes de les seves pel•lícules, no hi ha escenes violentes explícites, ni crits ni drames evidents. Tot passa sobre una suposada normalitat. I de cop , l’horror. Una idea recurrent en la seva filmografia. Segons paraules del propi Haneke, la pel•lícula tracta de l’educació, de com es transmeten els ideals: “el problema és que si els ideals són absolutament purs acaben convertint-se en totalment nocius”.

Doncs això: demolidora i absolutament imprescindible. No us la perdeu si us agrada aquesta sensació de quedar-vos clavats a la butaca.