(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar la opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)
Gràcies a la programació de CineClub Manresa he pogut repescar la pel•lícula “Control”, d’Anton Corbijn (que se m’havia escapat de cartellera).
Corbin, conegut pels seus treballs com a fotògraf i director de videoclips de grups com Depeche Mode, U2 , Nick Cave i molts d’altres, ens presenta un retrat de la vida (i la prematura mort) d’ Ian Curtis, cantant i artífex del grup Joy Division. Un retrat intimista, amb l’excel•lent banda sonora de fons, d’un músic turmentat que es debatia entre l’amor a la seva dona i la seva amant, i l’angoixa de patir una malaltia que el condicionada (l’epilèpsia). Excel•lent film, que es centra potser més en la persona que en el personatge. I que és un retrat indirecte del bullici de l’època. M’ha semblat interessantíssim el fet que estigui rodada en blanc i negre (es nota molt el bagatge com a fotògraf del director), amb una estètica i un ritme que van com un anell al dit a la història. I un treball increïble de l’actor Sam Riley (la seva semblança amb l’Ian Curtis és impressionant)
Si no l’han vista, repesquin-la.
Corbin, conegut pels seus treballs com a fotògraf i director de videoclips de grups com Depeche Mode, U2 , Nick Cave i molts d’altres, ens presenta un retrat de la vida (i la prematura mort) d’ Ian Curtis, cantant i artífex del grup Joy Division. Un retrat intimista, amb l’excel•lent banda sonora de fons, d’un músic turmentat que es debatia entre l’amor a la seva dona i la seva amant, i l’angoixa de patir una malaltia que el condicionada (l’epilèpsia). Excel•lent film, que es centra potser més en la persona que en el personatge. I que és un retrat indirecte del bullici de l’època. M’ha semblat interessantíssim el fet que estigui rodada en blanc i negre (es nota molt el bagatge com a fotògraf del director), amb una estètica i un ritme que van com un anell al dit a la història. I un treball increïble de l’actor Sam Riley (la seva semblança amb l’Ian Curtis és impressionant)
Si no l’han vista, repesquin-la.
10 comentaris:
EL blanco y negro debe ser para contrastar el color de las pastillas que se metia esta gente :P
La tengo en la lista de pelis pendientes. El blanco y negro va más de acuerdo con la estética de Joy Division: apenas recuerdo actuaciones suyas en color, todas las imágenes que recuerdo son en B/N, igual que las cubiertas de sus discos.
El actor parece un clon, sí. También lo parecía el de 24 Hour Party People. Molaría hacer un pase doble con ambas pelis, para comparar puntos de vista sobre Ian Curtis.
Corbijn es el autor del videoclip de "Atmosphere", de Joy Division. Supongo que en la peli se habla de eso, o sale el videoclip.
EL blanco y negro debe ser para contrastar el color de las pastillas que se metia esta gente :P
Curtis prenia moltes pastilles...amb recepta mèdica..El problema és que les barrejava amb molta cervesa....
El blanco y negro va más de acuerdo con la estética de Joy Division: apenas recuerdo actuaciones suyas en color, todas las imágenes que recuerdo son en B/N, igual que las cubiertas de sus discos.
En una entrevista, Anton Corbijn justifica el B/N jsutament per aquest motiu. Afirma que tots els seus records de Joy Division són en blanc i negre (i gairebé tot el material gràfic que existeix)
El actor parece un clon, sí. También lo parecía el de 24 Hour Party People. Molaría hacer un pase doble con ambas pelis, para comparar puntos de vista sobre Ian Curtis.
"24 hour party people" falti...
Corbijn es el autor del videoclip de "Atmosphere", de Joy Division. Supongo que en la peli se habla de eso, o sale el videoclip
Doncs no surt el videoclip, que jo recordi... Apareixen moltes escenes de concerts... (i per les poques imatges que he vist de l'Ian Curtis, em sembla que l'actor fa una feina colosal, imitant moviments inclosos...)
El videoclip es éste:
http://www.youtube.com/watch?v=ZNoUi0mpBOc
Supongo que la estética de la peli se parece bastante.
24 Hour Party People te la paso la próxima vez que nos veamos. A mí me encanta. La primera mitad cuenta los desbarres de los grupos punkis de Manchester a finales de los setenta y acaba con la muerte de Ian Curtis. La segunda mitad cuenta los desbarres de los grupos en plan Happy Mondays (con momentos de auténtico terrorismo urbano) en Manchester a principios de los noventa. Está muy pero que muy bien. :)
24 Hour Party People te la paso la próxima vez que nos veamos.
Genial!
Doncs si... l'estètica (potser més polido) va en la línia del videoclip...
Repescar? Acabo de pescar i veure "La huérfana" :P
Si no l’han vista, repesquin-la.
No només no l'he vista... sinó que ara mateix em sembla que ni sabia que existia... *carona de vergonya* :p
Un epil.lèptic prenent alcohol?, estupend, a kina edat es va morir el paio akest??
A los veintitrés años, pero se ahorcó después de ver una peli de Werner Herzog (o de Fassbinder, ya no me acuerdo). Bueno, vale, lo había dejado su mujer.
Repescar? Acabo de pescar i veure "La huérfana" :P
Ui no... Pel·lis de por no...I sis surten nens diabòlcis encara menys! (quin yu-yu...)
Que, per cet, el director d'aquesta pel·lícula ha dormituna vegada a casa meva (ja fa uns anys . I que quedi clar que jo no hi era). Qui m'ho havia de dir...
No només no l'he vista... sinó que ara mateix em sembla que ni sabia que existia... *carona de vergonya* :p
Bé...no és que fos un "bombasso" de taquilla... Però va guanyar algun premi que altre... (i tinc mols amics fans de la música en general i de Joy Division en particular que me'n van parlar la mar de bé)
Un epil.lèptic prenent alcohol?, estupend, a kina edat es va morir el paio akest??
Doncs tal i com ha dit el Juanma, als 23 anys. I, segons la Viquipèdia, mirava Stroszek, de Werner Herzog.
I l'havia deixat la dona...clar que ell feia temps que li posava les banyes amb una altra (i no es veia capaç de deixar-ne a cap de les dues..."pobret")
S'ha de dir que els seu conflicte intern està molt ben explicat a la pel·lícula.
Publica un comentari a l'entrada