Okuribito ( Despedidas )

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar la opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Argument: Daigo Kobayashi és un chelista que es queda sense feina quan l’orquestra on treballa fa fallida. .Després de vendre l’instrument, decideix tornar amb la seva dona a la casa que li va deixar la seva mare, ja morta, al seu poble natal. Contacta amb un anunci de feina que cerca gent per “comiats”, pensant que es tracta d’una mena d’agència de viatges. Però la feina consisteix en preparar i amortallar els morts en el seu últim comiat.

Per fi hem vist “Despedidas”, excel•lent pel•lícula guanyadora de l’Oscar d’enguany al millor film estranger . Tendra, sensible i bella, tot i que amb algun petit moment d’humor. La pel•lícula es centra en el personatge de Daigo i la seva nova feina, excusa per veure com es desenvolupa l’art del nokan, un ritual per preparar els morts tradicional del Japó. I dic art a consciència, ja que es tracta d’una cerimònia bellíssima, gairebé una coreografia, d’una sensibilitat extrema. Molt curiós això del tractament, de la relació tan diferent que es té amb la mort a les diferents cultures. Es genera un interessant debat a la sortida (aquí , dins del context català, tan tancat cap a dins, seria impensable una cosa així). I com no, tot explicat d’aquesta manera tan especial que acostumen a tenir la majoria de directors japonesos. Avís: es surt del cine amb unes ganes boges de menjar japonès, per variar (la cuina és un element present al film, com no) i amb uns quants kleenex menys .
Imprescindible, de debò.