dimarts, 30 de juny de 2009

Still walking

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar la opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Argument: Drama familiar que té lloc durant un dia. Un fill i una filla van a passar el dia a casa dels seus pares, amb les serves respectives famílies, per una reunió familiar que commemora la mort, fa 15 anys, del fill gran. Tot sembla estar com sempre, però tot ha canviat. La família segueix unida per l’estima, però també pel ressentiment i els secrets.


Deliciosa pel•lícula de Hirokazu Koreeda (el director de la colpidora Nadie sabe). Aquí se'ns presenta el retorn d’un fill a la casa paterna per una trobada familiar i se’ns va desgranant davant dels ulls les rancúnies, els complexes, els secrets i els retrets que s’han anat acumulant durant anys. I tot explicat d’una manera subtil.
És d’aquelles pel•lícules on no passa res i passa tot alhora. I on no importa tant què t’expliquen sinó com t’ho expliquen. He de reconèixer que , evitant el terror i la violència (que em superen) , el cinema japonès, la seva narrativa i la seva estètica tenen un punt fascinant. Absolutament recomanable. I incomprensiblement només present a una sala de Barcelona.
La propera del mateix director també té molt bona pinta. S’haurà d’estar al cas.

[Avís: se surt del cinema amb moltíssimes ganes de menjar japonès. Ho dic per si volen reservar taula abans d’entrar a la sala...]

8 comentaris:

Pepi Toria ha dit...

Les famílies...font inesgotable d'històries de tota mena. No serà d'aquestes pelis que et deixen amb el cor encongit?

Anna ha dit...

Les famílies...font inesgotable d'històries de tota mena.

Si...ja ho diuen que a tot arreu couen faves... (ara no se m'ha acudit cap refrany català adient... )

No serà d'aquestes pelis que et deixen amb el cor encongit?

Doncs no… I no serà pq no es toquin temes prou greus o contundents. Però el to no és depriment…
Només que et quedes amb unes ganes boges de menjar japonès (és l’únic dany col•lateral detectat)

acolostico ha dit...

Mucho cine en época de terracitas...

Anna ha dit...

Mucho cine en época de terracitas...

Dues activitats totalment compatibles i que combinen la mar de bé, si se sap gestionar el temps… Una cosa no treu temps de l’altres....

Taniguchi, Sr. acolostico. Taniguchi en fotogrames…..

manu ha dit...

Deliciosa? Bueno, bueno...

Anna ha dit...

Deliciosa?

Com la tempura de llagostins, ¡palabrita!

Marta la que també "encara camina" (ja ho sé, molt dolent) ha dit...

Coincideixo amb la Cornet... Una pel·lícula on no passa res i passa tot, on sembla no hagi passat el temps... menys quan es decideixen a cuinar.
I ja ho sabem: la propera pel·lícula japonesa que anem a veure, amb reserva prèvia al restaurant! (que acabar sopant a un àrab no és ben bé el mateix...)

Anna ha dit...

Coincideixo amb la Cornet...

Si és que quan tinc raó, tinc raó ... (gairebé sempre, afegeixo :-P )

menys quan es decideixen a cuinar.

Genials les escenes de cuina... No és fàcil rodar escenes tan "quotidianes" i que semblin reals...

la propera pel•lícula japonesa que anem a veure, amb reserva prèvia al restaurant! (que acabar sopant a un àrab no és ben bé el mateix...)

dona... l’humus amb carn i pinyons no està gens malament... (però no és el mateix, no és el mateix...)