Ponyo en el acantilado

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar la opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Argument: En una de les seves excursions a la platja que hi a prop de casa seva, Sozuke es troba un peix de colors atrapat dins d’un pot de vidre. L’allibera i decideix adoptar-lo, posant-li el nom de Ponyo. Però Ponyo no és un peix qualsevol....

Nova meravella del grandíssim Hayao Miyazaki, un geni de l’animació. Potser no és la pel•lícula que més m’ha impactat de les que he vist (algunes, tot i que encara en falten moltes. I és que “La princesa Mononoke” i “El viaje de Chihiro” em continuen semblant obres mestres del cinema). Però tot i així és absolutament recomanable. Una pel•lícula infantil, plena de poesia i senzillesa, que no vol dir que sigui una pel•lícula petita. Senzillesa aparent en el dibuix (animació feta a ma, un luxe), en les línies clares i en el ritme pausat (res a veure amb el barroquisme de “El castillo ambulante”). Miyazaki continua sent capaç de presentar-nos imatges visualment colpidores (el moviment de les meduses és fascinant i les escenes del mar embogit espectaculars), però aquesta vegada en una pel•lícula més pausada: És una meravella veure com s’entreté a mostrar-nos escenes com l’elaboració d’un plat de fideus o un passeig en barca. I tot això sense perdre la seva capacitat de crear mons i personatges impossibles amb un flux imaginatiu desbordant.
És inevitable. Et venen unes ganes boges de viure en alguna de les seves pel•lícules.