Música primaverasoundveral

Havia descartat la visita al Primavera Sound d’enguany (els acompanyats habituals s’havien desdit), però si un dia abans et surt la possibilitat d’apuntar-te a una altre expedició... Doncs després de pensar-m’ho molt , molt i molt (ehem), s’imposa un cop de cap (que ja em conec...i després em fa molta ràbia que m’ho expliquin i jo haver-m’ho perdut...).

És a dir que a les 5 de la tarda, entrada al recinte del Forum . I dedicar-se a passejar d’un escenari a l’altre per veure grups el nom de la majoria dels quals no havia sentit en la meva vida (aquí detallats, així m’estalvio feina) mentre es feia temps per l’ esperat concert del Neil Young. No negarem que era la causa principal de la compra de l’entrada (juntament amb Sonic Youth, que encara no havia vist mai i ja em feia com ràbia). I ostres que bé! Malgrat que tot el Primavera estava allà concentrat, i malgrat el pas del temps, el senyor Young es manté en forma i ens va fer gaudir de valent . I ja puc quedar-me tranquil•la: he sentit “Heart of gold” i “Rocking in the free world” en directe (uo!).

Tot i així, potser no he sortit amb tan bon regust de boca com la visita de l’any passat (el concert de Portishead a l’Auditori del Forum crec que és insuperable. I, a més, també hi havia la Cat Power....). De totes maneres, continuo pensant que val la pena aprofitar que es fa un festival a la ciutat. Sentir música en directe és un plaer (malgrat la mala sonoritat i excés de volum d’algun dels escenaris). I si la fan al costat de casa (bé, a l’altra punta de línia de metro...)
Les reflexions segueixen en la línia dels altres anys. Els preus són abusius (si no en tens prou amb el preu de l’entrada, encara hi ha algunes actuacions on es venen tiquets per garantir plaça a l’Auditori. I el tema de les begudes i menjar és delictiu . I a sobre aquest any a comprar tiquets en una mena de caixers automàtics). El recinte del Forum és genial per aquest tipus d’esdeveniments. És ampli i no es té mai la sensació d’asfíxia (res a veure amb les aglomeracions i claustrofòbies que es patien al Poble Espanyol). Això si: de la calor de primera hora passes a l'aire de costa del vespre. I mira que arriba a ser curiós com, entre tal magnitud d’espai i d’afluència de públic, acabis coincidint amb gent coneguda, ja sigui a l’entrada o enmig d’una actuació ( casualitats té la vida... ) La programació acostuma a estar bé, però ... Apart dels caps de cartell , en general els grups, per mi totalment desconeguts, no desagraden, però no hi ha res que sorprengui especialment o cridi l’atenció. De fet, sóc incapaç de recordar noms i distingir d’un grup a un altre (i no només degut a la meva memòria de peix). Estranya sensació d’uniformitat musical, exceptuant alguna cosa (de totes maneres, seguirem la pista de Chad VanGaalen i de Herman Dune). L’altra tema és el de la resistència: a partir de les 10 hores, una servidora arriba al límit. Sort de les grades de l’escenari de Rockdelux ( que les adoro ) que permeten recuperar força de tant en tant (i això que aquest any m’he saltat la migdiada de les actuacions de primera hora a l’Auditori). S’han de conèixer els propis límits i a partir de certa hora (quan ja et comença a importar un rave qui toca) s’imposa una retirada digna (i es deixa que el jovent continuï la festa...)

A veure quin serà el proper concert.....