Watchmen

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula. Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Finalment s’ha estrenat Watchmen, s’ha vist i ja en puc parlar amb (des)coneixement de causa. (Com que em veig incapaç de resumir l’argument en 3 línies, us remeto directament a aquí i aquí)

Vagi per davant que hi anava amb moltes ganes i recel alhora .Tenia forces dubtes sobre si els guionistes haurien pogut condensar tot el que hi ha dins del còmic sense morir en l’intent (o matar l’obra). I s’ha de reconèixer que se'n surten força bé. Per mi és un bona pel•lícula (que sembla ser que no els està funcionant a taquilla...d’aquí el bombardeig publicitari que s’està patint). Estèticament segueix la línia del còmic i hi afegeix l’impacte visual que permeten els efectes especials . I deixa força de la sensació de l’obra original, tot i que a la pel•lícula gairebé no tens temps de digerir-les ( i això que evidentment s’han retallat moltes coses . L’edició en Dvd promet arribar a les 4 hores de metratge). De totes maneres, és evident que la cosa donava per una minisèrie com a mínim. I que la condensació em deixa amb el dubte de si una persona que no ha llegit l’obra d’Alan Moore podrà endinsar-se en la història sense tenir certa sensació de vertigen o de desconcert.
Algunes coses calcades (fotogrames idèntics a vinyetes) i algunes coses modificades (hi ha alguns canvis a l’argument del final força significatius, tot i que no afecten a la conclusió final, per dir-ho d’alguna manera) . Suposo que això farà que molts fans s’estirin dels cabells. (Per sort, jo no sóc tan purista)
A partir d’aquí, surten forces preguntes i reflexions: la primera, és l’estranyesa que em provoca la reacció del públic, que acostuma a riure en certs moments en que jo no tinc gens de ganes de riure i que ja s’ha comentat en algun blog de referència. I és que sempre acabo tenint l’inquietant sensació que la gent es queda amb l’anècdota argumental, amb la part superficial i no arriba més enllà. És queda amb el cop de puny i no amb la causa i la conseqüència d’aquest cop de puny. I d’aquí, passo a pensar que el cinema de vegades, conscient o inconscientment, al buscar l’impacte més directe i immediat , banalitza certs missatges , ja sigui per precisament causar impacte, ja sigui per suavitzar el missatge (no sigui que ens escandalitzem o no siguem capaços d’aguantar-ho).
L’altra cosa que em ve al cap és la impossibilitat de valorar aquesta pel•lícula per si sola, independentment del còmic. Potser en les adaptacions de novel•les m’és més fàcil. Però amb aquesta em veig incapaç. I tal i com es preguntava un amic, la reacció de la indústria del cinema és una incògnita: és una obra mestra pel fet que el còmic ja ho era? O precisament no ho pot ser perquè precisament el còmic ja ho era?

Preguntes, preguntes...

De totes maneres, el film ha aconseguit que es parli de l’obra d’Alan Moore...i que els còmics (o novel•les gràfiques o com carai en vulguin dir) estiguin presents a tot arreu aquests dies. Ja només per això...