Portishead

 

El passat 22 de juny teníem una cita al Poble Espanyol, de Barcelona. Portishead tornaven en concert (oh si!). De fet, van organitzar un mini festival per justificar la seva visita.

A les 7 de la tarda ja estàvem en posició per veure el primer grup: Cuchillo. Difícil actuació a primera hora, amb un sol de justícia i el poc públic assistent debatent-se entre sol o ombra. Pop folk prou interessant, per escalfar motors.

La següent actuació va ser Thought Forms   . La sorpresa majúscula.  Música densa, amb textura i contundència. Recordaven en certs moments a Sonic Youth (salvant algunes distàncies, com no).  Servidora s’ha apuntat el nom subratllat a la llista de futuribles.

I seguidament King Creosote i Jon Hopkins. Crec que l’error de programació, no pel nivell dels artistes ni  molt menys, però si per l’ordre d’actuacions. Folk  que s’ha d’escoltar al detall, en un espai més íntim potser.  Però després de Thought Forms i amb la gentada que només venia a veure el plat fort de la nit va ser impossible prestar atenció a la seva música. Una llàstima.

I finalment Portishead, els caps de cartell.  Ja els havíem vist un parell de cops. I repetirem les vegades que faci falta. Beth Gibbons, amb una veu prodigiosa, em continua sorprenent cada cop i em fa preguntar  com pot ser tan fràgil i tan contundent alhora.  90 minuts sense cap mena d’escletxa ni treva, amb un so impecable (si, al Poble Espanyol es pot arribar a sonar bé). Repàs sobretot al primer i al tercer disc.  Crec que tots hi anàvem convençuts. Però al sonar “Machine gun” amb imatges del 15M a Barcelona a la pantalla si hi havia algun escèptic va acabar caient.  The Rip, Magic doors, Glory Box,  Road...totes van anar caient, per acabar amb We carry on.  Només 90 minuts. I cap queixa. Per què no hi ha alts i baixos. No hi ha cap però. Diria que és un concert impecable. Però impecable no descriu prou bé la sacsejada que et provoca la seva música.