FIB 2011

Amb cert retard anem a per la crònica del FIB 2011. (costa trobar temps, costa...)
Escapada intensa, planificada des dels mes de gener. S’agafava amb ganes per una banda, però amb les expectatives baixes i cert recel per una altra (que això de conviure amb una massa d’anglesos imberbes borratxos de bones a primeres no sembla gaire estimulant) . A aquestes alçades encara s’estan valorant els danys col•laterals físics i mentals que ha provocat. Em temo que hi haurà llacunes de memòria. Espero que el comando Fiber 2011 m’ajudi a omplir-les.
L’excursió comença sota la pluja (com a mínim al Poble Sec), tren i un segon esmorzar del dia al Rocco ( mira tu que resulta que no és un bar imaginari). Després d'una patida de Tetris per posar-ho tot a dins del cotxe,breus minuts de cua i s’enfila l’AP-7 i avall que fa baixada. A l’hora de dinar, ja en posició . Reconeixement de l’apartament ( petit, però mono. Sembla que la tria ha estat bona). I es começa a intuir la magnitud de tot el que ens vindrà a sobre (amb la “marabunta” que està arrasant, literalment, el supermercat). Després d’una “breu” volta de reconeixement involuntària per Benicàssim (qui diu que necessitem mirar un plànol?) , arribem al recinte del festival. Cua per canviar l’acreditació ( algú ha dit Port Aventura?) i cap a dins. Comença l’espectacle...

Dijous 14
Arribem per sentir l’última cançó d’Anna Calvi a l’escenari FiberClub (ni remota idea del que ens depararia aquest escenari més endavant). Una llàstima. Sonava bé . Queden ganes de veure-la. I direcció cap a l’escenari Maravillas a veure la nena mona del moment, Russian Red. Canta bé i canta maco. I és mona. I ben acompanyada a l’escenari. Tot i que fa per escenari tancat , quedava una mica estrany veure-la, de dia, en un escenari tan gran (llàstima no haver anar al seu concert al Palau). Després Paolo Nutini allà mateix. Tot i que al començament semblava que bé, definitivament no és per mi. Bona veu, pinta d’actor de “Senación de Vivir” i estil musical molt indefinit (a moments cantant pop per adolescents, a moments crooner, a moments ..). Puff. Parada tècnica d’avituallament (alimentari. Les de rehidratació, impossibles de comptabilitzar) i direcció al FiberClub un altre cop per veure Dorian (crec que no va ser un mal concert. Però és que a mi no m’entren. La veu del cantant no em motiva gens. No hi puc fer més). I al mateix escenari, seguidament Crystal Fighters: el horror, ¡el horror! . Una llàstima. Excel•lent concert, però en un escenari massa petit per l’afluència de públic (impresentable). Primer concert que la gent ens espatlla (i no va ser l’últim) . Ens aproximem a l’escenari Fiberfib a veure Jack Beats (i veure com està ja el personal) i diria que passem al FiberClub per veure Guille Milkyway Dj una estona. Retirem del recinte amb el que serà l’himne del festival sonant de fons : “Maria, Maria Psicodélica”

El dia més fluix musicalment parlant. I tot i així, satisfets cap a l’apartamet.

Divendres 15
Arribem al recinte a les 7 de l tarda per començar amb Atom Rhumba a l’escenari Maravillas. (bé. Bon començament. Els concerts de primeres hores, asseguts amb una cervesa a la mà, són un luxe). Pas per Ainara LeGardon al Fiberfib (força bé. Tot i que he hagut de tibar de l’Spotify per recordar què toquen). I direcció al Maravillas per veure Nudozurdo, una de les grates sorpreses del festival. (apunteu el nom). Aquí el grup se separa momentàniament, mentre alguna es dirigeix a veure el Brandon Flowers , la resta cap a The Undertones (Uns supervivents fent-nos passar una molt bona estona). Avituallament ràpid i reagrupament, i direcció a veure Elbow al Maravillas ( un dels concerts més esperats per alguns). Decepció, no per l’actitud dalt de l’escenari, si no per la de baix. Segon concert que el públic ens espatlla (de manera escandalosa). Una llàstima. Esperem poder refer-nos al cicle “imprescindibles”. Allà ens quedem a l’espera del concert de The Strokes (movent-nos de posició i descobrint un lloc on poder veure els concerts sense patir per la integritat física). Psé. Reconec que a una servidora li va venir una “pájara” justament aquí. Però és que tot i que hi ha alguna cançó que m’agrada força, alguna cosa no m’acaba d’enganxar i no van aconseguir captar la meva atenció (l’actitud dalt de l’escenari no ajuda gaire). Alguns sortim abans que no acabin per apropar-nos a veure el James Murphy punxant al Fiberfib (durillo. No especialment accessible). Un cop reagrupats, direcció al FiberClub (No sabíem què estàvem fent.... inconscients) i a trencar la nit amb la sessió de Ramón Noguera i Optiman (Mondo sonoro Dj) i després DJ Rojiblanco .... Impossible sortir d’allà... Si, arribada a l’apartament amb llum de dia... I no seria l’últim ...

Dissabte 16
Tot i que el comando FiberFib està una mica damnificat del dia anterior, comencem amb ganes amb Nadadora al Fiberfib (també els seguirem la pista. Potser els falta rodatge, però prometen). Seguidament al Maravillas, Tame Impala ens avorreixen una mica. Astrud & Col•lectiu Brossa fan d’Astrud al Fiberfib (no són el meu estil. Però els reconec el mèrit). I després tornem al Maravillas per veure Lori Meyers. Sorpresa. Per mi desconeguts (i anant amb poques expectatives) , ens van fer passar una estona “stupenda”(si senyor). Avituallament, i a l’espera dels Arctic Monkeys al Maravillas ( perpetrats al costat de la torre de so per evitar patir per la nostra integritat física). Concert on el cantant va abusar excessivament de les pauses “melodramàtiques” enmig de les cançons. I potser caldria millorar el tema de l’interacció amb el públic. Però a mi m’agrada el que fan. És així. I aquí ens quedem a l’espera de veure Primal Scream (amb certs dubtes de veure què ens trobarem i com). Sorpresa. Probablement van fer el que fan sempre, però la mar de bé. I el comando FiberFib va oblidar per uns moments el cansament del dia anterior. Tant que s’acaba la jornada un altre cop al FiberClub amb el DJ Amable (el FiberClub és com un forat negre que et xucla).

Diumenge 17
Sense saber com ens plantem a l’últim dia del festival. Per una banda moltes ganes ( per mi, el dia més esperat musicalment parlant), per l’altra, gens ni mica ( curt, s’ha fet curt). Després de les compres pertinents de merchandising, comencen alguns amb The Coronas, d’altres amb Antonia Font al Fiberfib (airet, poca gent, asseguts amb una cervesa i música de bonrollisme . Si això no és la felicitat...). Després ens dirigim al Maravillas a veure CatPeole (dons mira tu que no sonen gens malament. Sorpresa. També els apuntem). Després, al FiberClub, Veronica Falls (a mi no em van entusiasmar especialment). Primeres mostres que el dia seria més tranquil a nivell de gent i més fresc a nivell de clima (alguns escenaris, abaixant pantalles per l’aire). Parada per avituallament (déu meu, maleït couscous, quin ensurt!) i direcció al Maravillas, d’on no ens pensàvem moure en una bona estona. Nervis, nervis... i finalment, la P gegant a la pantalla. Per fi Portishead, oferint-nos un espectacle rodó, cru i dolorós, però meravellós alhora , amb una Beth Gibbons esplèndida. No va ser el concert de l’auditori del Parc del Fòrum de fa uns anys. Però gairebé. Pell de gallina. I si no estàvem prou sacsejats encara, després Arcade Fire. Tampoc va ser el concert del Sant Jordi de fa uns mesos, però gairebé (realment val la pena poder veure bé l’escenari, per gaudir del xou que organitzen). Tenen la màquina perfectament rodada, i les cançons són infalibles. Himnes èpics que t’arrosseguen. Esperem que l’èpica no se’ls escapi de les mans. És difícil descriure l’estat d’ànim que et queda després d’aquests dos concerts seguits (senyors programadors del FIB, això no es fa!).
I clar, malgrat que l’endemà tocava llevar-se d’hora per deixar l’apartament, no podíem acabar el festival sense passar a acomiadar-nos de l’escenari FibClub, aquest cop amb l’Aldo Linares fent de les seves. Volíem plegar d’hora. Però tal com deia la meva àvia, “de bones intencions l’infern n’és ple”.

En resum, sorpresa majúscula: si, el FIB està ple de guiris beguts i passats. Però la logística està ben preparada. El so es bo, el desplegament de barres, parades de menjar i WCs és gran i, amb alguna excepció, pots fer-te el teu festival sense que te l’espatllin. I fer-te la festa a la teva mida.

I si a més et programen Portishead i Arcade Fire, què més pots demanar?

#FIB 2011 off line
Música apart, el FIB 2011 serà recordat, com no, per l’himne “Maria! Maria Psicodélica!”, pels brindis “one more time”, pel, ja clàssic, “no hay huevos”, pel "Esta mañana no era hoy, sino que era ayer”, per les classes pràctiques de com distingir un guiri i un patri per la forma de portar la cervesa, que ja hem après que “la cerveza se protege con la vida” (que no vaig tirar la cervesa a terra, carai!), per les sortides de sol acompanyades de London Gin, per “o me das jamón o organizo una acampada en tu cama que será trending topic”, per la histeresis i les 3-4 hores dormides de mitjana, pels intents frustrats de lectura a la piscina, pels #shortsshorts, per “el #FIB2011 es como el infierno, no se puede ser bueno “i la seva Postal Conga Service, per l'agument de consum de Red Bull d'algun(e)s a mesura que avançaven els dies, pels conductors #machotesconbermudas que ens porten a dinar a Molins d’una tirada, pel, doncs si, #peroquèbéqueenshohempassatalFIB i pel “què? Repetim l’any vinent?”

...aix...