Guaita què fan ara...

Semiòtica: el concurs. Gala d'entrega de premis

2012-02-08T14:35:00.004+01:00

4 mesos s’ha trigat a organitzar la gala d’entrega de premis del primer concurs de semiòtica del Guaitatu. Però és que el guanyador tenia l’agenda molt complicada.
Finalment, el passat dissabte dia 4 es va dur a terme la cerimònia. L’equip organitzador està molt content del poder de convocatòria. I de l’entusiasme que van mostrar alguns dels assistents (creant fins i tot un grup de Whatsapp amb les corresponents icones semiotiquils per organitzar la logística d’assistència al sopar)

Una bona estona en bona companyia. (Si és que no hi ha com buscar excuses per organitzar coses ocioses...)
Gràcies per venir guap@s. Esperem el mateix nivell d’entusiasme en properes convocatòries. (que si tot va bé i l'entusiasme aguanta, n'hi haurà)

Angoulême: Festival international de la bande dessinée

2012-01-30T18:26:00.005+01:00

Visita a Angoulême, al Festival de còmic més important d’Europa (que una vegada a la vida s’hi havia d’anar)
Excel•lent experiència, tot i que una mica desbordant. No tornarem a mirar mai més el Saló del Còmic de Barcelona amb els mateixos ulls.
La percepció que queda és que a França es prenen això dels dibuixets molt seriosament. És una industria important i la cuiden. La qualitat de les edicions (fins i tots les alternatives) és boníssima (quina enveja). I es prenen el Festival seriosament (la programació oficial i alternativa és enorme. I la llista d’autors que signen exemplars... buff..)
En resum: hem tornat amb una llista de títols pendents de llegir que fa por.

(Espais repartits per tota la ciutat. I una mixa que t'ho indica)

(Joe Sacco signant i sense cues... I el meu exemplar de "Notas a pie de Gaza" a Barcelona. Catxis)

(Eddie Campbell avorrit, esperant que algú vulgui una signatura)

(Els noms dels carrers, dins de globus. La ciutat viu en/per/els còmics)

(Art al carrer...)

(Exposició d'Art Spiegelman. Enorme, la veritat...)

(Exposició d'Art Spiegelman)

(Bústia amb dibuixets )

(si...Exposició "El seient contemporani dins dels còmics". Per tal que us feu una idea. Espectacular la feina de documentació. Jo vull saber què s'ha de fer per dedicar-se a fer això)

(Catedral. Més maca de fora que de dins. La restauració ha estat terrible. També hi havia una exposició i signatures al costat. El Festival, a tot arreu)

(Museu del còmic. Molt interessant les dues exposicions que s'hi van poder veure)

Alguns encara es pregunten què han dit sobre els “tranchetes” i què carai ha aportat França al món de l’art.... Però ens ho hem passat la mar de bé i hem tornat amb alguna signatura al sac. Maco, maco.

C'est fini

2011-12-31T09:30:00.000+01:00

S’acaba l’any, estimats lectors del Guaitatu. Espero que el balanç hagi estat positiu per tots vosaltres. I que el 2012 , que diuen que ve el llop, ens tracti a tots bé.
La veritat és que si que cada cop les coses pinten més bastos. O això diuen. Però jo cada cop gaudeixo més d’estar aquí i de passar anys (vagin les coses cap on vagin).
Per la meva banda tinc intenció d’acabar-lo amb molt bona companyia i una bona festa. Espero que tots pugueu fer el mateix.

Un plaer compartir aquest espai amb vosaltres.

(Mentrestant continuo elaborant l’ estudi de camp que ha de demostrar que cada anys els anys són més curts . si o, no m’ho explico)

Redecorant

2011-12-29T11:33:00.003+01:00

(Mica en mica, redecorant. I el nou Maldo de la col·lecció ja llueix com cal)

Fum. fum. fum...

2011-12-23T23:39:00.001+01:00

Els sentiments són igual de sincers, però la crisi ofega: el pressupost no dóna per targes via correu postal. Espero que sigueu comprensius.

Seguirem en antena próximament ...

World Press Photo 2011 / Miró. L'escala de l'evasió

2011-12-15T09:30:00.000+01:00

No acostumo a trobar temps per anar a veure exposicions. Però coses de la vida, en pocs dies n’han caigut dues. (ara només falta arribar-se al CaixaForum...)

World Press Photo 2011. La mostra recull les 170 fotografies guanyadores del premi internacional World Press Photo 2011 ( com el seu nom indica) que premia a les millors fotografies de premsa de l’any anterior (en diverses categories) . Excel•lent manera de fer un resum de l’any i una bona oportunitat per reflexionar sobre el paper i l’ètica del fotoperiodisme (la fina línia entre informació i morbo), el treball dels fotògrafs (quina part és esforç, quina aptituds i quina pura i simple casualitat) i l’efecte i impacte ( per desgràcia terriblement efímer) que tenen les imatges en nosaltres.
Imprescindible. I impactant (jo encara no m’he recuperat de la sèrie de fotografies de Sarah Elliott sobre sanitat i avortaments a Kènia. Esfereïdor... )
Podeu veure un parell de comentaris sobre l’exposició aquí i aquí.

Miró. L'Escala de l'evasió. Un luxe d’exposició que permet fer un repàs per l’obra de Joan Miró, des dels seus inicis, de manera cronològica i perfectament situada en el context històric. Molt ben muntada. Una altra cosa ja és si l’obra d’aquest senyor t’agrada més o menys, però és una bona oportunitat per veure la seva obra amb luxe de detalls (amb permís de les aglomeracions que hi ha el cap de setmana) Personalment té uns quants quadres dels que jo em penjaria al menjador. Una altra cosa és l’apassionant debat sobre el mercat de l’art i si certes obres són una evolució del llenguatge artístic, transgressores o una gran presa de pèl.
El vermut posterior si que va ser una obra d’art (sense cap mena de dubte )
Altres opinions, aquí i aquí.

Octubre / Novembre musical ( part II ) : Primavera Club '11

2011-12-12T09:30:00.000+01:00

La bogeria de l’agenda musical dels mesos d’octubre i novembre va acabar amb l’assistència al Primavera Club 2011. Primer cop que hi assistia (jo abans em limitava a entrades de dia pel Primavera Sound... aix...) I, vista l’experiència, no es descarta repetir. Tastet de grups (desconeguts per mi) en sales de mida pròxima, la majoria al costat de casa i en bona companyia. Què més es pot demanar? (si, anar-hi acreditada / sense pagar, ho sé... Algun dia ho aconseguiré)
Me n’adono que m’agrada més anar a concerts que escriure sobre concerts, però intentaré fer un resum ( ni que sigui per recordar els noms en un futur)

Dimecres 23 de novembre

Després d’assistir a una estona del documental sobre el Primavera Sound ’11 que ens van passar a l’Apolo Diner (si, una estona. L’avorriment ens va fer fugir) i d’un avituallament, direcció a la sala Apolo per assistir al concert de Charles Bradley . Per fer-se una idea, una mena de James Brown vestit de Mister T que, malgrat el seu estil i gestualitat “oldfashioned”, ens va proporcionar una dosis de soul&funk excelsa . I els músics, mantinguts en segon pla per l’estrella, de nota. Bon començament.

Dijous 24 de novembre

Arriba el conegut com “el dia fluix” del PC11 segons els experts. Ens ho prenem amb calma i ens plantem un altre cop a la sala gran de l’Apolo. Trobem ja començat el concert d’ Spectrals. Pop correcte, pintes de jovenalla dalt de l’escenari ( amb samarreta del Barça inclosa) : no molesten, però no deixen cap mena de petjada. Tampoc sonaven de nota. Poc públic, que no es va arrancar (tampoc és que dalt de l’escenari hi posessin massa esperit). Brutal el contrast amb Jeff The Brotherhood, que van tocar després. Dos músics dalt de l’escenari ( sembla ser que són germans), però semblava que tocaven 10 persones . Rock “garajero” a tot drap. Ens van despertar de cop. (fins i tot es va organitzar algun intent de pogo a les primeres files). Directe demolidor. Si ells no s’ho passen pipa, ho sembla . I el públic, com que si. Jo me’ls apunto .

Divendres 25 de novembre

El dia del Casino. És a dir que desplacem la zona d’acció i ens dirigim a prendre posicions al Casino de l’Aliança del Poblenou (bàsicament per assegurar un bon lloc pels concerts de vespre).
Servidora arriba per escoltar les últimes cançons de Still Corners (no puc fer gaire valoració, malauradament).
Per St. Vincent ja estem plenament operatius. Grata sorpresa. La cantant va estar, crec, es estat de gràcia (què mona ella, tot i que per alguns portava certa “ pose”) .Indie pop, diuen, però amb atacs de ràbia. Contundència i textures. Apuntadissims.
Després els esperadíssims, per alguns, Girls. Un bon concert, però al tocar darrera de St. Vincent a mi em van sonar tous. Musicalment no són el meu estil de capçalera i em va constar entrar. Per sort, van anar “in crescendo”.
El pla era retirar-se aquí, però la resta del comando PC11 volia seguir el programa (i per desgràcia meva era al costat de casa).
Cap a l’Apolo per veure ( ja començat) Stephen Malkmus & The Jicks (si, Pavement és una llacuna per mi. Ho confesso). No estàvem massa ben col•locats i el so no semblava especialment bo, però les demostracions guitarreres van ser prou interessants. I després, per acabar, els Givers. Un grup cosí germà dels Vampire Weekend, menys “pijos” i amb un so menys polit, i amb molta, molta percussió. No, tampoc seran el meu grup de capçalera, però hem de reconèixer que va estar bé per rematar la festa. Surts de bon humor.

Dissabte 26 de novembre

Comencem la jornada amb Margarita . Un concert fred, amb la sala molt aturada i el so no especialment bo. No m’ha quedat gaire gravat. Seguidament, Mazes: indie pop / brit pop. No va estar gens malament. Al cap d’una estona teníem als músics fent-nos companyia a baix, esperant el proper concert: Superchunk. Mandíbules desencaixades (i lumbars petades). En plena forma 20 anys després. “Guitarreo” sense treva. I saltant com si tinguéssim 20 anys. Ens ho vam passar pipa. El concert del PC11.

Els inicis de la sessió de DJ de després no van ser gens encoratjadors (massa sideral) i es va procedir a una retirada digna.

Diumenge 27 de novembre

El final. Jornada a la sala 2 de l’Apolo, amb calma. Comencem amb Autumn Comets, uns xicots madrilenys que potser necessiten unes horetes més de vol, però que apunten maneres de les bones. Ho reconec: que posin un violí al mig de baixos i guitarres (i no desentoni) els fa guanyar molts punts. I se’ls veu simpaticots. Ens quedem amb el nom. El so no els va acompanyar gaire. Llàstima.
Seguidament Puro Instinct, el fail majúscul del festival. Cantant amb corsé estil “Dita von Teese” amb poca veu i fent posturetes (tenim la teoria que s’intentava camelar al tècnic de so. És que si no hi ha explicació la cosa encara és més delictiva) i cançons vuitanteres , per mi avorrides (i calcades les unes a les altres). No, no vam aguantar tot el concert. No sabria dir si estava més avorrida o “dels nervis”.
Per sort, després EMA, una cantautora americana, ens va deixar amb bon regust de boca.. So brut, distorsions, cançons d’angoixa i actitud de la bona. Un bon fi de festa.

I de moment una treva. No hi ha concerts a la vista. A veure quants dies dura....

Les aventures de tintín: el secret de l'unicorn

2011-12-09T09:30:00.000+01:00

(Atenció: aquest text pot desvetllar informació sobre l’argument de la pel•lícula o condicionar l'opinió sobre ella . Als interessats en veure-la, es recomana llegir-ho a posteriori. Per si de cas...)

Ja fa dies que em vaig deixar caure al cinema per veure l’adaptació de Tintín realitzada pel sr. Steven Spielberg . Dubtosa estava per diversos motius ... Les primeres imatges que havia vist em tiraven una mica enrere (el dibuix del còmic del sr. Hergé està incrustat a la retina ). Però un altre dubtós em va convèncer.
Visionada en 2D (crec que ja he parlat de la meva certa al•lèrgia al 3D ( pel preu de les entrades que comporta, per les maleïdes ulleres i la seva incomoditat , pels danys col•laterals , també coneguts com a mareig i per les escenes sobreres , innecessàries i forçades que ens hem d’empassar per justificar el preu de les entrades , l’incomoditat de les ulleres i el mareig)
En resum, és com veure una pel•lícula d’Indiana Jones (tirant més cap a la darrera que a les primeres) en animació, cosa que fa que passi força millor i s’aguantin amb més dignitat les escenes d’acció sense cap ni peus. S’ajusta força a l’obra original, pel que puc recordar ( amb certes llicències) , es veuen, com no, les escenes pensades pel 3D i s’allarguen en excés les escenes d’acció. Però tot i així entreté i sembla ser que passa l’aprovat dels militants tintinòlegs.
Vista. Diuen que la segona serà dirigida pel Sr. Peter Jackson. (Ja no té res de director de sèrie B que era, però personalment li tinc més fe que al Sr. Spielberg. A veure què farà)

Poden llegir una altra opinió aquí i una visió diferent aquí.

Tocats del bolet

2011-12-07T09:30:00.000+01:00

El menú de la setmana: sopa de fredolics. (a grapats...)

Octubre / Novembre musical (part I )

2011-11-21T11:02:00.004+01:00

Agenda cultural intensa els mesos d’octubre i novembre (i encara no s’ha acabat).
No dóna temps de fer les cròniques dels concerts on hem anat. Prendrem mesures d’emergència i les posarem totes en un.

El primer de la llista va ser Triángulo de Amor Bizarro, a la sala Music Hall. Ganes de veure’ls en sala tancada després del bon gust de boca que ens van deixar al passar Primavera Sound. Petita decepció: música contundent, alt volum de decibels, però va fallar (i força) la qualitat el so (cosa que a aquestes alçades ja no acostumo a perdonar) , concert just d’una horeta o poques ganes d’interactuar amb el públic des de dalt de l’escenari. Esperava més del seu concert en sala petita. No acabo de saber què és, però hi ha alguna cosa de l’espai de la sala Music Hall que no acaba de funcionar.

Dies després ens vam estrenar a el Casino de l’Aliança del Poblenou (espai que hem pogut constatar que és una delícia per assistir a concerts. Llàstima que els seients no estiguin numerats. Obliga a anar d'hora a fer cua). En aquesta ocasió per veure Bonnie ‘Prince’ Billy, cantant folk que ja havia vist a l’Apolo l’any 2005 i que cal reivindicat com un dels “ves-lo a veure encara que no sigui del teu estil”. Proper, emotiu, acompanyat d’una excel•lent banda ( la noia que li feia els cors té una veu prodigiosa) , graciós i xerraire, dues hores d’espectacle i uns bisos ( a capella, al passadís enmig de les butaques) que trigarem anys a oblidar. Vam acabar tots aplaudint drets. Podeu llegir una ressenya més professional aquí.

(menció especial al teloner: El Hijo. Ens va avorrir de mala manera)

L’endemà (si, l’endemà. Coses de la frenètica programació musical barcelonina) tornàvem a el Casino per encetar el cicle “Imperdibles” que ha organitzat el Primavera Sound. L’engegada era amb Mogwai. Els dies anteriors, molta broma sobre si portar taps per les orelles (per la fama de decibels que tenen). Quan vam veure que a l’entrada del Casino en repartíem, ens va baixar una suor freda per l’esquena... Vam sobreviure, tot i la contundència. I vam sortir més que contents. M’agrada molt el que fan aquests nois. I ho fan molt bé. I et deixen amb la boca oberta. T’arrosseguen dins del seu univers (emotius i contundents a l’hora. Se’ls ha d’escoltar per entendre-ho) i et venen ganes de quedar-te allà.
Cal fer una menció especial al teloner, Gruff Rhys. Barreja de nen juganer i savi despistat, jugant a crear construccions i textures musicals . Se’ns va posar a tots a la butxaca.
Excel•lents. Un altre cop d'empeus (podeu llegir una altra ressenya entusiàstica aquí).

La setmana següent, Wilco al Palau de la Música. Les entrades no ens van col•locar en gaire bon lloc : llotja lateral gairebé sobre l’escenari, segona fila, amb visió si et posaves dret, i al costat d’un altaveu. Però tot i així, s’ha de dir que si una cosa té el Palau és que sona de meravella. I veure el grup des de dalt té un valor afegir que no acostumes a tenir si estàs a platea: veus amb detall com toquen els músics (com vam gaudir veient el bateria en acció. I el seu ajudant fent la migdiada...)
Rock madur , enèrgic i molt ben executat. Desplegament de guitarres en estat de gràcia i molt bon ofici (de debò que va ser un luxe poder apreciar la bateria). No són el meu grup de capçalera, però s’emporten una menció especial de directes que valen molt la pena. Per treure’s el barret (si, el Palau també va acabar dret)

(teloner Jonathan Wilson: Quedeu-vos amb aquest nom. Cal seguir la seva pista)

El segon concert del cicle “Imperdibles” va ser “Explosions in the sky”. Tenia l’espineta d’haver-me’ls perdut al Primavera Sound ( intentant agafar posicions per Pulp) i al Casino de l’aliança pintava que la cosa estaria molt bé.
I així va ser. D’aquests també he de dir que m’agrada (i m’emociona) molt el que fan. I ara ja puc dir que veure’ls en directe és una meravella (i un espectacle. No he vist gaire gent fer anar així els instruments). Fan que sembli senzill un complex engranatge de sons i ritmes i provoquen la mateixa sensació que veure un castells de focs : t’emocionen i et deixen bocabadat (amb “Your hand in mine” a la nena se li va posar la pell de gallina)
(teloners: The Drift. La gent va comentar que s’havia avorrit una mica. A mi em semblen un grup a reivindicar. No em van desagradar. Són com els cosins germans petits d’EITS )
Maco, maco, maco.

El cicle “Imperdibles” es va tancar ahir amb el concert d’Elbow. També havia de ser al Casino de l’Aliança, però dies abans es va anunciar el canvi de sala a l’Apolo. Per una banda una decepció (veure’ls asseguts amb la sonoritat de la sala hauria estat un luxe), per l’altra, un concert de peu dóna més joc ( i més per la música d’Elbow). I em queda al costat de casa...
Aquí també hi havia ganes de treure’ns una espineta: el seu concert del FIB va ser terrible. No per culpa del grup, sinó per culpa del públic ( anglès i molt begut) que van destrossar completament la seva actuació.
Ara ja podem dormir tranquils. Una altre concert de sortir content. Toquen de pistons i a sobre et cauen bé. Semblen els amics que et trobes al pub i amb els que acabes compartint un parell de rondes. El cantant, Guy Garvey, en estat de gràcia. Xerraire i graciós. Un encant. Amb “Grounds for Divorce” vam tocar el sostre. Va ser un bon colofó al cicle “Imprescindibles”.
(teloners: The Howling Bells. Gens malament…)

Llàstima que la tornada a la crua realitat va ser tan dura...

No ens podem queixar. A veure si el Primavera Club manté el nivell ...

Drinks Motion

2011-11-16T09:30:00.001+01:00

Publicitar els vicis té alguns avantatges . Com que quan arriba el teu aniversari et regalin un seminari/cata de gintonics. Això vam fer a finals de setembre. Una visita a Drinks Motion per fer un immersió a l’apassionat món de les ginebres en dues hores i mitja. Es va fer curt (i es va a trobar una mica més de temps per explicar, amb calma, el tema dels destil•lats, el mètode London Dry i els altres, les botàniques , el negoci de les “premium”, tan de ginebres com de tòniques, i la reivindicació de certes ginebres “clàssiques” que ara no muden, etc.). Però per fer-se una idea bàsica del tema ( la importància de les proporcions, el gel i la copa, el joc de la tònica i les seves bombolles i gas, i la quantitat de “collonades” que es fan ara per tema moda, ..) està prou bé. En resum: 6 ginebres tastades a la valenta i dotze gintònics. Qui no arriba content a casa així?

Aquí va la llista (no hi haurà gaires valoracions. La logística feia difícil apuntar res. I la memòria... el temps i el nombre de tasts la dilueixen...)
1 – Gin Rives amb tònica Blue Tonic (Kass) i llimona
2 – Beefeater 24 amb tònica Fever Tree , julivert i escorça d’aranja.
3 – Ginebra Larios 12 amb tònica Nordic Mist, coriandre 8posat abans de la tònica) i escorça de taronja.
4 – Ginebra Magalhanes amb tònica Boylan i pebre negre.
5 – Ginebra Tanqueray 10 (considerada una de les millors del món. Massa contundent pel meu gust. Gairebé 48º) amb infusió Tanqueray , amb cardamom, ginebró i altres espècies (la bossa de la infusió es posa amb la ginebra una estona i es retira abans de posar-hi el gel i la tònica), amb tònica Schweeppes.
6 – Ginebra Tanqueray 10 amb tònica 1724 , amb llima espremuda i una rodanxa ( o només l’escorça) d’aranja blanca.
7 – Ginebra Tanqueray Rangpur amb tònica Fentiman’s i escorça de llima.
8 – Ginebra G´Vine Floraisson amb tònica Fever Tree i grans de raïm (intens gust de raïm. Per mi, estranya. Com barrejar gintònic amb vi)
9 – Ginebra 7d (set destil•lacions, com el nom indica. Molt aromatitzada. Una ginebra que no sembla ginebra, en la meva opinió. No entrarà a la meva llista) amb tònica del súper Dia (si, va guanyar una menció especial en una cata a cegues de tòniques. A tenir-ho en compte) i unes gotes de bitter (de xocolata o d’aranja )
10 – Ginebra Bulldog amb tònica Blue Tonic (Kass) i regalèssia ( pot ser de “gominola” o de pal. Em falta tastar la versió “de pal). No crec que calgui afegir res sobre aquest gintònic. Un dels meus preferits. A tenir en compte que diuen que la ginebra Bulldog també queda bé amb maduixes (tot i que és una fruita amb molta personalitat i després roba el protagonista al gust a regalèssia de la ginebra)
11 – Ginebra Hendrick’s amb tònica Schweeppes i cogombre. Coneguda ja per tothom. Important posar-hi poc cogombre. Al no tenir closca (o escorça) com els cítrics, és més porós i s’estova i a mesura que passa l’estona augmenta molt el gust . Curiós l’acord comercial entre les dues marques ( d’aquí la campanya de publicitat amb el famós Dr. House)
12 - Ginebra Hendrick’s amb tònica Fever Tree i cogombre, Per apreciar l’efecte de la tònica. Jo el prefereixo amb poc cogombre i amb tònica Schweeppes (més gas i bombolla), que l’afluixa. La Fever Tree és més suau i acaba convertint el gintònic en una bomba vegetal.

Qui té por de Virginia Woolf?

2011-11-14T09:30:00.000+01:00

Si et diuen teatre amb descompte, costa dir que no. Si a més et diuen Pere Arquillué ... Escapada al Teatre Romea ja fa uns dies ( falta temps per actualitzar el guaitatu) per anar a veure “Qui té por de Virginia Woolf?”, espectacular text del sr. Edward Albee (autor del també espectacular “La cabra o qui és Sylvia?”. Desconeixia l’obra (no, no he vist la pel•lícula) tot i que tenia una lleugera idea . George (Pere Arquillué) i Martha (Emma Vilarasau) tornen d'un sopar a la facultat on George ensenya i que dirigeix el pare de Martha. Han convidat un jove nou professor i la seva parella (Ivan Benet i Mireia Aixalà) a prendre una última copa a casa per passar un estona agradable. Sense voler-ho, la vetllada esdevé un autèntic malson. Tots quatre s’endinsen dins d’un espiral d’odi que acaba per destapar les emocions més profundes de cadascun d’ells. Història d’una relació turbulenta dependent i autodestructiva. Més que amor malsà, addicció, que serveix, crec , d’excusa per retratar la societat americana del moment. Text contundent, explícit i terriblement àgil, que han portat a escena de manera contundent, explícita i terriblement àgil. En alguns moments tens la sensació d’estar presenciant un combat de boxa, una batalla sense treva. Espectacular l’equip artístic, que fa un esforç físic i mental important. I destaco els 4 actors per què, malgrat que el pes el porten el Sr. Arquillué (incommensurable. Un luxe veure aquest home dalt d’un escenari) i la Sra. Vilarasau, l’Ivan Benet i la Mireia Aixalà estan més que a l’alçada.
Imprescindible sense cap mena de dubte.

El ilusionista

2011-11-10T12:51:00.003+01:00

Ja fa dies que ens vam apropar al cinema per veure “El Ilusionista”, la nova pel•lícula de Sylvain Chomet (director de la imprescindible “Bienvenidos a Belleville). El guió del film és del sr. Jaques Tati i , de fet, s’acaba convertint en un homenatge a aquest actor / director i a la seva manera de fer cinema. La pel•lícula en explica la història d’un mag que intenta guanyar-se la vida a finals dels anys 50, un temps on la televisió i els grups de rock han desbancat als mags, acròbates, pallassos i altres artistes més artesanals: una època que perd la màgia. En un dels seus periples actuant en locals de mala mort d’un petit poble coneix a una noia que encara no ha perdut la innocència i que queda fascinada pel que fa. S’estableix així una peculiar relació, on ell recupera les forces i la il•lusió per intentar ser un mag per ella i a ella se li obre un món nou.
No explicarem més. Pel•lícula pausada, lenta, de pocs diàlegs, agredolça, molt “Tati” pels que coneguin l’estil del director. Amb un dibuix molt cuidat . Un preciós passeig per Edimburg . Una perleta.

(podeu llegir una altra opinió aquí)

Pa negre

2011-11-07T09:30:00.001+01:00

Titol :Pa negre

Autor: Emili Teixidor

Editorial: Columna

ISBN 978-84-96863-09-5

Pàgines: 400

Llegit fa molts dies, però sense temps de fer la ressenya, “Pa negre”, d’Emili Teixidor, ha estat l’última llibre del club de lectura de la colla pessigolla.
El llibre ens explica, a través de l’Andreu, un nen de la plana de Vic, la vida a comarques durant la postguerra. Llibre eminentment descriptiu, amb un ritme relativament pausat (cosa que va fer que a alguns els costés la lectura)
Una servidora és una de les lectores entusiastes. M’ha semblat un llibre refotudament ben escrit (perdoneu l’expressió) i que, per motius personals, m’ha impactat de manera directa. M’ha recordat les històries que m’explicava la meva àvia i m’ha permès recuperar vocabulari que feia anys que no escoltava. Les històries del poble, del mossèn , l’alcalde, les patrulles, el mosso, l’hereu de cal noseon, la visió infantil d’un conflicte, la pèrdua de la innocència, la supervivència , l’estraperlo, les rancúnies acumulades, els microcosmos que poden arribar a ser els pobles petits, etc. No és que les històries fossin les mateixes, però si l’atmosfera i el context. Un excel•lent relat de la vida rural a la Catalunya de postguerra.
Recomanat en majúscules.

Sopar de bruixes 2011

2011-11-04T11:51:00.003+01:00

Deu anys fa que van començar, com qui no vol la cosa, els sopars de bruixes.
I encara que sembli mentida encara hi ha energies, ganes i idees per sorprendre al personal.

I que duri.

(quina pressió per l’equip que ho organitza l’any vinent...)

Tots Sants

2011-11-01T22:11:00.003+01:00

El comando Vaporeta segueix “rumberu” i continua manufacturant panellets per Cal Mateu i comarca.
I diu que els fan d’oïda, ja. (Doncs els queden de repistons)

Que duri.... (els ànims, els bons costums, ...que duri)

Patrick Wolf

2011-10-21T09:30:00.000+02:00

Divendres 14 marcat en vermell al calendari. Concert (molt esperat) de Patrick Wolf a la sala Apolo.
La gent que em coneix sap que sóc de poques dèries…Però les que tinc, les tinc i molt. Al senyor Patrick Wolf el segueixo des que el vaig descobrir, per casualitat, en un concert gratuït al CCCB l’any 2005. Va ser una sorpresa majúscula que va tenir, com a dany col•lateral, que estigués durant molt de temps escoltant, de manera gairebé compulsiva, el seu disc “Lycanthropy”. I tot i que aquest és el que sempre m’ha agradat més (si, més fosc i tortuós), i que els seus discos s’assemblen els uns als altres el que un ou a una castanya (no, no li agrada repetir-se), sempre hi ha alguna cosa que capta la meva atenció.
“Lupercalia”, el disc que ens presentava, és lluminós i positiu. Per algú potser fins i tot ampul•lós. Però sincerament, amb cançons com “Armistice”, “The city” o “House” se li perdona tot.
I en directe encara més. Sorpresa la pobra entrada de la Sala Apolo. Crec que és el segon concert on he estat amb menys gent. Una llàstima , donat que el Senyor Patrick Wolf ha crescut, i molt, dalt de l’escenari. Desimbolt (fins i tot va baixar a cantar al mig del públic) i molt ben acompanyat (excel•lents els músics que l’acompanyen. Menció especial per la noia que tocava la flauta travessera i el saxo i la noia que tocava el violí), tot i que ell sol ja es valdria. Veu portentosa (impressionant veure’l cantar amb el micròfon a gairebé mig metre de distància i pensar que no li feia falta) i ofici (violí, arpa, teclats, corda... Home orquestra). I molt purista amb el so (de fet, va canviar dues cançons sobre la marxa per que els instruments i les bases no sonaven adequadament). Espectacular. Ens va regalar "Bloodbeat” als nostàlgics ("this is an old song", va dir la criatura) , i ens va rematar als bisos amb “Hard Times”, “The magic position” i una demolidora versió de “The City”
Rendits als seus peus.
Sé que no em fareu cas. Però si torna en concert, aneu-hi.
Us deixo una crítica del concert de Madrid del dia següent (totalment aplicable al de Barcelona)

(Gràcies Cristina per les fotos. Tu si que tens un mòbil amb càmera)

59ª edició Donostia Zinemaldia

2011-10-20T13:11:00.000+02:00

Un altra any, escapada a Donostia aprofitant que es fa el festival de cinema. Crec que ja ho he dit per activa i per passiva: per mi és l’escapada ideal. Una ciutat preciosa per passejar (i menjar) i cinema. Si, allà sóc feliç.
Va ser breu, però vam tornar amb 4 pel•lícules al sac. I totes més que recomanables.

“Las razones del corazón” de Arturo Ripstein. Segona pel•lícula que veig del director. Peculiar la seva manera de narrar les històries. Melodrama en blanc i negre , amb un ritme lent, que es basa molt lliurement en la història de Madame Bovary, al voltant d’una mestressa de casa angoixada per una vida mediocre que s’obsessiona amb el seu amant. Excessiva en alguns moments, un cop entres en el to és absolutament espectacular i colpidora. Hi ha frases del guió que encara em ressonen al cap.

Kiseki (I wish), del director Hirokazu Kore-eda. La pel•lícula explica la història d’un nen de 12 anys que només té un desig: tornar a reunir la seva familia, separada després del divorci dels seus pares. Vagi per davant que sóc fan d’aquest director , capaç d’explicar històries aparentment petites i quotidianes i fer-les grans. ( Si no heu vist encara “Nadie sabe” o “Still walking” esteu badant). La pel•lícula és una perla. Un conte deliciós. (Un altre persona hauria fet d’això una història ensucrada insuportable. Ell ens explica una història preciosa i tendra) Fan absoluta. Si s’estrena penso portar els meus nebots a veure-la.

“The days after”, també del director Hirokazu Kore-eda. Episodi per una sèrie de televisió que vam tenir el luxe de veure en pantalla gran i presentat pel propi director. Història trista, amb component sobrenatural i/o de misteri, d’uns pares afectats per la mort d’un fill. Tornem al mateix punt d’abans: una radiografia de la quotidianitat entranyable. Per mi, un narrador excel•lent.

“Shame” del director Steve McQueen. La pel•lícula es vendrà, segurament, com la història d’un addicte al sexe explicada de manera explícita ( incommensurable Michael Fassbender, en el sentit més ampli de la seva interpretació). No us quedeu amb l’anècdota. “Shame” és molt més. De fet, el tipus d’addicció és el de menys. El tema és la soledat, el dolor i la impotència d’uns personatges atrapats per unes circumstàncies que segurament no són culpa seva. Crua, incòmode i dolorosa, però imprescindible. Moltes ganes de repescar la seva pel•lícula anterior, “Hunger”, que encara no he vist.

( A veure si l'any vinent hi podem tornar....)

El árbol de la vida

2011-10-12T09:30:00.001+02:00

“El árbol de la vida” ens explica la història d´una família d'un petit poble de Texas en els anys cinquanta, que segueix el transcurs vital d’un dels fills de la família: innocència , desil•lusió , ràbia, entrada a la maduresa, complicades relacions paterno-filials, tot es va desfilant mentre es plantegen certes preguntes sobre l'origen i significat de la vida.
Pel•lícula entranya, amb un llenguatge, un estil narratiu molt especial, que fa que l’adoris o l’odiïs. La polèmica ha estat servida a les sales de cine. És impressionant la manera de narrar les relacions familiars a partir d’imatges. La part central de la pel•lícula és excel•lent. Per desgràcia, personalment penso que l inici i , sobretot, el final, espatllen el conjunt. Al director se li escapa de les mans i li surt la vena pedant, amb certes reflexions teològiques, filosòfiques o com carai se’n vulguin dir. A mi, certes interpretacions se m’escapen.

Postals vacanceres: vicis quan estàs visiting puestus

2011-10-10T09:30:00.000+02:00

(Arròs caldós amb xipirons. Menú degustació al Bodegón Alejandro. No hi ha paraules...)

(vermut a Cavtat. Llàstima que no tenen costum d'olivetes..)

(Pizzes amb gall d'indi i pernil croata a Dubrovnik)

(cerveseta a Dubrovnik. Psé)

(Gelats a Dubrovnik. Estil italià. Tiramisúi avellada. Mmmm...)

(Arròs amb bacallà i fonoll de mar i arros a la marinera. Dubrovnik. Es-pec-ta-cu-lar)

(Rissoto amb gambes a l'illa de Lokrum)

(Martini blanc. Vermut a l'illa de Lokrum. Llàstima de les olivetes)

(Pollastre a la brasa amb salsa de soja i pinya. A Lapad. Dubrovnik)

(Gelats d'estil italià. Straciatella i xocolata i straciatella i vainilla(?) A Lapad. Dubrovnik)

(Iced Coffe. Un dels meus primers intents frustrats de demanar un cafè amb gel. A l'illa de Lokrum. Al final ho vaig aconseguir)

(Aperitiu a Dubrovnik. Paté de tonyina)

(Calamars i gambes amb salsa de tomàquet especiada i olives. Lapad. Dubrovnik)

(Musclos a la provençal i vinet blanc. Lapad . Dubrovnik)

(Cervesa i mojito a Lapad. Dubrovnik)

(Calamars a la planxa. Mira que és senzill i mira que em perd aquest plat)

(Broquetes de kebab a la brasa. Marràqueix)

(Variat d'entrants marroquins. Marràqueix)

(Couscous amb verdures i polllastre. Marràqueix)

(Pastilla amb poma i formatge de cabra. No, jo no ho vaig tastar. Marràqueix)

(Amanida marroquina i olivetes. Marràqueix)

(te marroquí i cafè. Marràqueix)

(Calamars i gambes. En un "chiringuito" de la plaça Djema el Fna. Marràqueix)

(entrants En un "chiringuito" de la plaça Djema el Fna. Salsa picant, olives i pa. Marràqueix)

(Tajín de pollastre, amb llimoma i olives. Plat nacional. De vici. Marràqueix)

(Sopa Harira. De llenties, típica del Ramadà. Marràqueix)

(Te marroquí, suc de taronja i pastanaga i suc de taronja i cogombre. Recuperació. Marràqueix)

(Esmorzars al Riad. Sense paraules... Marràqueix)

(Couscous de verdures, tajín de pollastre i tajín de kefta. La triada nacional. Marràqueix)

(te marroquí i pastetes. Sucre en dosis extra. Marràqueix)

Postals vacanceres: pipes casolanes

2011-10-07T09:30:00.001+02:00

(collir una flor)

(treure les pipes)

(posar-les al assecador amb sal i aigua)

(i a degustar-les)

Un luxe...

Postals vacanceres: visiting puestus

2011-10-05T09:30:00.002+02:00

Gairebé ni recordem les vacances… Post per fer memòria (i intentar no oblidar-ho)

(Platja de Canet de Mar. Nebot requeteguapo a la sorra)

(Donostia. Clima basc i surf)

(Donostia Zinemaldia. La felicitat absoluta)

(Marràqueix. Contrastos de vehicles)

(Marràqueix. Plaça de Djema el Fna. La bogeria absoluta)

(Marràqueix. Minaret de la Koutoubia)

(Marràqueix. Riad on ens allotjàvem. Un luxe..)

(Marràqueix. Combo de detalls)

(Dubrovnik. Posta de sol a Lapad)

(Carrerons de Dubrovnik)

( Illa de Lokrum. Mar mort)

(Dubrovnik. Teulades)

(Cavtat. Economia sumergida)

(Illa de Lokrum. Factor 15 vs Factor 50 )

(Lapad. Dubrovnik. Hotel amb piscina i vistes)

(Illa de Lokrum. Prohibit fumar en pipa)

(Dubrovnik. Vista des del Fort Royal)

Meravelles de l'enginyeria: andròmines 2

2011-09-30T09:30:00.000+02:00

12ª Cursa andròmines a Sant Salvador de Guardiola. Aplaçada pel mal temps a l'agost. I amb repetició de participació familiar .
El vehicle només ha petit unes petites modificacions respecte l’edició anterior....

Però enguany hi ha hagut més emoció per dir-ho finament...

Balanç: un esquinç al braç, uns quants blaus i pelades i el premi a la castanya més castanya.

I l’any vinent s’haurà de fer un vehicle nou....

(Qui ho diu que no es prenen la cursa seriosament? Per cert, el video ha sortit a Zona Zaping))

Semiòtica: el concurs. La votació

2011-09-26T09:30:00.002+02:00

Reiniciem màquines després d'uns breus minuts musicals. I no se'ns acut millor manera de fer-ho.

Senyores i senyors, ha arribat el moment que tots estàveu esperant. La votació del concurs.
Les normes són:
- Cada fotografia presentada va acompanyada d’un número que la identifica a dalt i la informació del lloc i l'autor de la fotografia a sota.
- Cada votant escollirà les 3 fotografies que li semblin millors, ordenant-les de major a menor preferència i publicarà el seu vot en forma de comentari en aquesta entrada. Per exemple, si algú vota: “foto nº1, nº6 i nº4” , al fotografia 1 rebrà 3 punts, la 6 en rebrà 2 i la 4 en rebrà 1. Si algú vota menys fotos , els punts es reparteixen. (és a dir si només es voten 2 fotografies , per exemple, la primera rebrà 2 punts i la segona 1. Si se’n vota només 1, en rebrà només 1)
- No s’accepten vots d’usuaris anònims. Assegureu-vos que amb el comentari l’equip del Guaitatu sàpiga qui sou ( si no, no es comptabilitzarà el vot). Només s’accepta una votació per persona. Tothom és lliure de votar les fotografies que més li agradin. Però els recordem que votar només les captures pròpies queda lleig. I tothom és lliure d’intentar fer trampes per guanyar el concurs, o convocar a parents, amics i coneguts per tal que el votin, però això encara queda més lleig ( queda millor negociar amb l’equip del Guaitatu, si tantes ganes hi ha de rebre un sopar “gratis”)
- En cas d’empat en el resultat, l’equip del Guaitatu decidirà el desempat per decret llei.
- La data límit per rebre vots és el diumenge 9 d'octubre.

Aquí els deixem les obres que participen. ¡Hagan juego! (i agafin aire, que hi ha material per estona)

nº 1
(Restaurant de la plaça Santa Ana, Gran Canaria. Gentilesa de la Silvia)

nº 2(Restaurant Quei, Besalú. Gentilesa de la Valentina)

nº 3(Bar de la plaça Llibertat de Besalú. Gentilesa de la Valentina)

nº 4(La tasca, Rajadell. Gentilesa de la Silvia)

nº 5(BcnStyle, Barcelona. Gentilesa de el bandero )

nº 6(La Sibil.la, Lleida. Gentilesa de la Treisi)

nº 7(Restaurant Sibar, Manresa. Gentilesa de l'Alba)

nº 8(La Rosa Negra, Barcelona. Gentilesa de la Sr. Pepi Toria )

nº 9(Restaurant de l'Àvia, Tossa de Mar. Gentilesa de l'Evita)

nº 10(Restaurant de Tossa de Mar. Gentilesa de la Zonia)

nº 11(Restaurant centre comercial Diagonal Mar, Barcelona. Gentilesa de la Zonia)

nº 12(Restaurant La Polpa, Barcelona. Gentilesa de la Sra. Pepi Toria)

nº 13(Restaurant Paco, Talarn. Gentilesa de el bandero)

nº 14(Museu Thyssen, Madrid. Gentilesa del Juanma)

nº 15(Museo Cerralbo, Madrid. Gentilesa de la Cristina)

nº 16(Mercado Fuencarral, Madrid. Gentilesa del Juanma)

nº 17(Centre comercial La Roca Village, La Roca del Vallès. Gentilesa de la Cristina)

nº 18(Hotel Abanico, Sevilla. Gentilesa de la Zonia)

nº 19(Restaurant Cal Pep, Barcelona. Gentilesa de la Cristina)

nº 20(Biblioteca Nacional, Madrid. Gentilesa del Juanma)

nº 21(Bar de Tossa de Mar, gentilesa de l'Evita)

nº 22(Vaixell Martí Soler de Balearia. Gentilesa del Lluís C.)

nº 23(Restaurant Bodegón Alejandro. Donostia. Gentilesa de l'Álex)

nº 24(Café Bar Viena. Donostia. Gentilesa de l'Álex)

nº 25(Can Julià. Sant Feliu de Guíxols. Gentilesa de l'Álex)

nº 26(Temple de la Sagrada Familia de Barcelona. Gentilesa de la Marta)

nº 27(Restaurant Es Llaut. Maó. Gentilesa del Lluís C.)

nº 28(Restaurant DOD. Sant Joan de Vilatorrada. Gentilesa del Joan V.)

nº 29(Vaixell Jacob. Holanda. Gentilesa de l'Ester C.)

nº 30(Museu Pergamo. Berlín. Gentilesa de la Marta)

nº 31(Museu NEMO. Amsterdam. Gentilesa de l'Ester C.)

nº 32(Hotel Binimar. Ciutadella. Menorca. Gentilesa del Lluís C.)

nº 33(Creperia Le P'ty Mon. Barcelona. Gentilesa del Sr. acolostico)

nº 34(Parc d'Atraccions d'Efteling. Holanda. Gentilesa de l'Ester C.)

nº 35(Bar al c/ Pere IV de Barcelona. Gentilesa del sr. acolostico)

nº 36(Bar Calders. Barcelona. Gentilesa de Toliol)

nº 37(Lloc indeterminat de Bangalore. India. Gentilesa del sr. Lemming)

nº 38(Creperia Annaick. Manresa. Gentilesa de l'Alba)

nº 39
(Restaurant "Schönes Leben", Hamburg. Gentilesa de la Marta)

nº 40
(Einstein Kaffe. Berlin. Gentilesa de Toliol)

Apa... a votar!

I van tres...

2011-09-18T09:30:00.001+02:00

Doncs si. Ja n’ha caigut un altre.
Al Guaitatu tornem a estar d'aniversari (i ja en van 3)

I tenim intenció de seguir, si el temps i l'energia ens acompanyen.

Gràcies per sintonitzar-nos.

Sopa de Cabra

2011-09-12T00:20:00.003+02:00

La passada diada vam anar de concert. L’últim concert a Barcelona de la gira de celebració del 25è aniversari de Sopa de Cabra.
Per una banda hi havia moltes ganes d’anar-hi ( l’excursió amb part del acolla pessigolla prometia, per una altra feina una mica de mandra. El xou que es va acabar organitzant amb els 3 concerts i les dificultats per comprar les entrades no van ajudar gaire (per cert, el diumenge el Sant Jordi no estava ple. Hi havia molt bona entrada, però o hi va haver una passa molt gran que va causar moltes baixes o no s’havien esgotat les entrades ). Ens ho vam prendre com un exercici de nostàlgia.
Espectacle de gairebé 3 hores concebut per fer un regal als fans. Bon ofici dalt de l’escenari per part dels músics i sorprenent la forma i el nivell d’en Gerard Quintana (que va aguantar el ritme la mar de bé). Repàs exhaustiu de la seva discografia i entrega per part del públic ( que venien més que convençuts de casa). Va ser curiós comprovar que realment la base de la seva música és el rock clàssic dels 70s, cosa que fa que les cançons sonin igual de vigents ( o de retros) que fa 20 anys.

Però....
Si, tinc uns quants “peròs”.
La qualitat del so va ser nefasta. I em sembla imperdonable. Pel preu de l'entrada, un concert preparat amb tant de temps i sent el tercer en el mateix espai, no permet cap excusa possible. A més, sabem del cert que al Palau Sant Jordi els grups poden sonar la mar de bé (per desgràcia dels Sopa de Cabra, l’últim concert que havia vist allà va ser el dels Arcade Fire. Les comparacions són odioses)
La química entre el Gerard Quintana i el Josep Thió és nul•la. I es nota. Es notava distància dalt de l’escenari. Això fa que tot el muntatge semblés una mica fred. Correcte, però fred. Era un concert pensat, no sentit. Un producte preparat per acomplir.
Quan es fa un concert de més de dues hores és impossible mantenir el ritme alt tota l’estona. Per força hi ha d’haver alts i baixos. Jo hauria preferit un concert un pèl més curt i més intens. En alguns moments l’espectacle decau i inevitablement surts del concert.
Definitivament m’he fet gran pels rituals dels concerts d’ “estadi”. El tema dels bisos (que de vegades es veu molt forçat), les arengues i discursos dalt de l’escenari (i les reaccions de masses del públic) ... Em fan mandra (i no m’arriben. No puc evitar mirar-m’ho des de lluny) I el discurs polític, aprofitant que era la diada, doncs un pèl oportunista (i si, ja sé que la situació està per fer mítings i discursos, però tots tenim memòria i sabem d’on venim i per on hem passat) . Sobtava una mica veure al Gerard Quintana recuperant els texans i la samarreta roquera de l’armari per reprendre un personatge que ja no fa servir.
En definitiva, un concert que estic convençuda que va deixar contents a (gairebé) tots els assistents. Però per mi, el millor la companyia. I el sopar “Sopa” previ per preparar el concert. Allà si que ens ho vam passar pipa.

Fora de servei

2011-08-27T09:30:00.000+02:00

Temporalment. Al Guaitatu fem una pausa publicitària.

(la vida ociosa ens reclama)

No s'oblidin de seguir sintonitzant-nos.

Vicis 35

2011-08-24T09:30:00.000+02:00

Mochi de maduixa acompanyat de tiramisú de té verd. Al Miu.

(donat que l’horari d’aquest mes no ens permet dur a terme vida cultural, la duem gastronòmica. Què carai…)

Semiòtica 25

2011-08-22T09:30:00.002+02:00

Mentre restem a l’espera de l’arribada de més material pel “fantasbulós” concurs que ha organitzat l’equip del Guaitatu ( ... espavilin. Que hi ha una participació alta i la competició serà dura), els presentem una petita mostra de captures que no entren a la competició.
No, no són les millors, potser. Les bones estan reservades. Però juntes fan patxoca.

(Restaurant Setè Cel, Barcelona. Collita pròpia)

(sala Underground. Barcelona. Gentilesa de l'Álex)

(Restaurant Pizzanostra, gentilesa de l'Álex)

(zona de Picnic de Gouda, Holanda. Gentilesa de l'Ester C.)

(Restaurant Tagliatela. Gentilesa de l'Álex)

(Restaurant Estel de Gràcia, Barcelona. Collita pròpia)

(Cova d'En Xoroi. Menorca. Gentilesa del Lluís C.)

(...incapaç de recordar el local (s'accepta ajuda). Collita pròpia )

(Restaurant Batik, Barcelona. Collita pròpia)

(Færgekroen Bryghus del Tívoli. Copenhaguen. Gentilesa del sr. acolostico)

Vicis 34

2011-08-18T12:23:00.002+02:00

Gintonic de Tanqueray Ten amb mandarines xines i Nordic Mist, contundent (i curiosa la manera de servir la tònica, regalimant per una cullera) (al Bar Calders)

Gintonic de nº 209 amb twist de llima i llimona i tònica Fentimans, ginebra seca i un pèl cíticra. Intens (al Maumau)

Gintònic de Hendrick's amb cogombre i tònica Fever (combinació ja coneguda, a Las Guindas)

(comença a ser urgent fer el curs de cata)

Santoral

2011-08-12T09:30:00.000+02:00

Amb una mica de retard, hem tornat a celebrar Sants Lluïsos i Santes Annes. Amb una fideuà casolana que feia caure d’esquena (que ja comença a ser una tradició).

Yummy...

(us he estalviat les fotos del vermut previ , l’amanida i les postres. Algún dia morirem d’un empatx a Cal Mateu...temps al temps..)

Vicis 33

2011-08-10T09:30:00.001+02:00

I seguim amb la cata...

Gintònic de London Gin amb tònica Nordic Mist i canyella. Casolà. El lloc i la companyia el fan immillorable.

Gintonic de Martin Miller’s amb tònica Fever Tree Mediterranean i menta. Suau i molt floral (degut a la tònica).

Gintònic de Gin Platu (ginebra gallega, estil London dry, relativament nova) amb tònica Fever Tree i twist de taronja i llimona. També suau. Entra bé.

Gintonic de Magellan Gin amb canyella i twist de taronja (bo. Però amb canyella, prefereixo el de Brecon)

Beginners

2011-08-08T09:30:00.001+02:00

Una de les poques escapades que hem pogut fer al cinema, que tenim molt abandonat últimament, ha estat per veure “Beginners”, de Mike Mills. La pel•lícula ens explica la història d’Oliver (Ewan McGregor) i les seves dificultats per comprometre’s arran de la seva relació amb l’Anna, una actriu impulsiva que coneix en una festa poc després de la mort del seu pare, que feia poc que li havia confessat la seva homosexualitat. Melodrama intimista amb certes pretensions poètiques, que ens mostra la relació de dues persones ferides, amb totes les seves càrregues personals, incapaces d’avançar cap allò que volen. Film interessant, emotiu, força cru, amb uns actors excel•lents (si, ens agrada molt l’Ewan McGregor al guaitatu)però una mica fallit per mi. El director abusa un pèl dels flashbacks. Hi ha algun personatge estranyament grotesc, tirant a esperpèntic ( Andy, l’amant del pare) i un cert abús d’imatges estil videoclip , que a mi em va semblar que tenien una pretensió esteticista excessiva ( una mica a l’estil de “Réquiem por un sueño”, per tal que us feu una idea. Tot i que les dues pel·lícules no tenen res a veure). Crec que el meu estat de cansament no va ajudar a valorar la pel•lícula ( que vaig trobar un pèl lenta, però no en el bon sentit de les històries explicades amb calma).

Recomanable per veure un dia a casa, un dia que es té l’estat anímic propici. I tenint clar que no és una comèdia romàtica.

Festival Pròxims

2011-08-04T22:35:00.003+02:00

Com que la prova del FIB va ser superada amb èxit, al cap de 4 dies una part del comando FiberFib tornàvem de minifestival, al Poble Espanyol. Festival Pròxims, creat per promocionar i donar espai a l’escena musical catalana (o dels països catalans o de per aquí a la vora, el que preferiu). I entre el preu de l’entrada i l’ubicació dels concerts, difícil dir que no. Per motiu d’horaris laborals em vaig perdre Anímic i el Petit de Cal Eril. Però quan va començar Mujeres ja estàvem en posició (amb tots els efectius replegats, que al final érem uns quants). Grup interessant, que es va disculpar per no haver pogut fer proves de so (de fet, el so va ser la nota negativa de tota la vetllada. Nefast) . Toquen prou bé, però cal que posin remei a les mancances vocals del cantant (no és que no canti bé, a les primeres cançons. Però li falla la tècnica i a mesura que avança el concert li comença a fallar i fa patir, la veritat).
Després van venir Mishima, grup que, tot i que ho he intentat alguna vegada, en disc no han aconseguit captar la meva atenció (em semblen avorridots) . Grata sorpresa: en directe guanyen en força i contundència (tot i que no seran segurament el meu grup de capçalera) . Per desgràcia la qualitat del so no millorava...
Seguidament, Standstill. Moltes ganes de veure’ls (ja que en tenia referències excel•lents). I per sort per tots plegats, referències confirmades. Apuntadissim com a grup a seguir. Excel•lent la veu d’Enric Montefusco, que supera problemes de so i el que faci falta. I les lletres, una perla. A la llista de directes a veure en recinte tancat (llàstima del concert del Palau de la música, llàstima...) .
Per acabar la festa, Antònia Font. Els acabàvem de veure feia 4 dies a Benicàssim. I el procés, pel que veig, és sempre el mateix. Inici discret, com que no t’enganxa ( sobretot després del que hi havia hagut abans), però mica en mica, van calant. I el bonrollisme de les seves cançons se’t posa a dins i t’atrapa. La veu de Pau Debon potser va una mica justa, però se li acaba perdonant. Crec que és impossible no sortir content d’un concert seu.

I cap a casa amb un somriure d’orella a orella…

FIB 2011

2011-08-03T10:53:00.005+02:00

Amb cert retard anem a per la crònica del FIB 2011. (costa trobar temps, costa...)
Escapada intensa, planificada des dels mes de gener. S’agafava amb ganes per una banda, però amb les expectatives baixes i cert recel per una altra (que això de conviure amb una massa d’anglesos imberbes borratxos de bones a primeres no sembla gaire estimulant) . A aquestes alçades encara s’estan valorant els danys col•laterals físics i mentals que ha provocat. Em temo que hi haurà llacunes de memòria. Espero que el comando Fiber 2011 m’ajudi a omplir-les.
L’excursió comença sota la pluja (com a mínim al Poble Sec), tren i un segon esmorzar del dia al Rocco ( mira tu que resulta que no és un bar imaginari). Després d'una patida de Tetris per posar-ho tot a dins del cotxe,breus minuts de cua i s’enfila l’AP-7 i avall que fa baixada. A l’hora de dinar, ja en posició . Reconeixement de l’apartament ( petit, però mono. Sembla que la tria ha estat bona). I es começa a intuir la magnitud de tot el que ens vindrà a sobre (amb la “marabunta” que està arrasant, literalment, el supermercat). Després d’una “breu” volta de reconeixement involuntària per Benicàssim (qui diu que necessitem mirar un plànol?) , arribem al recinte del festival. Cua per canviar l’acreditació ( algú ha dit Port Aventura?) i cap a dins. Comença l’espectacle...

Dijous 14
Arribem per sentir l’última cançó d’Anna Calvi a l’escenari FiberClub (ni remota idea del que ens depararia aquest escenari més endavant). Una llàstima. Sonava bé . Queden ganes de veure-la. I direcció cap a l’escenari Maravillas a veure la nena mona del moment, Russian Red. Canta bé i canta maco. I és mona. I ben acompanyada a l’escenari. Tot i que fa per escenari tancat , quedava una mica estrany veure-la, de dia, en un escenari tan gran (llàstima no haver anar al seu concert al Palau). Després Paolo Nutini allà mateix. Tot i que al començament semblava que bé, definitivament no és per mi. Bona veu, pinta d’actor de “Senación de Vivir” i estil musical molt indefinit (a moments cantant pop per adolescents, a moments crooner, a moments ..). Puff. Parada tècnica d’avituallament (alimentari. Les de rehidratació, impossibles de comptabilitzar) i direcció al FiberClub un altre cop per veure Dorian (crec que no va ser un mal concert. Però és que a mi no m’entren. La veu del cantant no em motiva gens. No hi puc fer més). I al mateix escenari, seguidament Crystal Fighters: el horror, ¡el horror! . Una llàstima. Excel•lent concert, però en un escenari massa petit per l’afluència de públic (impresentable). Primer concert que la gent ens espatlla (i no va ser l’últim) . Ens aproximem a l’escenari Fiberfib a veure Jack Beats (i veure com està ja el personal) i diria que passem al FiberClub per veure Guille Milkyway Dj una estona. Retirem del recinte amb el que serà l’himne del festival sonant de fons : “Maria, Maria Psicodélica”

El dia més fluix musicalment parlant. I tot i així, satisfets cap a l’apartamet.

Divendres 15
Arribem al recinte a les 7 de l tarda per començar amb Atom Rhumba a l’escenari Maravillas. (bé. Bon començament. Els concerts de primeres hores, asseguts amb una cervesa a la mà, són un luxe). Pas per Ainara LeGardon al Fiberfib (força bé. Tot i que he hagut de tibar de l’Spotify per recordar què toquen). I direcció al Maravillas per veure Nudozurdo, una de les grates sorpreses del festival. (apunteu el nom). Aquí el grup se separa momentàniament, mentre alguna es dirigeix a veure el Brandon Flowers , la resta cap a The Undertones (Uns supervivents fent-nos passar una molt bona estona). Avituallament ràpid i reagrupament, i direcció a veure Elbow al Maravillas ( un dels concerts més esperats per alguns). Decepció, no per l’actitud dalt de l’escenari, si no per la de baix. Segon concert que el públic ens espatlla (de manera escandalosa). Una llàstima. Esperem poder refer-nos al cicle “imprescindibles”. Allà ens quedem a l’espera del concert de The Strokes (movent-nos de posició i descobrint un lloc on poder veure els concerts sense patir per la integritat física). Psé. Reconec que a una servidora li va venir una “pájara” justament aquí. Però és que tot i que hi ha alguna cançó que m’agrada força, alguna cosa no m’acaba d’enganxar i no van aconseguir captar la meva atenció (l’actitud dalt de l’escenari no ajuda gaire). Alguns sortim abans que no acabin per apropar-nos a veure el James Murphy punxant al Fiberfib (durillo. No especialment accessible). Un cop reagrupats, direcció al FiberClub (No sabíem què estàvem fent.... inconscients) i a trencar la nit amb la sessió de Ramón Noguera i Optiman (Mondo sonoro Dj) i després DJ Rojiblanco .... Impossible sortir d’allà... Si, arribada a l’apartament amb llum de dia... I no seria l’últim ...

Dissabte 16
Tot i que el comando FiberFib està una mica damnificat del dia anterior, comencem amb ganes amb Nadadora al Fiberfib (també els seguirem la pista. Potser els falta rodatge, però prometen). Seguidament al Maravillas, Tame Impala ens avorreixen una mica. Astrud & Col•lectiu Brossa fan d’Astrud al Fiberfib (no són el meu estil. Però els reconec el mèrit). I després tornem al Maravillas per veure Lori Meyers. Sorpresa. Per mi desconeguts (i anant amb poques expectatives) , ens van fer passar una estona “stupenda”(si senyor). Avituallament, i a l’espera dels Arctic Monkeys al Maravillas ( perpetrats al costat de la torre de so per evitar patir per la nostra integritat física). Concert on el cantant va abusar excessivament de les pauses “melodramàtiques” enmig de les cançons. I potser caldria millorar el tema de l’interacció amb el públic. Però a mi m’agrada el que fan. És així. I aquí ens quedem a l’espera de veure Primal Scream (amb certs dubtes de veure què ens trobarem i com). Sorpresa. Probablement van fer el que fan sempre, però la mar de bé. I el comando FiberFib va oblidar per uns moments el cansament del dia anterior. Tant que s’acaba la jornada un altre cop al FiberClub amb el DJ Amable (el FiberClub és com un forat negre que et xucla).

Diumenge 17
Sense saber com ens plantem a l’últim dia del festival. Per una banda moltes ganes ( per mi, el dia més esperat musicalment parlant), per l’altra, gens ni mica ( curt, s’ha fet curt). Després de les compres pertinents de merchandising, comencen alguns amb The Coronas, d’altres amb Antonia Font al Fiberfib (airet, poca gent, asseguts amb una cervesa i música de bonrollisme . Si això no és la felicitat...). Després ens dirigim al Maravillas a veure CatPeole (dons mira tu que no sonen gens malament. Sorpresa. També els apuntem). Després, al FiberClub, Veronica Falls (a mi no em van entusiasmar especialment). Primeres mostres que el dia seria més tranquil a nivell de gent i més fresc a nivell de clima (alguns escenaris, abaixant pantalles per l’aire). Parada per avituallament (déu meu, maleït couscous, quin ensurt!) i direcció al Maravillas, d’on no ens pensàvem moure en una bona estona. Nervis, nervis... i finalment, la P gegant a la pantalla. Per fi Portishead, oferint-nos un espectacle rodó, cru i dolorós, però meravellós alhora , amb una Beth Gibbons esplèndida. No va ser el concert de l’auditori del Parc del Fòrum de fa uns anys. Però gairebé. Pell de gallina. I si no estàvem prou sacsejats encara, després Arcade Fire. Tampoc va ser el concert del Sant Jordi de fa uns mesos, però gairebé (realment val la pena poder veure bé l’escenari, per gaudir del xou que organitzen). Tenen la màquina perfectament rodada, i les cançons són infalibles. Himnes èpics que t’arrosseguen. Esperem que l’èpica no se’ls escapi de les mans. És difícil descriure l’estat d’ànim que et queda després d’aquests dos concerts seguits (senyors programadors del FIB, això no es fa!).
I clar, malgrat que l’endemà tocava llevar-se d’hora per deixar l’apartament, no podíem acabar el festival sense passar a acomiadar-nos de l’escenari FibClub, aquest cop amb l’Aldo Linares fent de les seves. Volíem plegar d’hora. Però tal com deia la meva àvia, “de bones intencions l’infern n’és ple”.

En resum, sorpresa majúscula: si, el FIB està ple de guiris beguts i passats. Però la logística està ben preparada. El so es bo, el desplegament de barres, parades de menjar i WCs és gran i, amb alguna excepció, pots fer-te el teu festival sense que te l’espatllin. I fer-te la festa a la teva mida.

I si a més et programen Portishead i Arcade Fire, què més pots demanar?

#FIB 2011 off line
Música apart, el FIB 2011 serà recordat, com no, per l’himne “Maria! Maria Psicodélica!”, pels brindis “one more time”, pel, ja clàssic, “no hay huevos”, pel "Esta mañana no era hoy, sino que era ayer”, per les classes pràctiques de com distingir un guiri i un patri per la forma de portar la cervesa, que ja hem après que “la cerveza se protege con la vida” (que no vaig tirar la cervesa a terra, carai!), per les sortides de sol acompanyades de London Gin, per “o me das jamón o organizo una acampada en tu cama que será trending topic”, per la histeresis i les 3-4 hores dormides de mitjana, pels intents frustrats de lectura a la piscina, pels #shortsshorts, per “el #FIB2011 es como el infierno, no se puede ser bueno “i la seva Postal Conga Service, per l'agument de consum de Red Bull d'algun(e)s a mesura que avançaven els dies, pels conductors #machotesconbermudas que ens porten a dinar a Molins d’una tirada, pel, doncs si, #peroquèbéqueenshohempassatalFIB i pel “què? Repetim l’any vinent?”

...aix...

Manel

2011-07-27T09:30:00.001+02:00

Dilluns de concert, pseudo auto regal d’aniversari . El passat dia 11 ens vam apropar al teatre Grec per veure els Manel en concert, uns dels nens mimats actuals de la música en català.
I mira, surts del concert alegrant-te que siguin els nens mimats, que els vagi bé i que omplin i esgotin entrades en temps rècord. Per què si. Per què ho fan refotudament bé. Toquen bé i toquen maco. I tenen lletres que, per bé o per mal, generacionalment ens toquen de ple. Però és que, a més, les fan refotudament bé, les lletres (explicar coses tan grans a partir de cosetes tan petites i quotidianes). I les introdueixen amb gràcia , i es posen el públic a la butxaca. Tot i que el públic ja ve entregat de casa. I és que tenen dos discos, però ja tenen infinits himnes. I el públic català, tan sobri i fred, s’aixeca i aplaudeix i canta i crida (i si, això sobta, però ens n’alegrem)
Però és que ho fan refotudament bé.
I que duri.

Vicis 32

2011-07-26T09:30:00.001+02:00

A la que una es despista s’acumula la feina i no es dóna l’abast. L’estudi de camp ha obert fronteres i abasta altres límits.

Gintonic de G'Vine Novaison amb kiwi (seca i molt aromàtica. Per amants de gustos intensos) i de G'Vine Floraison amb raïm (més suau en boca). Al Es Blanc de Blanes. (Llàstima de la tònica Schweppes, que no és de les meves preferides)

Gintonic de Plymouth amb menta i twist de llimona (al fons). Molt refrescant, amb la menta. Acompanyat de Gintonic de Bulldog amb regalèssia (en primer terme) i un gin de Seagram’s Gin amb twist de taronaj i canyella. Al Maumau, com no.

(fotografia feta per una professional, per cert)

Gintonic de Hendrick’s amb cogombre i pètals de rosa al Maumau (molt potenciat el gust del cogombre en aquest cas)

Elaborar un rànking comença a ser complicat…

Contra la democràcia

2011-07-25T09:30:00.000+02:00

Ja fa dies que ens vam apropar a la sala Beckett a veure “Contra la democràcia”. Vagi per davant que una servidora és fan dels textos que ha llegit de l’autor i que farà un comentari (encara més) parcial (dels que acostuma a fer). A veure com ens en sortim, que ja sabem que a certs lectors del blog l’obra no els va agradar gaire (per no dir gens).

L’obra que ens ocupa forma part d’una trilogia ( de moment) . Una servidora ha tingut el plaer de llegir els altres dos textos (“Contra el progrés” i “Contra l’amor”). Hi havia moltes ganes de veure “Contra la democràcia” precisament per tractar-se d’un text desconegut i pel (casual) context sociològic que estem vivint en aquests moments. 7 textos que es mouen entre el teatre polític i el Grand Guignol. L’estil és marca de la casa: mala llet, cruesa i humor (de vegades negre, de vegades àcid) en la meva opinió, més mesurat i ben col•locat que a “Contra el progrés” (si, fa menys riure). 7 històries que reflexionen sobre la paraula “democràcia”, el seu ús i abús des del seu sentit més ampli. Els punts d’humor grotesc personalment em costen més i no tots els fragments funcionen igual. Però , com sempre, les anècdotes argumentals em semblen absolutament genials. Pel que fa al muntatge, correcte, tot i que amb certa irregularitat pel que fa al nivell dels actors (l’escena del monòleg amb la pedra no funciona. I crec que podria fer-ho si hagués estat realitzada per un altre actor). La primera escena , anguniosa, aconsegueix col•locar els espectadors en un estat d’ànim propici per la resta. Per desgràcia, l’última escena no culmina l’obra amb l’impacte que potser seria desitjable pel to de l’obra.
El que queda clar és que es tracta d’una obra que no deixa a la gent indiferent i que genera debat. I això, en els temps que corren, té molt de mèrit.
Per mi es tracta d’un graó més pujat. Text més afinat que “Contra el progrés”. I seguim amb moltes ganes de veure “Contra l’amor” en alguna sala a Barcelona ( potser el meu text preferit, per tractar un tema més proper i quotidià)

I van 30...

2011-07-22T09:30:00.001+02:00

No es celebren els 30 cada any... jo només fa 7 anys que els celebro. Per tant, les coses, si s'han de celebrar, es celebren bé. Com a mínim 3 vegades (i diria que encara me’n queda alguna més). Amics, família i feina.... Una altra edició de la Piscina Party

(si..mousse de tiramisú...Si és que tinc uns amics que no me'ls mereixo! :-D )

(la familia, en canvi, no es descompta mai amb les espelmes...)

(els companys de feina es mereixien un brindis també, que l'estiu és llarg i compliat)

Gràcies per venir i gràcies per ser-hi guap@s

Vicis 31

2011-07-20T09:30:00.000+02:00

Gelat de Wasabi acompanyat de gelat de coco amb curry.
Curiós, lleugerament picant i perillosament addictiu. al restaurant Batik.

(a veure si reemprenem el ritme del blog. Que tenim molta feina acumulada de dies)

Semiòtica: el concurs. Bases de participació

2011-07-08T09:30:00.000+02:00

(fotografia gentilesa del Geek_Teka i la Grine)

Bé, a petició popular ( i per que ens agrada posar-nos en embolics, no ho negarem) engeguem un concurs per animar la secció de Semiòtica que tanta fama ha aportat a aquest blog.
Es tracta de seguir fent fotos de senyals de WCs. I de presentar les més curioses, originals, trencadores o maques. I que els lectors votin i decideixin.

Aquí van les bases del concurs:

1 – Les fotos s’hauran d’enviar al correu del Guaitatu o al correu de l’autora del Guaitatu, correctament identificades ( local, ubicació del local i autor de la fotografia. No s’acceptaran participants anònims)
2 – Es permet un màxim de 3 captures enviades per participant. En cas de tenir més captures per compartir (la secció té previst continuar apareixent publicada), caldrà especificar quines es volen presentar al concurs i quines no.
3 – No està permès reenviar imatges que ja han estat publicades anteriorment a la secció “Semiòtica”. Han de ser captures noves.
4 – El termini de recepció comença a partir d’avui i finalitza el dia 1 de setembre. (No patiu. Us deixo tot l’estiu, amb les corresponents vacances, per estar a l’aguait)
5 – Els dies posteriors a la finalització del termini, es publicarà un post de recopilació amb totes les fotos enviades. L’enviament de la fotografia al concurs implica la seva autorització per ser publicada. En aquest post s’indicaran les bases per la votació.
6 – El premi consistirà en un sopar pagat al guanyador/a per l’equip del Guaitatu en un restaurant triat per l’equip del Guaitatu. Al sopar hi podran assistir la resta de participants que així ho desitgin ( cadascú pagant-se el seu sopar, evidentment. L’equip del Guaitatu és pobre i no rep subvencions)
Apa...
Ja tenen feina per aquest estiu...

Vicis 30

2011-07-07T09:30:00.001+02:00

Gintonic de Blue Ribbon London Gin (suau al paladar) amb poma Golden. Bo, bo.

( Tot i que no tan refrescant com el de Gin Mare amb romaní )

Semiòtica 24

2011-07-06T09:30:00.001+02:00

Seguim amb les noves aportacions a la col·lecció. La veritat és que si es visionen totes juntes, comencen a fer patxoca.
L'equip del Guaitatu està emocionat amb les aportacions dels nostres amables lectors (si és que no ens els mereixem...)

(Restaurant Mitte,Barcelona. Gentilesa de la Sandra)

(Maumau, Barcelona. Collita pròpia)

(Creperia Les 3 pommes, Barcelona. Gentilesa de la Zonia)

(Restaurant El Borinot, Peratallada. Gentilesa de la Zonia)

(Restaurant Zian, Barcelona. Gentilesa del sr. acolostico)

(Centre Cívic de Tuixent. Gentilesa de la Sandra)

(Bar Fargo, Solsona. Gentilesa de la Cristina)

(Bar Rosa Azul, Cadaqués. Gentilesa de la Sandra T.)

(Local al Raval, de nom i ubicació indeterminats. Gentilesa del sr. acolostico)

(Centre Comercial Diagonal Mar, Barcelona. Collita pròpia)

Metrópolis

2011-07-05T09:30:00.000+02:00

Divendres visita al teatre Grec per veure el mític film de Fritz Lang “Metrópolis”, en la seva versió gairebé íntegra (gràcies a una copia trobada l’any 2008 al Museu del Cinema de Buenos Aires). L’any 1933 el compositor argentí Martín Matalón va rebre l’encàrrec de l’IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique) de crear una partitura per a la versió restaurada de Metropolis de Fritz Lang (1930). La formació bcn216, dirigida per Ernest Martínez-Izquierdo interpretava aquesta banda sonora en directe.
Difícil estar per les imatges i la música alhora, però el resultat , molt interessant. I ja podem dir que hem cobert una de les llacunes cinematogràfiques imperdonables veient un film mític de la ciència ficció. ( A mes, la distòpia del Sr. Fritz Lang dóna molt que pensar en aquests temps que corren)

(i amb invitació. Si és que s’hi havia d’anar si o si)

Bosc urbà

2011-07-04T09:30:00.004+02:00

Dimecres passat va tocar jornada familiar, aprofitant que tocava dia lliure.
Si us penseu que un dia festiu en família és una cosa tranquil•la, és que encara no coneixeu a la meva família.
Visita al Bosc urbà del Parc del Forum. Tota una experiència. (Molt recomanable si no pateixis de vertigen, com és el meu cas)

Equip d’intrèpids al complert

Fent pràctiques amb arnesos, msoquetons i corrioles

Si començar ja costa així...

Walking on the wild side...

Maleïts troncs, com es movien...

Parada tècnica a 4 metres d'alçada

Pas a pas....

Millor no perdre el fil (dels peus..)

I ara què?

Algú em pot explicar què carai faig jo aquí???

Nena voladora

L'última tirolinaaaaaaaa!

I com que no n’hi havia prou, després a fer una prova de càrrega als jocs del Parc de Diagonal Mar.

I després a la platja.

No em podeu negar que m’estic guanyant el cel de les tietes sofertes....

Maleït progrés 9

2011-07-01T09:30:00.000+02:00

El viaducte ja pren forma.
Per que us feu una idea de la magnitud de la maquinaria, la grua de rodes ha necessitat 5 tràilers per portar els contrapesos i la grua. La de cadenes mes o menys una dotzena, ja que ve desmuntada ( dos per les cadenes, un per la maquin i 4 pel braç més els contrapesos.

“Juguetitos”

Vicis 29

2011-06-30T09:30:00.000+02:00

Gintonic de Seagram's amb twist de taronja.

(no arriba al nivell del Bulldog amb regalèssia, però està molt amunt a la llista. Com m'agrada el meu barri!)

Operació Bassa 2011

2011-06-29T09:30:00.000+02:00

Operació neteja bassa 2001. Feia 16 anys que no es netejava. I ja tocava.
Ara mateix hi ha uns peixos a Catalunya que són més feliços que fa una setmana...

(L'inici, "verde que te quiero verde")

(Primer pas, pescar...)

(i seguir pescant...)

(Neteja i rasca, neteja i rasca)

(Buidant. Tecnologia punta...)

(Danys col·Laterals... Diuen que és una gran portera parant galledes de...)

(La part final, la millor... Puajj!)

(Pezqueñines també, gràcies!)

( a l'espera de tornar a casa)

(Últims retocs )

(Per fi...)

(Reomplint)

(Tornant a casa, un cop neta i polida)

(Premi final a l'esforç!)

Vicis 28

2011-06-24T09:30:00.000+02:00

Un deliciós plat de pasta casolà regat amb bon vi...

I després, unes crepes dolces al Globus (xocolata amb coco, xocolata amb melmelada de taronja amarga, xocolata amb formatge i de melmelada de maduixes) regades amb vi de gel.

(i excel•lentment acompanyada. Si la felicitat no és això...)

Maleït progrés 8

2011-06-23T09:30:00.000+02:00

Les obres d’un del viaducte de la C-37 ja comencen a passar a “mayores”. Apunt de finalitzar la part superior (a l’espera de la col•locació de la biga més gran).

Petita mostra de la “petita” maquinària que es fa servir....

(fotos gentilesa del meu germà. Que mentres està allà vigilant que no se’ns incendiï la comarca...)

Vicis 27

2011-06-22T09:30:00.000+02:00

I seguim sacrificant-nos en l’estudi. Gintònic de Saffron Gin amb safrà . Un gintònic que no té gust de gintònic ( Curiosíssim )

(flanquejat per un gintònic de Gin Mare i un Dark & Stormy)

The Pains of Being Pure At Heart

2011-06-21T10:18:00.002+02:00

Ahir visita a l’Apolo per veure “The Pains of Being Pure At Heart”, que presentaven el nou disc “Belong” . Amb ganes, per les bones referències que ens havien arribat del directe del Primavera Sound del 2009 i del dia de la Música que s’havia celebrat a Madrid el cap de setmana, i per què la sala Apolo és un espai que m’encanta per anar de concerts.
Després de l’ensurt inicial ( semblava que anaven a punxar amb l’aforament) sala força plena , molta calor i cert retard en l’inici. Però va acabar no important gaire. Començant amb “Belong”, sessió d’ indie pop amb guitarres a tot drap i la sala entregada. Concert dels de sortir amb un somriure a la cara. Llàstima de la durada. Sembla ser que estem condemnats a veure concerts que duren una hora justa (si, tenen només dos discs i no precisament llargs, però sempre està bé tenir algunes versions per omplir, dic jo. Que es fa curt carai!) .
Una bona manera de començar una setmana llarga.

Contra el progrés

2011-06-20T09:30:00.000+02:00

Divendres de teatre. Cap a La Farinera del Clot per veure “Contra el progrés”. Ja coneixíem el text i n’havíem vist un muntatge anterior. Molta curiositat per veure una nova versió i per veure a un artista en acció. Exercici interessant per veure com un text es pot interpretar de diferents maneres, potenciant-ne unes parts o unes altres en funció de la visió del director. En el cas d’aquest muntatge s’ha optat per donar més èmfasi a la part humorística / satírica. Opció més que vàlida (i que segurament ajuda a què funcioni millor de cares al públic). Però no és la meva opció preferida. Personalment penso que dilueix la mala llet del text (prefereixo un muntatge més cru. Però això ja va a gustos). Mateixa postura que tinc amb els esquetxos de transició que es van col•locar entre escena i escena, útils per mantenir a l’espectador entretingut mentre es realitzaven els canvis dalt de l’escenari i que crec que van funcionar i agradar força (a mi, sincerament, em grinyolaven una mica)
A partir d’aquí, esforç i imaginació. Algunes inseguretats dalt de l’escenari per part d’alguns actors, i en alguns casos manca de contundència, però en general més que correcte. Com sempre, algunes escenes funcionen millors que d’altres. L’escena de l’estació de tren continua sent la meva preferida (trobo el text rodó). I la primera, que llegida impacta, és probablement la més difícil de dur a terme i en els dos muntatges que he vist no acaba de funcionar.

Propera parada, esperem que “Contra la democràcia” al Grec.

Vicis 26

2011-06-17T09:30:00.000+02:00

Seguim avançant en la investigació. Aquest cop, gintonic de Citadelle amb maduixots.

(I continua guanyant el de Bulldog de moment)

El petit príncep

2011-06-16T09:30:00.000+02:00

Títol: El Petít príncep (còmic)

Autor: Joann Sfar

Editorial: Salamandra

ISBN: 978-84-9838-277-8

Ja que patrocinem una col•lecció (però quin nebot més guapo que tinc #algúhohaviadedir) , ens n’aprofitem per obtenir lectures. Tenia molta curiositat per veure com se n’havia sortit Joann Sfar intentant adaptar una obra mítica de la literatura sense morir en l’intent. S’ha de ser valent per intentar traslladar en còmic la història de “El petit príncep” , una obra llegida, admirada ( per alguns fins i tot sobrevalorada) i amb una imatge universal que tothom té al cap.
Es tracta d’una adaptació literal. Sfar ha estat respectuós i fidedigne amb l’obra de Saint-Exupery. Per alguns això ha estat un error (falta de risc i de personalitat). És cert que no la porta al seu terreny. La contrapartida és que deixa intacte el missatge. És cert que no arrisca i potser no aporta res de nou (és una adaptació, no una versió), però funciona perfectament. I a nivell visual, a la tercera pàgina t’oblides completament dels dibuixos de l’original i et deixes acompanyar pel petit príncep d’enormes ulls blaus.

Té francament mèrit. A mi m’ha semblat un treball excel•lent. I ha estat un bon revulsiu rellegir aquesta història.
Per què...vosaltres sou dels que veieu un barret o una boa que s’ha menjat un elefant?

Hola a Todo el Mundo

2011-06-15T09:30:00.001+02:00

Un altre divendres de concert a la sala Music Hall de Barcelona. Aquest cop ver veure a “Hola a Todo el Mundo”, grup madrileny relativament jove que fa temps que sona com a banda revelació que s’acabarà convertint en imprescindible. Música pop folk difícil d’etiquetar (Algú va dir que era un grup de “perroflauta” per públic “no perroflauta”), amb arranjaments de violí, banjo, piano, guitarres, acordió, en alguns moments enèrgica, en alguns moments etèria (amb ambientació inclosa: de llumetes, capes fetes amb serrellets de Nadal i maquillatge). Ens ho vam passar pipa ( i ens vam treure l’espineta del divendres anterior) . Toquen bé i toquen coses que m’agraden. Els falta una mica de desimboltura dalt de l’escenari, no tant a nivell musical com a nivell “social”. Simplement que encara han de polir una mica l’interacció amb el públic (sembla que no s’acabin de creure que el que fan està bé i agrada. Se’ls nota una mica cohibits encara). I tot i així, es van posar la sala a la butxaca. Quan s’ho tinguin una mica més cregut i es deixin anar més, seran infalibles.
Un altra nom apuntat per tenir en compte.

Una altra cosa és la sala Music Hall. Interessant per fer concert de format relativament petit. I el so acostuma a ser més que correcte. Però de moment, s’hi combrega una barreja curiosa de públic que costa de definir (No sé si per culpa de les invitacions o per l’ubicació de la sala)

Los diarios de Poll

2011-06-13T09:30:00.002+02:00

Incursió improvisada al 2º Encuentro con el cine alemán, gràcies a unes invitacions caigudes del cel a ultima hora. Basada en fets reals, “Los diarios de Poll”, del director Chris Kraus, ens explica la vida de la poetessa Oda von Siering (tia àvia del director del film), que es trasllada, l’any 1914, els dies previs a l’inici de la 1ªI Guerra Mundial , a la localitat de Poll, a la costa del mar Bàltic (actual Estonia) amb el cadàver de la seva mare per reunir-se amb el seu pare, un excèntric científic que experimenta amb cadàvers animals i humans, i la seva segona esposa.

Es tracta d’una pel•lícula visualment un pèl ampul•losa , crec que pretesament, donat que crea un clima molt concret. En alguns moments apunta a imatges de gènere fantàstic. Film incòmode de veure, per la cruesa d’algunes imatges, però sobretot pel clima enrarit que transmet. Fa venir al cap la paraula “malsà”. I juga (encara que d’una manera no tant explícita) amb la idea que ja ens presentava el gran Michael Haneke a “La cinta blanca” : Una Europa vella que lluita i es desintegra, una societat corrompuda, classista, injusta, decadent, moralista i repressora que serà el germen de la generació que protagonitzarà la 2ª guerra Mundial (i l’holocaust nazi)
No és un film rodó, però tot i així és més que recomanable.

(Llàstima que no ens va donar temps de quedar-nos al col•loqui amb el director)

Españistán / Sóc de poble

2011-06-10T09:30:00.001+02:00

Entrada doble, per ressenyar les dues últimes lectures que molt amablement ens van deixar ja fa uns dies.

Títol: Españistán : este país se va a la mierda

Autor: Aleix Saló

Editorial: GLENAT EDICIONES

ISBN: 978-84-9947-175-4

Moltes ganes hi havia de llegir el nou llibre d’Aleix Saló (el seu anterior i primer lllibre, “Fills dels 80” em va fer riure i molt). Españistán és un graciós , i contundent alhora , retrat de la situació econòmica i social de l’Espanya actual. Crisis inmobiliaria, social i política, desencantament i corrupció, amb un excel•lent pròleg a càrrec de Mimesacojea. El llibre no és rodó. Personalment penso que comença bé, però de la meitat cap al final estira massa la broma anècdota i perd una mica el "punch" amb les bromes (problemes d’estructura-guió, potser). De totes maneres és més que recomanable. Probablement ja us haurà arribat o haureu vist el vídeo – animació que ha sorgit arran del llibre. Si no és així., visioneu-lo sense perdre més temps.

S’ha de seguir la pista a aquest noi. Apunta maneres de “ninotaire dels grans”.

Títol: Sóc de poble

Autors: Marta Rabadán , Raquel Corcoles

ISBN: 978-84-9947-176-1

Editorial: Surtidas

Probablement és un clar exemple de còmic dirigit a un públic molt concret. Probablement el mateix que llegeix al Juanjo Sáez, i mira sèries com Arròs Covat o Pop Ràpid . En aquest àlbum, les autores analitzen la nova “tribu urbana” dels moderns culturetes,de procedència no urbana. Amb un dibuix desenfadat i desacurat i molt d’humor, traient la punta a estereotips i exagerant situacions, analitzen i radiografien la idiosincràsia d’aquesta nova espècie . En el meu cas l’he trobat divertidíssim. I si, jo confesso: en algunes vinyetes m’he mort de riure i de vergonya alhora (de reconèixer situacions viscudes o a algú del meu entorn en elles. ...Algú ha dit gintònic?...)
Si és que se’ns veu a venir d’una hora lluny...

Ho podeu veure al seu blog.

Those Dancing Days

2011-06-08T09:30:00.000+02:00

Divendres de concert. (La descompressió del PS s’ha de fer de mica en mica).

Cap a la sala Music Hall ( que encara no coneixia) per veure Those Dancing Days, grup de noies sueques que havia creat molta expectació entre el sector masculí dels assistents. No van fer un ple ( cosa que ja anunciaven els múltiples sortejos d’invitacions dels dies previs). Sap greu dir que les noies van decebre força. Per començar, inici amb retard ( sueques amb horari canari). Les cançons estan bé i compten amb una bona veu al davant, la de la cantant Linnea Jönsson. Tot i que defensen les cançons, el so no acabava de ser rodó. Dóna la sensació que els falta cert rodatge en directe. (cal destacar que la bateria va rebre forces elogis per part de cert sector del públic pel seu bon ofici) Però sobretot, van decebre per la seva “simpatia” i manca d’interacció amb el públic i per la terrible sensació d’estar assistint a un concert- tràmit. Als 40 minuts ja van fer un avís de “pleguem” i després de dos minibisos, arribada a l’horeta justa de concert. Pim-pam. Sense contemplacions. Malauradament es nota molt quan els que hi ha dalt de l’escenari s’ho passen bé i tenen ganes que la gent s’ho passi bé o simplement estant cobrint expedient.

Esperem estar més de sort el proper divendres...

Vicis 25

2011-06-06T09:30:00.001+02:00

Seguim l’estudi de camp. Gintònic de Gin Mare amb romaní. Refrescant...

(de moment encapçala el rànking el de Bulldog amb regalèssia )

Semiòtica 23

2011-06-03T09:30:00.002+02:00

(Beer Centre, Manresa. Collita pròpia)

(local sense nom del c/ Lluís el Piadós. Barcelona. Gentilesa del Sr. acolostico)

(Primavera Sound. Fòrum de Barcelona. Collita pròpia. Iuju!)

(Fornet d'en Rossend. Carrer Calvet. Barcelona. Gentilesa de la Cristina)

(Restaurant Silenus. Barcelona. Collita pròpia)

(Bar Face to Face. Barcelona. Gentilesa de l'Álex)

(forn cafeteria del c/ Olzinelles. Barcelona. Collita pròpia)

(Restaurant Cal Bsoquetà. Quart. Gentilesa de la Cristina)

(Cafeteria l'Om. Manresa. Gentilesa de la Sandra T)

#PS11

2011-06-01T09:30:00.000+02:00

Enguany sembla ser que ens hem pres seriosament això dels festivals de música. I de dimecres a diumenge tocava el test definitiu per saber si serem capaços de sobreviure al FIB. Primavera Sound 2011. Aquí va un resum.

Dimecres 25 Poble Espanyol.

Per sort, el dilluns m’havia arribat a la sala Apolo a fer el canvi d’entrada per polsera. Les cues al Poble Espanyol van ser memorables i va arribar un moment que no deixaven entrar a més gent ( aforament limitat). Sabem d’ algú que va haver d’esperar un parell d’hores per poder entrar... Doncs sortint de la feina, directes cap allà. Per arribar amb el concert de Comet Gain començat. Força bé, tot i que el so no sonava gaire nítid. I no era problema de l’espai, tal i com ens van demostrar Echo and the Bunnymen (impecables i rotunds ). La jornada la va tancar Caribou. Justets de veu en directe (sort que no canten gaire) i el so no especialment net, però m’agrada el que fan. (vigileu amb la cançó Odessa, quan l’escoltes una vegada ja no pots parar). Primer dia a mig gas. Però va anar bé per fer-se una idea del volum de gent que pensava moure aquesta edició del festival.

Dijous 26 . Fòrum

A les 18:00h en punt, a l’escenari San Miguel per veure Triángulo De Amor Bizarro. Concert breu ( 40 minuts), però suficient per decidir que cal apuntar aquest nom a la llista de grups a seguir. (Divertidíssim el club de fans del grup (i sobretot de la baixista) que tenia al darrera). Després, tastet de Moon Duo a les grades del Ray Ban mentre reagrupavem els efectius (no van captar gaire la meva atenció. Cançons tallades totes pel mateix patró, o això em va semblar). Of Montreal al San Miguel (una festa. Performance permanent a l’escenari. Divertits, tot i que no són el meu estil) . P.I.L uns minuts al Llevant (psé) , fins que ens vam decidir a anar a menjar alguna cosa per agafar forces per l’esperat concert de Grinderman (bèstia parda, el sr. Nick Cave. Sempre terriblement solvent i enèrgic. Fan absoluta, tot i que el prefereixo amb els Bad Seeds). Seguidament Interpol ( com ens agrada el cantant d’Interpol i què bé que parla castellà... El grup, no em molesta. Però té alguna cosa que no acaba d’enganxar). The Flaming Lips al San Miguel (en quin estat estaven . ..I no, no són per mi). I acabant un altre cop al Llevant amb El Guincho ( festa dalt de l’escenari i a baix. )

Divendres 27. Forum

A primera hora, Avi Buffalo per començar amb calma ( correctes. Però em temo que oblidaré el seu nom amb el temps). Seguidament The Fiery Furnaces al Llevant (tampoc han deixat gaire petjada) , M Ward al San Miguel (La meitat de She & Him en la seva versió folk , country , rock. Sorpresa en positiu) . Seguidament The National un altre cop al Llevant (Pregant als deus que algú els porti en concert en alguna sala a Barcelona. Un must. Concert que es va fer curt. Apuntat el nom i subratllat) . Hamburguesa en mà, direcció un altre cop al San Miguel per veure Belle & Sebastian (no sóc especialment fan, però s’ha de reconèixer la seva eficàcia indiscutible en directe. Impossible escapar al seu bonrollisme . Acabes movent el cap al seu ritme si o si) i a agafar lloc per l’esperat concert de Pulp (Ens vam perdre Explosions in the sky, que sembla ser que va estar “stupendu”) Tres cançons va aguantar una servidora en la posició inicial (després de veure passar la seva vida per davant durant la primera ) fins que va decidir fugir cap a un lloc on fos possible respirar. Algú va comentar que estaven una mica desentrenats, però va ser un concert rotund. Ja podem dir que hem ballat “Common People” en directe (cançó dedicada als indignats de l’ #acampadabcn ) . Per rematar la jornada , Simian Mobile Disco (Doncs si, a mi em fan ballar. I m’agraden les llumetes que porten) i un tastet de Battles (no estava malament. Però entre el cansament i l’estat del personal dels voltants, retirada digna)

Dissabte 28. Forum

Pressió per arribar d’hora i intentar agafar tiquet per l’Auditori per veure John Cale. Concert un pèl estrany (amb dues parts molt marcades), però va valdre la pena. L’auditori sempre val la pena (i sentir-hi "Paris 1919" en directe també). Al sortir, a l’escenari San Miguel Fleet Foxes (faltava sang a les venes i a les cançons...No vam aguantar gaire estona) . Direcció al Jägermeister Vice per veure Rubik, ja començat (bé) i després d’una parada tècnica per la intendència (i mentre la majoria es desplaçava cap a Llevant per veure el futbol), direcció al Ray Ban per veure Einstürzende Neubauten (grup de Blixa Bargeld, col•laborador dels Bad Seeds de Nick Cave) . So industrial, experimental amb instruments inclassificables. Suposo que si entengués les lletres, em tiraria a les vies del metro. Però reconec que musicalment parlant aquests si que capten la meva atenció (Menció especial per l’estat del sr. Bargeld. Anava fi també). Els vam deixar abans d’acabar. No era qüestió de perdre’s el concert del PS en majúscules (com a mínim per a mi). PJ Harvey a l'escenari San Miguel. Increïble com es pot transmetre tanta delicadesa i tanta cruesa alhora. Espectacular tota ella, amb una veu imponent. Alguns van trobar que era un concert massa tranquil. A mi encara no m’ha marxat la pell de gallina. I després, cap l’escenari ATP a patir una sobredosis de contrast amb The Jon Spencer Blues Explosion (Punk blues, diuen. Infalibles i incontestables. Llàstima de la nostra ubicació, amb gent passant constantment pel davant. Però són un directe imprescindible. Jo m'ho vaig passar pipa). Tornada al San Miguel per veure Animal Collective (Concert terriblement avorrit. Cançons inacabables que no captaven la meva atenció. Per mi, la pífia majúscula del festival ) i cap al Pitchfork a veure The Black Angels (gens malament. Sonaven millor des de baix que des de les escales) I com que el fred ja començava a fer estralls entre el personal, retirada.

Diumenge 29. Poble Espanyol

Dia de ressaca festivalera. Entrada al Poble Espanyol a mig gas. Un luxe de clima i d’espai (després de la massificació dels dies anteriors). Arribada per veure My Teenage Stride des de primera fila ( posició que ja no deixaríem en tot el vespre). Grup que entra bé, ideal per tarda vespre de diumenge. Després , BMX Bandits. Graciosíssim el cantant ( adorable showman), però sobredosis happy de “love, love, love” (no seran el meu grup de capçalera, no) . I la rematada final : Mercury Rev deixant-nos bocabadats. Impressionants, sense cap mena de dubte. Per mi, clar exemple d’un grup que creix en directe. El contrast a la sortida, en ple atac d’eufòria amb els ecos del concert de la Shakira de fons a Montjuic, brutal...

#PS11 offline

Música apart, el Primavera Sound del 2011 serà recordat per la pífia del sistema de pagament amb tarja (Epic Fail), l’edició que ens haurà permès veure 8 cambrers imberbes mirant fixament una pantalla d’un iPad, festival del “a veure si no moriran d’èxit l’any vinent” , de pagar 4 euros per una pseudocervesa , del whatsapp quan hi havia cobertura, de “el gorro de Smint no me entra”, de “no tiene sentido drogarse para ligar. Las que tienen que tomar drogas son ellas”, del “jo tinc pulsereta VIP”, del “jo no ronco. A mi m’han dit que de vegades respiro fort”, de “ el que toca el baix sempre es posa a l’esquerra, no?”, del “-potser que parem o jo no arribaré viva al juliol / - doncs així tindrem un abonament per Benicàssim lliure” , de faldilles roses amb clapes blanques amb samarreta blanca amb ratlles negres i cinturó daurat, o del vestit de marineret, del "- por donde andáis / quedem sota el globus del tabac" , o del “estem darrera els de les espades laser” (que es mouen, graciosos), de ruta-excursió de l’escenari San Miguel a l'escenari Llevant i tornada , de cues, cues i cues , de les aglomeracions a la boca del metro o al Nitbus (sr. ajuntament, una mica de cooperació amb el tema transport públic) , del “que bé que ens ho passarem al FIB” i del “5 dies non stop i seguim vius” entre altres coses .

Propera parada, Those Dancing Days.... suma i sigue...

(Mercury Rev deixant-nos amb la boca oberta al Poble Espanyol)

Genius Loci

2011-05-31T09:30:00.002+02:00

Setmana musical intensa, la passada. I què millor que escalfar motors fent una visita a l’exposició “Genius Loci” de la Fundació Joan Miró.
10 instal•lacions dedicades al grups Els Amics de les Arts, Hidrogenesse, Illa Carolina, Internet2, Manos de Topo, Mishima, Mürfila, Standstill, The Pinker Tones i Za! : Un bar que reconstrueix la sala Heliogàbal amb música de Mishima com a banda sonora , un estudi de treball la vista ( L'Standstill zoo, per desgracia sense els músics a dins, que tenien concert), 366 caràtules de vinils que reprodueixen el títol de la cançó, Sampleame de The Pinker Tones, amb una cabina amb 10 auriculars al centre que permet esmicolar la cançó i escoltar-la per pistes, un divertíssim curtmetratge- trailer d’ Internet2... O l’imprescindible instal•lació de Manos de Topo , reconstruint les estances d’un pis que il•lustra el pas de l'amor a l'odi d'una parella amb fragments de les seves lletres de fons (simplement brutal). Excel•lent pinzellada de l’escena musical barcelonina, que permet veure els tics de modernor i de disseny característics de la ciutat comtal, però alhora l’augment de la qualitat musical, la recerca de veu pròpia de cada un dels grups i la pèrdua de complexes.

Imprescindible. S’acaba aquest diumenge dia 5. Espavileu....

Nueva Natasha

2011-05-24T09:30:00.001+02:00

(foto feta amb el mòbil. Es fa el que es pot...)

Divendres ens vam dirigir a la sala Continental de Gràcia per veure en directe a Nueva Natasha, grup de creació relativament recent. Es tractava d’un concert que ens feia especial il•lusió, donat que és un dels primers que engega Tema Produccions ( promotora musical petita que promet molt i que esperem que tingui una llarga i fructífera carrera) i que alguna cosa havíem tingut a veure en el fet que el grup i el promotora s’haguessin arribat a posar en contacte (la teoria dels 6 graus de separació esmicolada)
I ens ho vam passar la mar de bé. Pop amable que sona molt més àgil i amb ganxo en directe, músics passant-ho bé i públic entregat ( el club de fans del grup és molt actiu). Potser el so no era del tot perfecte i els falta encara tenir més cançons a la cartera i algunes hores més de directe a sobre. Però tenint a un showman com Dani Kussa davant d’un micròfon i amb les ganes que hi posen, se’ls augura un futur prometedor.

Quedeu-vos amb aquest nom.

Gaia primavera

2011-05-23T09:30:00.002+02:00

Explosió de primavera a casa.

El llimoner i el gerani, en plena eclosió.

(L’olor als vespres és una meravella...)

Cireres acabades de collir, arribades en tren a la capital. Luxe ja és una paraula que queda curta..

(Si. Hi ha coses que només una mare és capaç de fer)

Primavera...em centraré en la el Primavera...

(un intent de post amable, que amb la que ha caigut i ens caurà a fora ...)

Semiòtica 22

2011-05-20T09:30:00.001+02:00

Seguim amb les noves captures.
(L’equip del Guaitatu està entusiasmat amb la resposta dels lectors)

(Restaurant Lulapaluza, Cerdanyola. Gentilesa de l'Álex)

(Casa Oliveras, Blanes. Gentilesa de la Marta)

(Restaurant Deja Vu, Manresa. Collita pròpia)

(Raval bar, Barcelona. collita pròpia)

(Restaurant Tipp, Carrefour. Girona. Gentilesa de l'Aurora)

(restaurant l'Hortet, Barcelona. Gentilesa de l'Álex)

(Bar Foxy Lady, Barcelona. Collita pròpia)

(Restaurant Carmesí, Barcelona. Collita pròpia)

(Centre comercial Barnasud. Gentilesa de Kaoss. Tornen les trenes)

(Restaurant La Pedreta, Barcelona. Collita pròpia)

Teràpia antiestrès: l’evolució

2011-05-19T09:30:00.000+02:00

Mica en mica, anem avançant les “obres”...

Maleït progrés 7

2011-05-18T09:30:00.000+02:00

Aprofitant un cap de setmana no laboral i un temps esplèndid, excursió pel traçat de la C-37 per seguir l’evolució de les obres.

Casa i túnel.

Pilars del viaducte, amb Collbaix al fons

Detalls dels pilars

Pilar amb mostra d' street art (i això que encara no està acabada)

Fals túnel amb vistes al Collbaix

Doble fals túnel

Un dels intents de preservar el patrimoni natural de la zona, amb el traçat al fons.

Mona de Pasqua

2011-05-17T09:30:00.000+02:00

No, no tinc tirada a regalar mones convencionals al meu fillol.
De moment, avançant en el projecte. ...

Puntí

2011-05-16T09:30:00.002+02:00

Divendres ens vam apropar a la sala Luz de Gas per veure el concert de Puntí ( abans Adrià Puntí i després Josep Puntí. Ara Puntí a seques).
No les teníem totes, però els rumors de projecte de disc nou ( diuen que produït per Quimi Portet) i les ganes de veure a potser un dels millors artistes que han sortit d’aquest país ens van esperonar.
Només arribar un cartell ja anunciava que el concert el faria Puntí en solitari, sense l’acompanyament d’ Antonio Fidel i Juan Carlos García com s’havia anunciat, que van declinar la seva participació a última hora per “diferències artístiques. Després ho vam entendre: Actualment ningú pot tocar (i intentar seguir el ritme) al Puntí. Concert dur i dolorós. Vam patir molt com a espectadors. Després d’uns primers minuts tensos, però esperançadors, va començar la davallada. Cançons inacabades, actitud erràtica i caòtica i l’incòmode sensació d’estar veient una caiguda personal que no hauríem de veure. Puntí és un geni que quan enganxa dos minuts seguits d’una cançó en té prou per fer-te posar la pell de gallina, però , per desgràcia nostra, no està en condicions d’oferir un concert en directe. Va ser curiós veure l’actitud general del públic, fins a cert punt entregat a la causa. En un altre cas la reacció hauria estat de reprovació contra l’artista i potser fins i tot de desbandada.. Aquí, es va aplaudir i cantar com mai (suplint les llacunes i lapsus del cantant), potser per les ganes de recolzar i de creure que el Punti pot remuntar. Però tots vam sortir amb la sensació que no hi ha tornada enrere possible.

Decepció i tristesa. Una llàstima.
(Podeu llegir una crítica professional del concert aquí)

Maldito Karma

2011-05-13T09:30:00.001+02:00

Títol: Maldito Karma

Autor: David Safier

Editorial: Seix Barral

320 pàgines

ISBN: 9788432228582

Amb retard ha caigut “Maldito karma”, de David Safier, recomanat per la Zonia i que ja havia ressenyat fa força temps el sr. acolostico. El llibre en explica les peripècies de Kim Lange, una presentadora de televisió d’èxit competitiva que pateix un accident i mor aixafada pel lavabo d’una estació espacial russa. En aquest punt és quan Kim s’assabenta que ha acumulat mal karma al llarg de tota la seva existència: ha enganyat el marit, ha menystingut la filla i ha amargat la vida a tots els que l’envoltaven. La conseqüència: ha acumulat mal karma i s’ha reencarnat en una formiga. Aquí és on comença el seu periple: ha d’acumular bon karma per ascendir en l’escala de la reencarnació i tornar a ser humana (i així recuperar la seva filla i el seu marit). Comèdia romàntica esbojarrada, amb un punt de partida argumental original, que es llegeix francament ràpid. És una lectura lleugera. Però com sempre, això de l’humor és molt personal. En el meu cas m’ha deixat entre indiferent i decebuda. L’interès inicial va decaure ràpid (i a partir de la segona reencarnació ja no captava ella meva atenció)
Com a mínim ha servit per ajudar a mantenir el ritme de lectures (que sembla que ens hem recuperat una mica)

Vicis 24

2011-05-12T09:30:00.001+02:00

Gintònic de Bulldog amb regalèssia. Espectacular...

(Si . Hem tornat al Maumau a prosseguir l’estudi de camp. Però encara ens queda molta feina per fer)

Última lección en Gotinga

2011-05-11T09:30:00.001+02:00

Títol: Última lección en Gotinga
Guió: Davide Osenda
Dibuix: Davide Osenda
Editorial: 001 Ediciones
ISBN: 978-88-96573-90-7

“Última lección en Gotinga”, de Davide Osenda ha estat l’última lectura instigada per la mala influencia oficial en tema vinyetes. Un còmic que parla de la hipòtesis del continu i d’altres teoremes . És a dir matemàtica pura. Tema que, així de bones a primeres, a una servidora no és que no li interessi gaire . És que ni en el suposat cas que li interessés està capacitada per intentar entendre-ho. I tot i així recomano la lectura. Les metàfores visuals per explicar conceptes matemàtics són simplement genials. Aconsegueix fer tangible i gràfic idees totalment abstractes. I ho lliga perfectament amb la història paral•lela del professor que dóna la seva última lliçó. Francament curiós i interessant. Tal i com he llegit per alguna banda, qui diu que un còmic no pot parlar de qualsevol tema?
(si a sobre hi ha un cert interès pel tema matemàtic, de debò que quedareu entusiasmats)

Por tu culpa

2011-05-09T09:30:00.001+02:00

Aprofitant que se celebrava el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona ens hem escapat per veure alguna coseta de cine. Per horaris i sense saber gaire què s’anava a veure, la pel•lícula triada ha estat “Por tu culpa” . La pel•lícula de la directora argentina Anahí Berner ens explica la historia de Julieta, una mare de dos fills treballadora que intenta mantenir l’equilibri en la seva estressant vida. Aparentment tot funciona més o menys bé fins que un petit accident domèstic trenca totalment aquesta situació i posa a la protagonista i a la seva família en una situació de tensió inesperada.
Pel•lícula modesta, que retrata la quotidianitat i posar l’alterna sobre certs problemes de la societat actual. No emet judicis , però genera moltes preguntes a l’espectador sobre l’excés de zel de la nostra societat enfront els maltractes infantils, la pressió a què ens sotmet la vida quotidiana i les estructures ( i desestructures) de les famílies d’avui en dia. La pel•lícula arriba a angoixar més que pel què explica, pel fet de veure tan factible (i potser fins i tot habitual) el què explica.

Francament recomanable. Esperem que arribi a estrenar-se.

Owen Pallett

2011-05-06T09:30:00.002+02:00

Incursió a la sala Bikini per veure en directe a Owen Pallet (dins de la programació del Festival de guitarra). Del Sr. Pallett (conegut abans com a Final Fantasy) no n’havien sentit gaire cosa, però en teníem bones referències dels nostres assessors musicals habituals . Més que suficient per arriscar-se.
Qui no arrisca no guanya. I a nosaltres dimecres ens va tocar la grossa. És un plaer indescriptible veure a aquest senyor pregravar sons dalt de l’escenari per anar construint, a base de capes, filigranes musicals que et deixen bocabadat. Nen prodigi i home orquestra, capaç de fer servir el violí per tocar tons baixos, crear bases rítmiques com si fos un instrument de percussió , gravar talls de veu i el que faci falta. No, ell no va agafar la guitarra. Es va limitar al violí i els teclats i ens va donar el gust de deixar-se acompanyar per baix i bateria. I a sobre canta bé i no es fa pregar per sortir a fer bisos...
Uau...
(i si, tot allò que havia dit fins ara sobre que el violí és un dels instruments que més em costa, crec que ho retiro... Millor passeu per aquí , per fer-vos una idea de què fa dalt d'un escenari)

De teloners, Nacho Umbert (guitarra i veu) acompanyat d’Anna Carné al cello i metalòfon. Concert de petit format modest. Lletres curioses i fins a cert punt gracioses, tot i que les cançons s’assemblaven amb excés. Correcte.

Triï la seva resposta.

2011-05-04T17:55:00.001+02:00

Triï la seva resposta.

a) Comprovi la rotació del seu cap (Exercicis per les cervicals gentilesa de l’àrea de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona)
b) Prohibit creuar fent el pi
c) Burro! Acabes de bolcar en ple pas de vianants….
d) Doncs si, sembla ser que el Barça s’ha classificat per la final de la “Xampinyons”…

Lint

2011-04-29T09:30:00.000+02:00

Títol: Lint (Acme Novelty Library #20)
Autor: Chris Ware
Editorial: Drawn & Quarterly; Ltd Col edition (Nov 9 2010)
Idioma: angles
Pàgines: 72

Llegida l’última entrega de la sèrie Acme Novelty Library del Sr. Christ Ware . Lint ens explica la vida de Jordan Lint, un home normal i corrent amb una vida normal i corrent explicada des de principi a fi. Del Sr. Ware havia llegit “Jimmy Corrigan El chico más listo del mundo” ja fa uns anyets i qui em coneix està fart de sentir-me a dir que és un dels llibres que més m’han agradat i que considero de lectura obligada i imprescindible. Bé...Ara he llegit Lint. És a dir que seguiré amb la mateixa cançó però canviant el títol de la obra. Difícil comentar aquest còmic sense dir 300 vegades “millor el llegiu i en parlem”. Espectacular. Christ Ware és un geni i costa explicar què ha aconseguit fer amb aquest llibre . Només se m’acut dir que ha creat un llenguatge propi pel còmic. Ha fet un pas més en la seva línia de trencar la relació d’imatge i text per crear una cosa nova , eliminant les velles estructures de pàgines i explicar-nos la vida d’una persona a tots nivells, el conscient i el subconscient, jugant amb el punt de vista del narrador ( d’ extern a subjectiu) i posant i traient l’ espectador dins i fora del monòleg interior del personatge. I amb un estil propi marca de la casa: aquest dibuix tan pulcre i lineal que traspua una fredor ideal per la grisor de la vida del protagonista . Probablement la majoria tenim una vida que es podria considerar normal (fins que algú ens posa una lupa a sobre i surten a la llum les nostres misèries i fantasmes personals)

Un altre llibre per rellegir una i una altra vegada.

(Si en una altra vida no puc saber dibuixar com Bill Waterson, em demano fer el que fa el Sr. Ware)

Semiòtica 21

2011-04-27T09:30:00.002+02:00

Agafeu aire. Avui la collita és abundosa.
Espectacular la col•laboració externa dels amables lectors ( Alguns s’estrenen. D’altres són ja membres honorífics de la col•lecció. I alguna de les captures passarà, sense cap mena de discussió, al “top ten” de les peces més curioses)

(Bar de Sabiñanigo. Collita pròpia)

(Restaurant La Sala Gran, Llofriu. Gentilesa del Juanma i la Cristina)

(Bar Vértice, Almería. Gentilesa del sr. Lemming )

(Banys públics a Oloron. Collita pròpia. Per sort no hi vam haver d'entrar)

( Bany "chez nous". Ogeu Les Bains. Collita pròpia)

(Hotel Carlos III. Sant Carles de la Ràpita. Gentilesa de la Zonia)

(Gasolinera Eroski. Jaca. Collita pròpia. La dura vida del passatger en trànsit 1)

(Gasolinera Repsol. Prop d'Almacelles. Collita pròpia. La dura vida del passatge en trànsit 2)

(Restaurant Can Vicent. Sant Carles de la Ràpita. Gentilesa de la Zonia)

(Restaurant Betawi. Barcelona. Gentilesa de l'Álex)

(Bar Non Stress. Ametlla de Mar. Gentilesa de la Zonia)

(Restaurant El Rincón de Arguis. Arguis. Collita pròpia)

(Restaurant prop de l'estació d'esquí de Formigal. Collita pròpia)

(Bar de la Plaça Eivissa, Barcelona. collita pròpia. Emparentats amb els d'Arguis)

(pub-bar Cartoon , Gottingen, Alemanya. Gentilesa del sr. Bororo)

(La Bella Lola, Calella de Palafrugell. Caritcatures dels propietaris. Gentilesa de l'Álex)

("Detalle de amor, o de baños mixtos". Acudit gràfic vist aquí )

Ogeu Les Bains i rodalies

2011-04-25T09:30:00.000+02:00

Escapada als altres límits, a veure els veïns de dalt. País de vi (mmmm), boulangeries (més mmmm) i fromage (...ningú no és perfecte...). Temps humit i inestable, però allotjament i companyia de luxe. Caliu, molt de caliu.

(Ogeu Les Bains. Chez Nous. Com deia, un luxe)

(Ogeu Les Bains. Chez Nous. Si, amb llar de foc. Carn a la brasa)

(Oloron. L’église Notre-Dame)

(Oloron. Fanals)

(Oloron. Gave d'Ossau)

(Oloron: Porta. La clau que obre...)

(Pau. La porta dels Pirineus. Castell. En obres, com no..)

(Pau. Moules a la Provençale avec frites)

(Pau. Unes de les moltes frites)

(Pau. Carreró)

(Petita mostra de Petit déjeneur)

(Pau. Église de Saint Martin)

(Pourtalet. Espectacular paisatge. Llàstima de clima)

(Mantenint les tradicions fins i tot en terrotori aliè)

Vicis 23

2011-04-22T09:30:00.000+02:00

Gintònic de Brecon amb canyella i ginebró. …spectacular…

(si, per fi he aconseguit anar al Maumau a començar l'estudi de camp. I la foto no fa justícia, no…)

Los imperfeccionistas

2011-04-20T09:30:00.000+02:00

Títol: Los imperfeccionistas Autor: Tom Rachman Editorial: Ediciones Plata 352 pàgines ISBN: 978-84-936960-9-2

Debut del periodista Tom Rachman en la literatura que es veu que ha estat un èxit a EEUU i Anglaterra. La novel•la “Los imperfecionistas” ens explica la historia d’un diari escrit en anglès de difusió internacional amb seu a Roma a través de les vides privades i laborals dels seus treballadors. Novel•la escrita amb capítols que venen a ser com contes, cadascun dedicat a un dels personatges. Potser no funcionen tots igual, però el resultat en general és bo i efectiu. Ànsies i frustracions personals amb les misèries del sector de la premsa de teló de fons (crisis, ètica, interessos econòmics, etc). Bon retrat de la professió escrit de manera àgil i que enganxa. Es llegeix de gust. Recomanable.

Vicis 22

2011-04-18T09:30:00.001+02:00

Vermut dinar, dinar vermut o digueu-ne com vulgueu. Un dia esplèndid i bona companyia. (Si, es va fer una mica de volta per arribar-hi. I encantats, tu... )

A veure quan ens convoquen per la propera….

Semiòtica 20 , a la Villa y Corte

2011-04-15T09:30:00.002+02:00

Mostres recollides durant la recent visita a Madrid. Poca originalitat. S’hi haurà de tornar per captar nous exemplars.

(Restaurante Sanabria)

(Palacio de Cibeles)

(Cafeteria Lacaña)

(Restaurante El Granero de Lavapiés)

(Restaurante Viva la Vida)

(Restaurante Miranda, ambdues imatges)

(Café del Real)

(Biblioteca Nacional de España)

(Heladeria 4D)

Vicis 21 , a la Villa y Corte

2011-04-13T09:30:00.000+02:00

(olivetes i copeta de vi)

(Xocolata "maia", amb canyella, i xurros. Ideal per reviure un mort)

(si...Ho és. Gintonic de Hendrick's amb música en viu. Ooooyeaaaa...)

(Gelat de coco amb mermelada de taronja i escates de xocolata)

(A la 3a visita ha caigut. Bocadillo de calamares, al Brillante)

(Pincho de pop a la gallega amb mermelada de ceba. La gloria)

(Camarones i vermut de grifo. Al Mercado de San Miguel. "No voy a llorar")

(un cafè al Café Gijón. Si es va a fer el guiri, es fa bé)

I les fotos que m'he descuidat de fer...